Aquesta és la història d’una patata calenta. De les que ningú vol aguantar perquè crema a les mans. I crema més com més vulguis dissimular i despistar, cosa que també és pròpia de les patates calentes i de tot problema que vas ajornant sine die. El grau de podriment és directament proporcional als anys transcorreguts. Res que sigui exactament nou, és clar. I res que mereixi l’honor de ser considerat un drama, i dels clàssics. Però si ho fos, tindria allò tan característic dels tres actes o tres parts.
La primera part és història cap enrere a llarg termini. Una dictadura decideix enaltir-se ella mateixa, i fer-ho a l’engròs. Un monument de mesures més que generoses i ubicat a un indret que no està triat exclusivament perquè l’embalum tingui perspectiva, sinó perquè a la ciutat escollida per acollir-lo, per les seves dinàmiques de mobilitat, és impossible que no el vegi tothom diversos cop al dia. Se’n diu rebregar les coses a la cara.
Els promotors de tal artefacte no deixen cap mena de dubte sobre les seves intencions. Perquè un monument enalteix allò que volen enaltir els qui l’han erigit, no el que s’expliqui després. Va d’una guerra civil i, malgrat tot, potser es podria esperar un cant a la reconciliació, ja que la dictadura en qüestió està en una etapa de fer-se la bona persona. Però no, ni així. I no són ja els discursos, els decorats, la simbologia o els uniformes del dia de la inauguració. És que hi ha una dedicatòria per part de l’autoritat que fa l’ofertori, que es limita a enumerar les unitats militars vencedores.
Potser és molt esperar que s’esmentin les divisions, regiments i batallons perdedors. Però si hi ha algun ànim reconciliador, amb un missatge genèric i neutre potser n’hi ha prou. Però què m’has dit… La inauguració la presideix el tirà en persona, que adopta el paper d’avi venerable, però continua sent el criminal de sempre. Massa elements per metre quadrat volent-li fer la pilota…, fora del fet de les conseqüències que hauria tingut per als interessats una altra cosa, si haguessin volgut, que no va voler ni per casualitat.
El segon acte comença molts anys després. És un acte llarguíssim, que dura unes tres dècades i escaig. Aquella dictadura ha finalitzat per causes merament biològiques i s’ha creat la ficció d’un canvi tranquil i pactat que, anys a venir, es veurà que havia estat una camama. Com a part d’aquesta ficció, es vesteixen com a reconciliadores coses que mai no ho havien estat. Com el monument al qual ens referim, sense anar més lluny.
N’és responsable la dreta governant a la ciutat en qüestió, democràtica en el nom i en la major part de la pràctica, però molt lligada, fins i tot per vincles familiars, al caciquisme de tota la vida i al règim de les dècades anteriors. No en són aliens uns mitjans de comunicació que accepten, acríticament, la versió oficial dels dos bàndols homenatjats. Allò realment tràgic, però, és que molta gent, de bona fe, ho dona per bo. La qual cosa és important per entendre el que passa després.
El tercer acte s’inicia amb prou feines fa una dècada i mitja. El mite fundacional del règim posterior a la dictadura del començament s’ha fet miques per raons sobre les quals, per conegudes, no cal insistir-hi. Hi ha unes generacions que no se senten implicades en relats heroics que, no sense part important de raó, veuen com a falsos. I, a més, sorgeix una legislació sobre memòria històrica que, tot i ser tèbia, posa en qüestió els símbols incomprensiblement supervivents de la tirania. I aquell monument que tant l’enaltia per excés queda en el punt de mira.
Aquest tercer acte viu en els darrers anys un gir dramàtic d’entitat. Potser perquè els hereus d’aquella dreta teòricament democràtica que, no obstant, defensava les restes més o menys vives de la tirania, s’estan reconvertint no a l’extrem de fer-los irrecognoscibles, sinó de poder-los confodre directament amb l’esquerra més extrema. Qui els ha vist i qui els veu? No marxin, no, que la cosa no ha acabat.
En el fons, aquesta dreta té un mal de panxa considerable entre el que la conjuntura els dicta per pura supervivència i el que el cos els demana en realitat. El que el cos els demana és el que han estat sempre i que no necessàriament és aquella part de l’electorat que no els acompanya en la seva mutació. I no és tan sols l’electorat. És allò al qual et vulguis plegar, per les raons que sigui, sovint més psicològiques que polítiques.
