Els socialistes catalans sempre han ballat al ritme que els han marcat els amos del PSOE. O és que no son el mateix partit? L’esperit de Josep Borrell, allò de dir-se català, i mantenir posicions sempre contràries a Catalunya, és el signe a tenir en compte i orientatiu que resulta ser l’ideari dels seguidors d’Iceta, i ara d’Illa. Quan els militants del PSC, vertaders catalans s’adonaren de la doble cara que “gastava” el PSOE, després de la rebregada de l’Estatut pel TC, fugiren sense pensar-s’ho gaire a altres formacions. Anaren a parar on hi havia una sola cara; la catalana. I per això es posicionaren al costat dels líders independentistes, i van canviar de partit quan aquests van ser jutjats, empresonats i perseguits per una justícia controlada per la porta del darrera i emparats en la irracionalitat del 155 que va imposar Rajoy. Al PSC s’hi quedaren gent com Iceta que des dels 18 anys viuen de la política. I altres que mantenien càrrecs polítics ben col·locats i amb substanciosos sous. I per profanar encara més la seva vertadera catalanitat, com ens ho recorden les fotografies d’Iceta i d’Illa del moment, secundaren el 155 i es manifestaren al costat de Cs, PP i Vox, amb grans banderes espanyoles i amb crits ultres de nacionalisme espanyol excloent. Recorden la frase, “…a por ellos”; ells també hi eren i els secundaven.
El PSC ha canviat de posició sempre que ha convingut a la política de Madrid. El mateix Pedro Sánchez va donar suport al 155 perquè havia de demostrar la seva “espanyolitat” i no desmarcar-se dels partits de la dreta que aparentaven la puresa. I tot per guanyar vots a Espanya! Sabia que si es desmarcava del 155, l’electorat espanyol li tindria en compte. Quan els convé opten per la indefinició i el “canvi de camisa”, com quan va manifestar que “la lengua es un instrumento de convivència”, com va expressar Pedro Sánchez, aquesta setmana passada al congrés del PSC. En canvi, davant unes eleccions generals van preferir vendre anticatalanisme perquè els resultava rendible. Els polítics espanyols, tant se’n dóna que siguin els de la dreta, com els de l’esquerra, sempre Catalunya la fan per servir-se’n davant de l’electorat dubitatiu. I el mateix va succeir amb la immersió lingüística de l’escola catalana; per conveniència li donaren suport, però per raons electorals, quan els ha convingut, s’hi ha oposat.
En aquest moment, que la dreta extrema espanyola ataca Pedro Sánchez perquè rep el suport dels catalans i bascos, juga “al gat i la rata”, i diu que sí a l’ensenyament del català però no es presenta a la manifestació a favor de Som Escola, excusant-se que tenien programat el congrés. La realitat és que, com sempre, “neden i guarden la roba”. Igual Sánchez com Illa, al mateix congrés han parlat de la llengua com element de cohesió però obviant esmentar la immersió.
El PSC, com sempre ha obrat, està sota les ordres que li emana el PSOE. Canvien com el vent, bufi el cerç o la garbinada. Quan els interessa dirigir-se a ponent no els cau cap anell, encara que només faci uns dies el vent bufés de llevant. L’interès que els domina i els fa canviar d’aires són només els interessos partidaris. Ara per ara, Pedro Sánchez necessita els vots d’ERC i dels bascos. La seva veu del moment serà prudent i gens comprometedora, però als fons de la personalitat partidària perviu la de Borrell, Felipe González i Alfonso Guerra. El coneixem com es decanta i no cal mirar-li la cara per saber com pensa i com es comportaria en el cas de conveniència.
Això és el PSC; una sucursal del PSOE i per això, en aquest moment, Salvador Illa parla “d’un sol poble”, però els seus diputats defensaran Espanya en cada moment deixant de banda els interessos de Catalunya, com hem vist amb la llei de l’audiovisual. Molt parlar, molt discutir, però a la fi enganyant Catalunya, i col·locant la seva llengua pròpia com si es tractés d’un equip de futbol de 3ª divisió. Al Congrés i al Senat, hem de continuar parlant en castellà i se’ns priva de parlar la nostra llengua mil·lenària que només té un defecte: és la nostra i no és la seva. Les prohibicions lingüístiques de les dictadures i dels reis Borbons, continuen i aquest cop amb un govern “el més d’esquerres de la democràcia espanyola”, es mantenen. Que no sigui que perdin un grapat de vots per les Espanyes!
En definitiva, un doble llenguatge que ha de fer pensar els que viuen a Catalunya, “com un sol poble”. Aquests dies han entaulat aliances amb ERC i Junts. Han acordat conjuntament càrrecs i designacions. Molt bé i personalment els dono l’enhorabona però tinguin clar, estimats lectors, que quelcom en volen treure. Usen els vots dels catalans per servir-se’n i quan els convingui anar contra els seus interessos, per guanyar vots a les Espanyes. La història es repeteix i no hi poden fer més; al fons són el PSOE encara que algunes vegades parlin en català al Parlament i als seus mítings. A Madrid i a Brussel·les no ens ho permetran mai!
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari