Arran de la notícia de la fi dels peatges a gran part de les autopistes a Catalunya, s’està parlant molt sobre la seva teòrica gratuïtat, sobre qui i com s’ha de pagar el seu manteniment.
Aquest fet concret ens ha d’ajudar a reflexionar sobre els serveis públics en general, i només sobre les autopistes. Cal tenir consciència que els serveis que presta l’administració pública s’han de pagar d’una manera o altra. De vegades es fa mitjançant els ingressos obtinguts per impostos, i d’altres per taxes vinculades a un ús concret, però sempre tenen un cost que s’ha d’assumir.
Les biblioteques públiques tenen un cost, i la neteja viària, i el manteniment dels carrers, dels jardins, les escoles, hospitals, policia, bombers, les festes populars i un llarguíssim etcètera del qual sovint no som conscients.
Tenim fixat al nostre ADN l’instint de queixar-nos per cada euro que paguem d’impostos, i no ens aturem a valorar quant ens costaria haver de pagar per cadascuna de les carreteres, ponts i places que travessem, per cadascun dels parcs on entrem, per cada llibre que treiem de les biblioteques o, si tenim aquesta dissort, per una operació quirúrgica.
Ens dol quan arriba el rebut de les escombraries o el manteniment del clavegueram, sense pensar quant ens costaria contractar algú que s’emportés i tractés les nostres deixalles, o quant enyoraríem, si no els disposéssim, el servei d’aigua corrent. No som tan conscients, per exemple, dels diners que ens retenen, i ja no arribem a veure, cada cop que cobrem una nòmina.
Deixar d’aturar-nos als peatges per a pagar un import concret ens sembla un alliberament, i crec que certament ho és, perquè gran part se n’anava a mans privades, però d’aquí a la gratuïtat n’hi ha un bon tros.
Ara l’administració pública haurà de decidir com assumeix els costos del manteniment d’aquestes vies. Potser aplicarà una mena de taxa concreta a qui les utilitzi, o ho farà de la mateixa manera que paga la resta de carreteres, amb càrrec als impostos generals que paguem entre quasi tots, llevat d’aquells insolidaris que els defugen de forma més o menys lícita i ètica.
El concepte “que les pagui qui les utilitzi”, és perillós. Pot semblar injust que algú que no té cotxe assumeixi el cost de les carreteres amb part dels seus impostos. Podrien pensar el mateix les persones que no tenen fills, respecte al cost de les escoles. Podríem esprémer al màxim aquesta idea, i arribar al punt en què ningú pagui impostos, i que pagui els serveis aquell que els necessiti i quan els necessiti. Ja n’hi ha que els agradaria aquesta idea, i no són precisament gent humil i de pocs recursos, sinó al contrari.
Aquesta és una de les polítiques més importants de cada govern, decidir quins serveis públics ofereix a la ciutadania, quins prioritza i considera essencials, si fa pagar o no de forma concreta per a cadascun d’ells, i com aconsegueix els diners necessaris per fer-los funcionar. Aquest és el debat que voldria escoltar abans de cada comici electoral, i que s’abstinguin d’eslògans bonics.
Fes el teu comentari