Però sempre hi ha “solucions” per a intentar sortir del pas. L’invent del rap és convocar una consulta sobre la continuïtat d’aquell monument origen de l’embolic. Fins i tot amb el parany afegit que la continuïtat sigui amb una reinterpretació, que és un argument que una ciutadania encara convençuda en gran part d’allò de l’homenatge als dos bàndols pot comprar fàcilment.
La dreta convocant estarà en plena metamorfosi, però continua sent intel·ligent i hàbil. Sap que hi ha un altre argument encara més poderós: el victimisme d’un poble que se sent, tampoc sense raó, abandonat per la resta del país. Fes-li creure que retirar aquell monument nefast és cosa de gent de fora i guanyaràs qualsevol votació. És igual que es tracti de votar que a aquella ciutat se circularà per l’esquerra, o que es legalitzarà la pederàstia, per dir-ho de forma bèstia, perquè tocada la tecla sensible la gent actuarà amb el principi, no gaire sensat, que el seu cap és seu i se l’obren de la forma que els dona la gana.
És una línia d’acció tan poderosa que hi arrosseguen, si més no pel que fa a convocar a votar, grups polítics que amb tot plegat no hi tenen res a veure. Santa innocència… Però és igual, passi el que passi, la banca sempre guanyarà, com es farà evident en la penútima escena d’aquest tercer acte.
El gran engany de la consulta popular ho és a diversos nivells. D’una banda, és que es pregunta a la ciutadania si se salten les lleis, que no és precisament bon assumpte. I de l’altra, i del tot clau, és preguntar sobre una cosa que no és teva. Perquè aquell monument no és ben bé de ningú. En part perquè es va erigir “a la pata llana” des del punt de vista jurídic. Però sobretot, des del punt de vista actual, perquè tant desmuntar-lo com mantenir-lo amb una reinterpretació costa una calerada. Fes bonic i fos de franc, hi hauria bufetades per fer-s’hi la foto… Però és igual, ja va bé. Empantanar la qüestió ja els fa servei a alguns. Com deia Napoleó, si vols que un tema no prosperi, crea una comissió. Fer una votació covarda i falsa acaba ajudant, al cap del temps, a dir que la culpa és dels altres, mentre tot queda exactament igual. Per fer-hi l’onada.
Aquest drama en tres actes té un epíleg. Quan la llei truca a la porta, i hi ha qui no mira el cost econòmic perquè les qüestions morals no tenen cap mena de termini, es genera l’últim problema. Tan se val que l’escac coincideixi amb una campanya electoral. Després de més de 40 anys de fer la viu-viu, l’últim que passa per allí té una “culpa” molt relativa, oi? No, la cirera del pastís és una població que se sent enganyada, però no per qui la va enganyar. Dir-ne jugada mestra és quedar-se curt.
És possible que, en el moment de caure el teló d’aquesta mala comèdia, la cosa esdevingui un esperpent. El de persones que difícilment poden ser considerades fatxes posant-se al davant de les màquines i els antiavalots havent-les de dispersar a cop de porra. De totes formes, l’epitafi final potser consisteix a dir que cadascú s’enganya com vol, o que igual som fatxes i no ho sabem.
PS.– Per si algú no ha identificat les circumstàncies d’aquesta història, estem parlant de Tortosa i del monument a la Batalla de l’Ebre, plantat al mig del riu des de 1966. Aquest juliol se n’hauria de començar la retirada.
PS2.– Servidor, en la seva època de periodista, també es va empassar la trola que el monument honorava els dos bàndols de la guerra civil. No era ni major d’edat, cosa que no és disculpa, és clar. Em vaig equivocar i mereixo, sense cap mena de dubte, l’execució sumaríssima. Ho explico així, avançant-me als possibles esdeveniments. 32 anys després de dues notícies breus, algú molt ociós es va prendre la molèstia i la feina d’ “investigar-me” a l’hemeroteca i amb els trofeus trobats, va intentar fer-me callar en un debat. L’any 2006, l’Ajuntament presidit per Joan Sabaté va començar a parlar de la retirada. Llavors, vaig publicar a la premsa local una amplíssima crònica, a doble pàgina, sobre el dia de la inauguració, que reproduïa els discursos d’aquella jornada i no deixava cap mena de dubte sobre la dedicatòria. No pretenc tenir altre mèrit que el d’haver anat a l’hemeroteca a indagar, cosa que principis dels 80 no vaig fer. Espero que la santíssima Inquisició m’ho tingui com a atenuant… Perquè segurament deu ser casualitat que es trobés abans una cosa més antiga i distant geogràfiament, que una de molt més recent i propera, oi?
Fes el teu comentari