Al Cercle d’Economia de Sitges s’ha parlat tant de política com d’economia. Molta política, dins un món eminentment econòmic, perquè l’una i l’altra estan plenament lligades i segons com marxi una realitat, l’altra funciona millor o pitjor. L’economia és essencial per avançar, produir rendiments, crear llocs de treball i benestar general. Durant la darrera dècada les relacions entre Espanya i Catalunya no han funcionat i quan la primera economia productiva de l’Estat s’ha relaxat i se li van escapar seus empresarials fora del territori, tothom se n’ha ressentit; Catalunya haurà patit més, sense cap dubte, però Espanya també ha patit les conseqüències indirectes. El convenciment general és que s’han de canviar l’ordre de les coses per tal que funcioni millor la política i conseqüentment l’economia.
Polítics i empresaris, tots plegats, han coincidit en la necessitat del canvi. Per això s’ha parlat dels indults que podrien ser una forma de començar a normalitzar la situació política. Fins i tot, els bisbes catalans, des del punt de vista social, han clamat en el mateix sentit. Potser la Conferència Espanyola no es postula paral·lelament a la d’aquí perquè els indults que no estan vistos de la mateixa forma des de Catalunya que des d’Espanya. Mentre que aquí la majoria ho estimen necessari per iniciar el retrobament, no hi ha el mateix criteri a Espanya.
I de la mateixa forma que els polítics del PP que van enderrocar l’Estatut amb la col·laboració del poder judicial no hi estan d’acord, també alguns empresaris, amb la boca més petita, s’hi sumen. I el mateix PP, recollidor de signatures contra els indults –o contra Catalunya?-, amb el seu líder Casado, s’ha sentit incòmode amb la refús d’alguns capitostos del seu mateix partit. I potser encara es pot sentir més molest amb la postura d’Ayuso quan pretén escometre contra Catalunya per beneficiar-se’n personalment, alineant-se a postures radicals que s’allunyen del centrisme hipotètic que diu defensar el PP. L’incendi provocat per la presidenta de Madrid incita més desconcert quan ella es postula com a defensora de l’Espanya incanviable defensora dels beneficis de les elits madrilenyes i dels desequilibris territorials en disposar de tributs reduïts en contra la resta de l’Estat.
Actituds que contrasten radicalment amb el govern de Catalunya, que entén que per començar a parlar són insuficients els indults i continuen demanant l’amnistia i el referèndum. Són dues maneres de veure les coses, gens iguals i incompatibles. Els uns inicien l’obertura de portes i fer comprendre al gran públic espanyol que els indults són el principi per suavitzar la situació enfrontada i per retrobar el diàleg. I no és que la situació els resulti fàcil quan el PSOE va donar suport al 155 de Rajoy, va validar la suspensió de l’autonomia i va aplaudir el discurs del rei, es va sumar a la repressió, les multes i les inhabilitacions, a més de la presó dels líders independentistes. Pels catalans, però, els queda curt, quan volen sortir de la presó no per la via de la gràcia, sinó com ho així sentencien els jutges europeus, alliberats sense pena. Repeteixo; es tracta d’un afer contradictori que, en el seu moment, va arribar massa lluny; i es va polititzar judicialment. Quan el raonable era que parlant s’haurien pogut entendre, amb voluntat de diàleg i comprensió.
Ara Pedro Sánchez, per aconseguir els seus objectius polítics, diu blanc quan mesos enrere deia negre, i per millorar l’economia, els grans empresaris s’hi posen al costat perquè són els primers interessats en guanyar quota de poder econòmic i fer rutllar els engranatges que, per falta d’enteniment polític, han estat rovellats durant més de tres anys. És que fa unes setmanes no defensaven el contrari? És correcta aquesta situació? La resposta queda enlaire; pot ser el principi, si es parla de tu a tu, sense distàncies i al mateix nivell. I sempre és bo el diàleg, però resultarà difícil que el Govern català abandoni el que repeteix una i altra vegada: amnistia i referèndum. Algú va preferir actuar per la justícia com a solució deixant de banda la política i ara el tema pesa i pesarà, malgrat la intenció de Sánchez i de l’empresariat. Els 3.000 encausats haurien d’entrar al paquet de l’indult, ja que amb els polítics no n’hi prou.
La dreta pura i dura –l’extrema- repeteix que Sánchez per aguantar la seva cadira donarà el indults. Ho diuen per acontentar els seus mantenint les postures extremes marcades pels jutges espanyols sense respectar el tribunals europeus. I per confondre inclús a bona part de l’electorat socialista, aprofitant-se de Catalunya, com sempre han fet, volen arribar al govern quan Rajoy ho va aconseguir signant a les meses petitòries i destruint l’Estatut.
La meva opinió és que el president d’Espanya ho fa en benefici propi i amb actuacions teatrals vol aconseguir els objectius de mantenir-se al poder i revalidar el proper mandat. Sap que si no treu uns bons resultats electorals a Catalunya, el PSOE mai aconseguirà el govern d’Espanya. No serà per tant una simulació i servir-se de Catalunya per continuar manant? Així s’ensuma des de la presidència del govern no assistint al Gran Teatre del Liceu, a l’acte que, sense advertir-ho anticipadament, Pedro Sánchez ha muntat a Barcelona amb l’assistència de 300 convidats que li donaran suport, l’aplaudiran i, en certa mesura, esclafarà la recollida de signatures del PP, contra els indults. Amb un sol tret pot aconseguir variats objectius. Li pot sortir bé ara, però sense diàleg al mateix nivell ambdues parts, el conflicte no es resoldrà. Cal acabar amb la repressió i parlar de referèndum i amnistia.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari