El teòleg gandesà, dels més rellevants de la contemporaneïtat, el Dr. Joan Baptista Manyà, autor del Tehologumena -sis volums llatins dedicats a la fe i base actual de la teologia moderna- catalogava la Fontcalda com a “Simfonia d’aigua i roques”. Definia l’encant del conjunt del paisatge que rodeja el Santuari i convida a l’espiritualitat; la cova de la Mare de Déu apareguda, la font calenta, el riu, les altes gorges, els rocams i l’espai natural.
Bellesa natural que explica com els romans s’hi establiren per aprofitar les termes que flueixen del cor d’un volcà apagat, creant un paisatge bucòlic, combinant l’harmonia del lloc i el misticisme de l’esperit. El rei Ramon Berenguer IV, quan donà a l’Orde del Temple els territoris conquerits als àrabs per la seva administració i repoblació, es reservà la Fontcalda per gaudi de la Corona. Vet aquí que, 200 anys més tard, el rei Pere III el Cerimoniós donà l’indret i la font calenta a la Universitat de Gandesa. Això succeïa l’estiu de l’any 1338 coincidint en l’estada a la Ciutat, havent-hi convocat Les Corts Generals de la Corona.
El Dr. Onofre Català, historiador i rector de Gandesa, explica que el Pares Trinitaris hi van construir l’any 1425 la primera capella, on hi visqueren molt humilment durant dos segles. El gran ressorgiment de la Fontcalda coincidí amb l’arribada de fra Salvador Pladevall al convent dels Àngels d’Orta, l’any 1544, on hi visqué 12 anys, i atrets pels seus miracles hi acudien milers de peregrins de França, Espanya i Catalunya. Tots ells passaven per la Fontcalda on hi celebraven una novena per guarir els malalts. I així s’hagué d’eixamplar la capella i les cel·les on els peregrins s’hi albergaven durant els nous dies d’estada. Consta que durant el segle XV ja s’hi celebraven els romiatges dels peregrins de Gandesa i Prat de Comte que encara avui continuen. I durant segles acudien peregrins de la Ribera d’Ebre i altres comarques veïnes atrets per la devoció a la Mare de Déu i molts d’ells s’hi quedaven durant els nou dies de duració del novenari per restablir-se de les seves malures.
El 26 d’agost del 1735, s’obriren els fonaments de la nova i actual església. Mn. Antoni Soler fou l’ànima de la seva construcció. Va recaptar els diners i en fou el promotor. Mn. Soler va morir l’any 1761. A la seva partida de defunció consta que les obres encara no s’havien acabat, usant l’expressió: “L’església nova que s’està fent”.
A darreries del segle XIX, amb la naixença del termalisme, s’hi va construir una Balneari que visqué moments de esplèndids fins la guerra civil. Al primer terç del segle XX s’hi va començar a construir la via del tren paral·lela al riu Canaletes que s’acabà de posar en funcionament a corre-cuita l’any 1938 pel General Franco per subministrar les seves tropes dels materials necessaris per la Batalla de l’Ebre. Acabada la guerra hi van instal·lar un camp de presoners. Tancat el pas dels trens per manca de rendibilitat, fa uns anys es va convertir en Via Verda que ha eixamplat l’oferta turística de la Zona, essent avui un dels atractius més representatius de les Terres de l’Ebre.
Amb l’arribada a Gandesa de mossèn Miquel Romero, l’any 1970, es va transformar tot l’urbanisme del recinte; es van reconstruir les cases, es va eixamplar el camí de la Costa que ve de Gandesa, es van refer totes les instal·lacions, es va engrandir la plaça, enderrocant els antics habitatges dels frares Trinitaris i es va dignificar la glorieta. Grans obres que es van anar millorant els anys posteriors.
La història i l’espiritualitat van lligades a la Fontcalda i així ho recorda Mn. Romero en l’estrofa d’un poema on diu:
“Acollint-nos, Verge Santa,
sota vostre mantell blau, i doneu la dolça pau
al que estem a vostra planta”.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa i autor del llibre ‘Gandesa i la Fontcalda’.
Fes el teu comentari