Recordo que de petit estava ma mare molt preocupada, el meu germà era molt petit i feia dies que tenia molta febre i no li marxava. Al poble no teníem metge, el que teníem a Batea s’havia jubilat i no hi havia vingut un altre. Vam estar uns dies sense cap metge i la gent que tenia algú malalt a casa estava molt angoixada.
Són records de la infància que, no se sap pel motiu, queden al cervell i sempre els recordes. A cops hi he pensat, tot dient-me en veu interna: “Com han canviat les coses!! Encara sort que per a bé!!”
Avui he rebut una notícia que m’ha deixat preocupat. M’ha retornat al cap aquell record de la meva infantesa que creia feliçment superat. Em diuen, ja fa temps que ho arrosseguem, que hi ha un altre metge que marxa de la comarca i que l’any vinent es jubilen dos més. Diuen que sols en quedaran set metges pels 12 pobles. Clar està, si no en vénen de nous.
És un problema greu, molt greu diria jo, encara que comú a tot el món rural. La manca d’oportunitats, la llunyania de les grans ciutats i també els sous més baixos que a d’altres llocs fan que els metges no vulguin venir als pobles, i són circumstàncies que pesen com una llosa damunt el futur de la gent que vivim i que volem viure als pobles.
Veiem a la televisió imatges de l’Espanya buida i els catalans sembla que no entenem que això també va amb nosaltres. Si perdem serveis o si perdem qualitat dels serveis, que ja de si són precaris, estem en el camí més proper perquè amb uns anys patim una acceleració en el despoblament dels nostres pobles i les nostres comarques rurals i d’interior.
Els serveis sanitaris són essencials, els hospitals comarcals i de referència d’aquestes terres estan tots a precari, l’atenció primària funciona per l’esforç dels i les professionals. Però amb plantilles amb baixes que són persistents amb els anys, i que en lloc de revertir-se i de cobrir-se amb nous professionals, es debiliten amb noves baixes per jubilacions o simples marxes cap on hi ha millors perspectives o simplement sous millors.
Sense sanitat, o sense la sanitat que necessitem i que sí hi ha a d’altres llocs, poc podem creure en un futur millor i pròsper a aquestes terres. Serà molt difícil que revertim una situació de pèrdua d’habitants que ja avui és la màxima preocupació de molts pobles catalans.
Això que he explicat crec que és compartit per la immensa majoria de la gent. Però que siga tan clar no és el motiu essencial pel qual escric aquest article, ja que som gairebé tots els que veiem el problema. Som molts pocs els que clamem per una solució “real”.
El que voldria dir amb aquest text és que els que ocupem un càrrec públic als pobles estem veient com els nostres governants, que veuen el problema millor que nosaltres, fa temps que busquen com no afrontar-lo, o dit millor, busquen solucions sense que això impliqui un augment de despesa. O si parlem d’inversió, que sigui la mínima possible. Un exemple clar és l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta i la seva tossuda negativa a fer-ne un de nou, o el límit de precarietat al que ha arribat l’Hospital cCmarcal de Mora d’Ebre amb el desviament constant i persistent en el temps de recursos cap a d’altres comarques més poblades i que tenen més serveis.
Amb la pandèmia, i això em fa molta por, crec que alguns d’aquests governants pensen que han trobat una solució al problema. El problema de manca de metges/ses o d’infermers/es, d’especialistes i de professionals pot deixar de ser un mal de cap per ells. A més, poden inclús reduir aquest personal. La solució és la teleassistència, les consultes per telèfon i totes aquestes solucions que per necessitat s’han fet una realitat tots aquests mesos de restriccions i aïllaments.
Tota una solució que arriba per treure problemes als governants i reduir despeses d’un món rural on som poca gent. I quan parlem de despesa per habitant encara en sortim com els més afavorits.
Una solució que tots sabem, ells també, que no és la solució, ja que aquesta resposta a un problema evident. El que fa és precaritzar la sanitat pública, les consultes per telèfon no són el que necessiten els malalts, ni la teleassistència no pot substituir a una exploració presencial, per molt que ens ho diguin i ens ho venguin vestit de modernitat.
Després de tot el que he explicat, després de posar en clar el que jo veig com una realitat i de dir el que em fa por del que veig venir com un futur imminent, crec que el pensament aquell de com han canviat les coses… Potser no sé si han canviat tant.
JOAQUIM PALADELLA CURTO és alcalde de Batea per la UPTA i diputat del PSC al Parlament de Catalunya.
Fes el teu comentari