“Volem ser més feliços que els altres, i això és dificilíssim, perquè sempre els imaginem molt més feliços del que són en realitat”, deia Montesquieu.
Sóc feliç? Bona pregunta oi? Sí, jo també m’ho he preguntat moltes vegades.Tothom en parla i la busca, però no és fàcil definir la felicitat i, encara menys, trobar-la i fer-la perdurar. La felicitat és un concepte massa abstracte, d’interpretació lliure, i de mal explicar. Potser et succeeix com a mi: la famosa “zona de confort” ja no és suficient, sinó que més aviat, resulta una “incòmoda comoditat”. O potser, només tens aquesta sensació: ha d’haver-hi alguna manera que se senti millor la vida.
Vivim en una societat en què la invocació de la felicitat funciona com una imposició, depèn d’un tipus de representació molt estret del que és la vida, d’aquestes xarxes socials on tota l’estona sortim somrient, o fent mil coses, o tenint molts amics, o anant a menjar plats estranys a tot arreu. On hem d’estar explicant la vida com una mena d’aventura plena de projectes, de novetats, i on hem d’amagar allò que ens entristeix, que no ens fa sentir bé, que ens enfada o que ens frustra, perquè ens penalitza. Sembla que les coses no ens surtin prou bé si no ens mostrem prou feliços davant del món. Això està funcionant així, i darrere hi ha una concepció absolutament neoliberal de la vida, en què la felicitat funciona com un indicador més d’èxit. Per això tots fem veure que som molt feliços.
Si algú ens pregunta què és la felicitat és probable que ens costi trobar una resposta. No és fàcil definir-la, però en canvi tots sabem si som feliços o no. Ho sabem perquè la felicitat és una emoció que experimentem. No la sabem explicar, però sí que en sentim la presència, o l’absència. És més fàcil que ens sentim feliços si estem bé de salut i no estem estressats ni preocupats, però la felicitat és molt més que l’absència de tristesa, malalties o preocupacions. Què és, exactament? I què podem fer per trobar-la? No només cada persona té la seva pròpia idea de què és ser feliç, sinó que aquesta idea varia a mesura que ens fem grans.
De què parlem exactament quan parlem de felicitat?. Hi ha coses, és cert, fora de dubte, com els processos cerebrals que s’activen quan experimentem plaer i s’estimulen una sèrie de punts concrets situats en l’hipotàlem. Això vol dir que el plaer i el benestar es poden comprovar empíricament. Fer exercici, practicar sexe, rebre les carícies de la persona estimada… estimulen la producció d’endorfines, l’hormona del benestar. Ara bé, sentir plaer és el mateix que ser feliços? No a tothom el fan feliç les mateixes coses. Hi ha qui gaudeix ajudant els altres, hi ha qui s’estima més que els altres l’aplaudeixin, qui se sent satisfet de tot el que ha aconseguit en la vida… Tothom és diferent, perquè el benestar és tant quantificable com inquantificable, tant objectiu com subjectiu. Hi ha dades que són evidents (si tenim una malaltia o no, si tenim diners o no), i d’altres que no ho són tant (com em sento, com veig la meva vida).
Un ingredient important de la felicitat és la sensació de satisfacció. El temps ens empeny sempre cap endavant, però busquem sentit a la vida mirant enrere. És aleshores que sabem si el que fem i tenim respon a les expectatives que ens havíem fet anys enrere. Volíem treballar en aquesta feina? Viure en aquesta ciutat? Tenir o no tenir parella, fills? Si el present s’ajusta a les expectatives és més fàcil que ens sentim satisfets. En canvi, com més gran és la divergència, més grans són les possibilitats de sentir-nos insatisfets. Mirar enrere és crucial, perquè ens ajuda a trobar un sentit a les coses, a entendre què ha passat i per què. Però mirar enrere és un ganivet de doble tall, capaç de provocar un sentiment negatiu, una profunda insatisfacció.
Que la sensació d’estar satisfets o no amb la vida sigui important a l’hora de determinar la felicitat té molt a veure amb canvis socials i culturals. Cada vegada més, les nocions de felicitat, benestar i qualitat de vida no estan vinculades només a si ens sentim feliços o no, sinó al fet de si la nostra vida té sentit. Entrem aquí en un terreny complicat, perquè en la nostra societat s’estén la idea que ens hem de sentir realitzats, que hem de trobar i desenvolupar el nostre potencial, sovint amagat. Una idea que, tot i que positiva, afegeix encara més pressió i pot fer que, si creiem que no hem assolit els nostres objectius, ens sentim fracassats, la qual cosa ajuda a sentir-nos infeliços.
Les claus de la felicitat varien en funció de l’edat. Per a una persona jove, la felicitat pot dependre dels diners; per a una de mitjana edat, viure en un barri agradable; per a una persona gran, tenir salut. La idea de la felicitat o, per utilitzar un terme més actual, de la qualitat de vida, és completament subjectiva i personal, però hi ha un element a tenir en compte. Vivim en una societat que valora especialment la joventut. Només cal veure la publicitat per adonar-se de la importància de ser jove. En un món on ja no es valora l’experiència, la vellesa (abans sinònim de saviesa) és per a molts una malaltia. Això fa pensar que haurien de ser els joves els més feliços, i que la felicitat hauria de disminuir amb l’edat. Però els estudis demostren que, a mesura que ens fem grans, ens sentim més feliços i satisfets.
El mateix que passa amb la gent gran passa també amb aquells que, tot i tenir algun tipus de malaltia crònica, aconsegueixen adaptar-se i redefinir els seus objectius vitals. Tot i que la salut acostuma a ser mencionada com un requisit imprescindible per arribar a la felicitat, persones amb problemes de salut poden ser tant o més felices que la resta de la població. Això no vol dir que la salut no sigui important, però per a la gran majoria de gent tenir amics i gaudir d’una bona salut mental i psíquica és més important que no pas tenir diners. Al final podem concloure que si trobar o aconseguir la felicitat fos tan fàcil i senzill com fer una recepta de cuina o resoldre un problema matemàtic, potser perdria la seva gràcia i deixariem de buscar-la.
Fes el teu comentari