Quants cops ens hem parat al davant d’una imatge en blanc i negre? Ens hem imaginat mai com seria el nostre món vist únicament amb dos colors?
Aquest divendres, els fotògrafs Pep Mola i Santi Martorell van donar-nos a conèixer la importància de la recuperació de la fotografia de carrer en blanc i negre a través d’una nova edició dels cursets i conferències dels Divendres Fotogràfics que organitza el també fotògraf, Rafa Ricote, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.
Robert Capa (André Friedmann) va arriscar la seva vida fotografiant els conflictes bèl·lics com ningú ho havia fet i ara ens han quedat uns testimonis irrepetibles. Ell sempre deia que “si les teves fotos no són suficientment bones és que no estaves suficientment a prop”. Han estat moltes les millores que han permès que, al llarg de la història, no sigui ja tant necessari estar-hi sempre a prop, però sí que és necessari que l’instint de tot fotògraf tingui clar que quan els zooms no són útils les cames són la solució. A més, el fotògraf és aquell que també s’acostuma a no resultar-li mai res aliè del que passa al seu entorn, estant sempre llest per a prendre una bona fotografia, per deixar constància de l’actualitat o, si més no, per plasmar una idea original.
Pep Mola ens parlà de Capa, però començà citant l’Ansel Adams, considerat un els millors fotògrafs de natura, en recordar que “el negatiu és una partitura, la còpia és la seva interpretació”.
Una partitura que, com va recordar Santi Martorell, va procurar estudiar al mil·límetre inventant, juntament amb Fred Archer, el Sistema de Zones que va permetre dividir el degradat en onze parts.
I és que la jornada va passar per la tradicional fotografia analògica de la mà de grans professionals com Henri Cartier-Bresson i la seva inseparable Leica de 35 mm. Ell fou fotògraf de viatge, de cinema, de guerra, fotoperiodista… i un dels creadors de l’Agència Màgnum. Unes fotografies que queden a la retina de molts transeünts i a la memòria de tots aquells que mirem el món des d’una òptica peculiar, des d’un punt de vista singular, des d’un prisma diferent.
Però també va donar lloc a parlar de la fotografia actual amb referents com Kai Ziehl que, a banda de fotògraf és un autèntic instagrammer de prestigi que té un estil propi per retratar amb finor les llums i ombres dels edificis i dels elements arquitectònics que ens envolten, sempre amb l’individu siluetejat ben present.
I després d’un breu repàs per la llei 1/1982 que especifica què pots fotografiar i què no al bell mig del carrer i que més d’un descobrís que a Barcelona no pots anar amb un trípode per la via pública si no tens un permís o ets periodista… Mola va acabar fent una demostració en directe de com podem ajustar els paràmetres del Photoshop i del Silver Effects per aconseguir una fotografia ben resolta.
I potser no capturarem mai l’andana del metro com ho fa Alan Schaller ni veurem els nens i la quotidianitat urbana amb els ulls de Francesc Català-Roca, però aprendrem una mica més estudiant la seva tècnica, observant les seves obres i buscant una i una altra vegada l’enquadrament perfecte sense acabar de saber si la que per nosaltres no serà la fotografia òptima, ho serà per algú altre que la vegi.
Fes el teu comentari