Els darrers 50 anys el món ha donat un tomb de 90 graus. Els que vam nàixer fa molts anys i vam viure en moments de privacions, ens en adonem de les grans transformacions que ha viscut el món amb més claredat. El meu pare, home avançat al seu temps, lector de Times, Paris Match i Tempo, ens deia que canviaria el televisor quan el podria veure en color. Llegia que a USA el fenomen de veure les imatges al dia ja arribaven al públic en color, com una vintena d’anys abans ho vam gaudir amb la pel·lícula, Lo que el viento se llevó. Avui, si el meu pare mort fa trenta anys pogués veure com vivim la societat d’avui, no s’ho creuria. Aquells que van patir la guerra civil i van sofrir el gran retrocés en el nivell de vida que per aconseguir com es vivia l’any 1936 hagueren de passar més de 20 anys per restablir-ho, no es podien deixar un petit rossec de pa al plat, ni un gra d’arròs i els ossos s’havien d’escurar a pleret i deixar-los pelats; els vestits que portaven uns eren per mudar i altres per cada dia i els mitjons es sorgien una i altra vegada per fer-los durar el més millor. Tot perquè els béns de consum eren cars i, fins i tot, no es podien adquirir amb facilitat.
Avui tot ha canviat. Perquè vaig criar-me en austeritat en moments difícils, tinc l’autoritat de valorar-ho. Els meus néts mai deixen nets els plats a la taula; em crida l’atenció perquè jo encara els netejo, com quan em mirava el pare; quelcom queda de l’educació rebuda, potser massa severa i estricta, però era la d’aquell moment! Els canvis son profunds i apareixen als ulls de la gent com si els productes mai es puguin acabar. I la pregunta que em faig i la retransmeto als benvolguts lectors, és: El creixement i el consum poden continuar com ho hem viscut els darrers anys? La maleïda pandèmia no ens ha de servir per comportar-nos amb més humilitat i més sensatesa davant el consum exagerat que estem abocats tots plegats?
El preu de la llum, tan necessària en el món actual, puja i puja, els tècnics ens expliquen el per què, però la gent, poc entenem de tanta complexitat, tampoc dels beneficis exagerats de les companyies elèctriques, d’adonar-nos que els polítics no solucionen el problema i, en canvi, els aerogeneradors, aquest diumenge, es van haver d’aturar per unes hores, perquè el preu que vénen l’electricitat estava per davall del cost de producció. Vet aquí el contrast de la meva generació; les bombetes quan no eren necessàries s’havien d’apagar i avui, molts cops, consumeixen de dia quan ningú les necessita. I la factura puja i puja i creiem que és una font inesgotable però la contaminació augmenta i s’han de reduir el consum d’energies fòssils per fabricar-ne. Alguns vam creure que el vent i el sol representaven la sortida òptima per resoldre el problema i més quan l’energia sorgida de les nuclears tenen els anys comptats. Davant de tant embolic, les famílies necessitem força elèctrica, les fàbriques no funcionen si no en disposen, tot depèn d’aquesta energia i les solucions ningú sap com arribar-hi.
El món globalitzat que vivim cal regular-ho. Els xips arriben de Taiwan; i de cop i volta ens diuen que les fàbriques de vehicles i de màquines s’han d’aturar per manca d’aquest instrument imprescindible. A la Xina, s’ha de regular el consum elèctric, per evitar la contaminació i el mercat mundial al que abasteixen es troba mancat dels productes que tres anys enrere subministraven tot a dojo. Amb el canvi climàtic vivim catàstrofes atmosfèriques continuades arreu del món. Pulmons verds com el de l’Amazones es van destruint milers de quilòmetres diaris. I davant de tantes coses com tenim al nostre endavant, consumint cada més i esgotant els recursos de la Mare Terra, mentre que la gent ho observem en indiferència. Molts diuen: “Els polítics ja ho arreglaran” i mentre es van succeint tants esdeveniments, que ens avisen a diari, el gran públic segueix consumint, llençant a la brossa part del menjar que adquireix, i abocats a un ritme de vida anormal de sobrepassar-nos en la majoria dels productes, malgrat que molts habitants de la terra no disposen d’aigua potable, menjar per cada dia, ni medicament per atendre els malalts.
El món no va bé. Aquest que escriu, optimista de mena, no té gens clar el futur proper. Hi ha qui dirà que es trobaran altres formes de vida al planeta per sobreviure-hi. Potser sí, i tant de bo que així sigui, però per moltes raons cal ordenar aquest món. Qui ho ha de fer?, es pregunta la gent. Els polítics que “ja ho arreglaran” són capaços d’ordenar-ho? El dilema és molt gran i no sabem qui, però algú ho ha de regular.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari