Escric ensenyament i no educació de manera conscient. No us ho prengueu com una provocació, ja que penso que als centres educactius ensenyem i, en canvi, és tota la comunitat (pares, familiars, mestres, amics i societat en general) la qui educa.
M’he reincorporat al sistema educatiu després d’uns anys d’excedència per una responsabilitat pública que ara no ve al cas. El panorama que m’he trobat és, com a mínim, per preocupar-se. Ja me n’havien advertit, però. La desmotivació, el tantsemenfotisme i la presència massiva dels dispositius tecnològics que porten, en gran part, a la distracció permanent, són a l’ordre del dia.
I sempre que, en la vida, m’he trobat amb un problema, he acostumat a preguntar-me qui n’era el responsable. Vos, conseller, pel poc temps que porteu en el càrrec, no en deveu ser ni una minúscula part, de responsable. Ara, sí que és veritat que tot el que es faci a partir de la vostra presa de possessió del càrrec que representeu, sí que us pertoca.
Ja fa molts anys que va entrar al nostre sistema educatiu una tendència, convertida ara ja diria en secta, en què s’apostava per la màxima llatina DOCERE CUM DELECTATIONE, que està molt bé com a principi filosòfic i educatiu, però que aquí, com en moltes altres ocasions, ens hem passat de frenada. Les escoles de primària, i de retruc els centres de secundària, s’han convertit una mica en una mena de casal d’estiu on l’alumne no ha de fer gaires deures a casa (si pot ser, cap), pot interrompre la classe i el professor en qualsevol moment que li vingui de gust, pot tindre el telèfon mòbil damunt de la taula o molt a la voreta per si (és broma) el president dels Estats Units l’ha de trucar, molts dels deures que han de fer són via Internet en determinades escoles, la qual cosa fa que per fer un parell de fitxes es passen tota la tarda davant del portàtil on, naturalment, la major part del temps l’ocupen el Maincraft, el Clash Royal o el Brawl Stars, i si no l’ocupa Youtube amb infinitat de tutorials on els ensenyen a millorar jugades d’aquests mateixos jocs, etc., etc.
Les avaluacions, que són el sistema que els professors tenen per assegurar-se que els seus alumnes vagin assimilant les matèries impartides, són tot un circ: des d’una sèrie de queixes per part dels alumnes en què si trauen un 4 ja comencen a reclamar el 5, especialment a batxillerat (deuen pensar que ja és un dret adquirit), fins a una nomenclatura absolutament ridícula a l’hora de posar les notes a l’informe. Assoleix satisfactòriament, assoleix notablement, no assoleix… Quan els responsables d’un òrgan, educatiu en aquest cas, han acabat per inventar una nomenclatura que pretén que el xiquet no es traumatitzi perquè li han posat un 4 i té un Insuficient, i per tant no l’afecti emocionalment, és que estem molt fotuts. Si el xiquet vol aprovar o traure una bona nota, el que ha de fer és estudiar i pencar, que és el que han fet les generacions anteriors a la nostra per aixecar el país. Que es preguntin aquests cervells privilegiats si els xiquets de Síria o de Palestina estan traumatitzats o què. A Catalunya tenim el problema que ens va denunciar Unamuno, és a dir, que ens perdia l’estètica, i que per tant tot ho fem de cara a la galeria. Per quedar bé, vaja.
Ens emmirallem constantment en Finlàndia o en Singapur, però després, a l’hora de la veritat, continuem tirant endavant unes polítiques educatives de pa sucat amb oli, on els professors i mestres estem més orientats a desenvolupar tasques burocràtiques i/o administratives que no pas, per exemple, a tindre un molt bon nivell de llengua i que els documents que generem els docents no estiguin plens de faltes d’ortografia o de gramàtica. La primària, en aquest sentit, fa plorar. Ara totes les formacions que es fan van de cara a les competències digitals (com si ja no n’hi hagués prou en la nostra societat!) o al mindfullness. Com és possible que després de més de dos dècades dedicades a l’educació, encara estigui corregint les mateixes faltes que el primer dia? Aquí potser també hauríem de parlar de com desenvolupen la programació i el currículum alguns professors, perquè en més d’una ocasió m’he trobat que determinades qüestions que ja haurien d’estar resoltes, els alumnes et diuen que no ho havien treballat mai.
Conseller, vaig acabant. No sé si ho faràs tu o potser un futur conseller que arribarà un altre dia, però la vegada que començarem a agafar el toro per les banyes i donarem el valor que l’ensenyament, la cultura i l’aprenentatge tenen, aquell dia, deslliurant-nos de tota aquesta brossa mental del bonisme social que arrosseguem de fa anys, aquell dia farem pujar el nivell de la nostra societat en cultura, en valors, en solidaritat, en eficàcia i en llibertat. Jo l’espero amb ànsia, aquest dia.
*FERRAN BLADÉ és professor de secundària.
Fes el teu comentari