El 70% del territori català, que només disposa del 10% de la població, sofreix regressió econòmica, social i demogràfica continuada. Sofreix de bo de bo quan un avi no pot cobrar la pensió de jubilació al seu poble i l’ha d’anar a buscar al cap de comarca o al poble més gran del costat, quan una àvia no pot anar a comprar sal, farina o arròs a una botiga perquè la darrera existent ja va tancar, el pagès no pot reparar el seu tractor per no existir ni taller mecànic ni ferrer per soldar-li la peça malmesa, entre molts altres problemes socials que no hi qui els solucioni.
La causa que ho ha provocat és que els joves han estudiat a l’institut del cap de comarca, han passat molts d’ells a la universitat, han acabat la carrera i no tenen feina al seu poble. Altres persones han hagut d’emigrar per necessitat de pura subsistència, a vegades acompanyats de la família i els fills. La població cada any és més envellida, no hi ha recanvis generacionals, els pobles es queden sense gent, els comerços i altres professionals han de de baixar les persianes per manca de clientela, l’economia decau, la societat per raó natural es degrada fins a l’extrem de no disposar de joves per representar els ajuntaments. Poc a poc i any rere any tot es desploma. El poble se’n va a “pique” quan només fa trenta any tenia el doble dels habitants dels que té ara i funcionava.
El despoblament rural és un tema que els partits polítics els tenen als seus programes electorals. “S’hi ha de donar solució”, diuen. De les universitats surten cada dia estudis molt valuosos que ens expliquen amb gràfics i sistemes sofisticats com decau la població i l’economia. A Catalunya tenim el 70 % del territori i a Espanya tenen el desequilibri territori-habitants superior al nostre. “Teruel Existe” ha presentat a les Corts una proposta confeccionada i ratificada per més 300 col·lectius de tota Espanya demanant ajuda als seus diputats. Autonomies, diputacions, consells comarcals realitzen estudis i més estudis, repeteixo, la majoria de qualitat, ben muntats i molt ben definits però arriba el tema als polítics que hi han de posar remei, i mai es troba el moment de legislar les lleis que posteriorment els governs han d’aplicar per solucionar els problemes que queden ben aclarits als estudis realitzats.
I mentre, l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el Govern de Madrid, se’ls ha encès la imaginació i volen posar en marxa els Jocs Olímpics de Barcelona-Pirineus. Ja només el títol deixa entreveure la irracionalitat del projecte. S’hi han d’invertir milions i milions d’euros i al PSOE li interessa muntar aquest espectacle per demostrar que estimen Catalunya. Així a la taula del diàleg, que diuen que aviat es posarà en marxa, finançaran els Jocs d’Hivern i ampliaran la tercera pista de l’aeroport de Barcelona com si es tractés d’una donació i ho posaran la balança per explicar les inversions que s’han de fer a Catalunya. Plegats es faran la foto que sortirà a la primera plana dels periòdics, i el despoblament rural continuarà si al Parlament de Catalunya i a les Corts de Madrid no s’aproven lleis per remeiar-ho. Lleis per incentivar el treball als pobles petits, habilitar habitacles abandonats o enderrocats amb diners públics per facilitar-lo als joves que hi vulguin anar a viure, crear un inventari de finques ermes per facilitar-lo als pagesos que les vulguin treballar, conscienciar als joves a establir-se o a tornar als pobles on van nàixer, ajudar als nous emprenedors amb diners públics a emprendre noves feines que creien llocs de treball, abaratir el preu de la llum als pobles que són excedentaris pels parcs eòlics que disposen, obligar als bancs a disposar d’un empleat una hora per dia o cada dos dies per atendre els pensionistes i moviments bancaris annexes que es puguin necessitar o que els grans supermercats, quan se’ls ha donat permís per obrir un establiment al poble gran, hagin d’atendre les necessitats dels habitants dels pobles petits, entre altres.
Si comparem la inversió que representarien el Jocs Olímpics d’Hivern, amb les ajudes que necessiten 8.000 pobles de tota Espanya per revertir el despoblament, és la “xocolata del lloro”. Als pobles petits, els cal una petita empenta que representen milions d’euros però que sense dubte és molt inferior a la que s’hauria de portar a cap per muntar unes instal·lacions que serviran per pocs dies, que destruiran el paisatge i no solucionaran el problema del despoblament de Jaca o del Pirineu.
Als pobles de muntanya s’hi han d’aplicar accions per incentivar la feina, crear riquesa amb ajudes directes, disposar d’una finestra única per tal que els projectes no s’eternitzin en mans dels funcionaris dels diferents departaments, i dotar d’una comissió d’urbanisme amb criteris de poble i no de capital com funcionen actualment, i tenir bones comunicacions.
Si els diputats legislen aquestes lleis i altres que ajudin directament als pobles regressius de Catalunya i d’Espanya, el despoblament es revertirà. La riquesa crea activitat econòmica mentre la pobresa la malmet. Actualment la manca de legislació favorable destrueix les iniciatives que als mateixos pobles existeixen per manca de petites ajudes que no es disposen. Els alcaldes tenen ganes de solucionar la regressió però necessiten armes legislades des dels parlaments que hi juguin a favor.
En el meu llibre El despoblament rural, al final explico quines lleis s’han de crear o reformar a Madrid i a Barcelona. Són peticions que les aporten personalitats que coneixen i viuen de primera mà el despoblament. Al final defineixo les conclusions que els il·lustres diputats han de treballar per aprovar-les i fer-les possibles. El País necessita millor això que Jocs Olímpics i efímeres grans inversions que només serveixen per relluir els líders del moment. Amb petites ajudes crearíem riquesa i revertiríem el despoblament. Trauríem de la possible desaparició milers de pobles de tota Espanya i només des dels parlaments ho podem fer possible.
*ANTON MONNER és autor del llibre ‘El despoblament rural’.
Fes el teu comentari