I així anem. Volen començar a parlar, i ara, condemnats per sedició, ens han d’indultar per haver exposat, en el seu dia, la nostra voluntat d’independència. Dialogarem, però no de tu a tu. Serà, com sempre ha estat, a dos nivells: els que manen i els que han d’obeir. I ara ressonen aires de magnanimitat per resoldre el problema polític entre Catalunya i Espanya, que el van convertir en judicial per la “ganduleria” de Rajoy preferint veure-les venir abans que dialogar. I així van arribar les presons, les inhabilitacions, les multes, els llaços grocs, les manifestacions i emprenyar a la mitja Catalunya que sent dins seu la repressió, la venjança i la injustícia. I com a conseqüència d’allò, ara, per arreglar-ho, després de tres anys de sofriments, noves condemnes i repressió judicial continuada, arribaran els indults, no per voluntat dels jutges, ni per la dreta, ni pels socialistes aposentats a les portes giratòries. Arribaran per necessitat de Pedro Sánchez.
A Espanya, hom diu –els que manen- que tots els espanyols som iguals però la realitat és que uns imposen i els altres han d’obeir. Hem de parlar la seva llengua i hem d’obeir les seves lleis que les poden manipular segons la seva voluntat per afavorir el interessos que els convenen. Sent així ens volen iguals per al que els convé marcant ells els preceptes, com és construint el Corredor del Mediterrani a 300 quilòmetres del mar, o concentrant el poder empresarial a Madrid, per evitar pagar els mateixos impostos que la resta d’espanyols. La llei és la llei que és la seva llei, feta a la seva mida i adequar-la a les seves voluntats.
I amb això què passa? Que Europa els avisa que tenen empresonats polítics i membres significats de la societat civil per raons d’idees. I els diu que els eurodiputats ho són de ple dret i poden viatjar com a tal per tot el món. Ah!, però Espanya deu ser diferent perquè si passessin els Pirineus serien detinguts, tancats, jutjats, menystinguts, insultats i condemnats. Els periòdics madrilenys obvien els jutges europeus i es tanquen “a banda” evitant la realitat i eludint la informació que el bon periodisme ha de donar. Els sentiments pesen més que la informació que els lectors haurien de rebre de les seves pàgines informatives. Per ells Europa no compta perquè no hi ha “millor sord que aquell que no vol escoltar”. Prefereixen serrar les orelles i magnificar la sentència de Marchena i la Constitució. A l’uníson exclamen que mai s’ha de trair la unitat d’Espanya i així en cada moment de la història diuen el que els interessa i sempre guanyen…fins que perdran. I vet aquí que per aquest raonament el tenor Plácido Domingo, que per abusos sexuals li estan vetats escenaris del món, ho pot fer a Madrid, amb tota la majestuositat sent aplaudit pel fervor d’una “espanyolitat” a l’estil de Marchena i la constitucionalitat que defensen.
Fa cinc-cents anys als catalans de “los Reyes Católicos” se’ns negà la possibilitat d’anar a Amèrica perquè era una conquesta potestativa de la Reina i els catalans no érem espanyols. Al President Pau Claris, el 1640, se l’enverinà, perquè com depeníem del mateix rei, la corrupta Corona d’aquell moment no podia acceptar la Primera República Catalana. Els 1717 elaboraren el Decret de Nova Planta i els volgueren fer parlar el castellà per obligació i ens imposaren els dos cognoms, convertint-nos per la força en hispans. Els catalans com a europeus només teníem el del pare i la mare, com a Europa, en el moment de casar-se, adquiria el cognom del marit. A partir del 1752, empresaris de Reus volgueren exportar els teixits que fabricaven i l’alcohol que destil·laven a Amèrica sense passar per Sevilla. Com encara no ens consideraven espanyols malgrat haver-nos conquerit per la força de les armes i la Corona necessitava diners per viure a “la fresca”, els va vendre la concessió i poc a poc alguns catalans ja pogueren anar a colonitzar les Amèriques i a fer fortuna, que s’acabà generalitzant a finals del XVII i principis del XVIII. Gairebé cent anys més tard el general Espartero ja va advertir que Barcelona s’havia de bombardejar cada 50 anys per tenir quiets i callats els catalans. I mig segle després el general Franco es va aixecar en armes contra el govern democràtic –un cop d’estat- i quatre anys més tard va afusellar el President Companys elegit democràticament, lliurat pels seus aliats hitlerians i els van correspondre el favor enviant a Stalingrat la “Divisón Azul”.
I ara tornem a parlar d’indults i magnanimitat. I el més curiós és que ho demanen aquells que van aliar-se amb els seus enemics actuals, el PP de Rajoy en el 155 i es manifestaven a Barcelona al costat dels botxins Millo, Manuel Valls, Iceta i Illa. I tot per mantenir el poder, han de vendre diàleg, clemència i bona voluntat. Com sempre els interessos personals estan per sobre dels generals. Per això Aznar “hablaba el catalán en intimidad” quan li convenia, i ara s’ha descobert la paraula magnanimitat per tornar a la normalitat que en el seu dia van provocar arbitràriament encenent els ànims de Catalunya, anul·lant un Estatut aprovat segons la Constitució.
“Todos los españoles somos iguales”. Ens ho volen fer creure i per això el Sr. Salvador Illa parla d’un referèndum per saber si els catalans voten a favor del diàleg. Fa anys que el demanem, Sr. Illa, el diàleg i el respecte. I vostè recordi que quan li convenia volia un nou Estatut per Catalunya i quan li convingué s’alià descaradament amb el 155, en Manuel Valls, el PP i Vox. Comportant-se com escolanets del PSOE, van acceptar empresonar i ara perquè els convé els volen soltar. Els catalans desitgem AMNISTIA I REFERÈNDUM, digui el que digui la seva Constitució, que la fan decantar al costat que volen. Això de la magnanimitat sona molt bé però avui blanc i ahir negre no convenç als que tenim memòria.
*ANTON MONNER és cronista de la ciutat de Gandesa.
Fes el teu comentari