“Una relació sense tendresa, sense carinyo, sense carícies ni somriures, sense abraçades ni afalacs, sense un t’estimo i sense petons: és lletra morta”. Walter Riso.
De vegades, desitgem algú amb tota la nostra voluntat, no podem reprimir aquest desig irrefrenable de besar aquesta persona, de posseir-la, de fer-la nostra. Però falta alguna cosa. Altres vegades sentim un gran afecte i amistat per algú, però no la desitgem, no sentim aquest impuls sexual tan fort del desig. L’amor és complicat. Tots hem desitjat algú que no ens desitja i estimat algú que no ens vol.
L’amor i l’enamorament és un tema que sempre desperta interès. Ens agrada parlar d’amor, veure pel·lícules romàntiques, ens agrada experimentar l’amor a la nostra pell. Un còctel, on hi trobem mesclats el desig, la complicitat, la tendresa i l’afecte. Lope de Vega deia que l’arrel de totes les passions és l’amor. És cert, però si hi ha alguna cosa que tots sabem és que l’amor, per sí mateix, no és suficient perquè una relació funcioni, com tampoc no ho és la pròpia passió. Necessitem més ingredients perquè aquesta fórmula tingui èxit. Components que no sempre dominem i que són l’autèntica alquímia de la felicitat. Psicòlegs, sociòlegs i metges han intentat entendre-ho i explicar-ho des de diferents punts de vista (biològic, cultural, etc.). En les darreres dècades, les investigacions en aquest camp han estat variades, buscant comprendre i explicar que és l’enamorament, l’amor, l’atracció o el desamor.
La teoria triangular de l’amor pretén explicar el fenomen complex de l’amor i les relacions interpersonals amoroses. Va ser proposada pel psicòleg Robert Sternberg i descriu els diferents elements que componen l’amor, així com les possibles combinacions d’aquests elements a l’hora de formar els diferents tipus de relacions. És considerada una teoria útil, ja que ens ajuda a entendre aquest sentiment tan complex que, a més de ser molt important a les nostres vides, és la base de moltes de les nostres relacions interpersonals. Per a Sternberg, l’amor està format per tres ingredients que han d’aparèixer en qualsevol relació amorosa: intimitat, passió i compromís. Aquests elements, a la pràctica, s’entremesclen entre sí, però saber distingir-los en un marc teòric ens ajuda a comprendre el fenomen de l’amor i reconèixer-ne millor els seus matisos i detalls.
La intimitat, el nostre espai segur. La intimitat constitueix aquest escenari privat entre dos on flueixen els sentiments, on les complicitats viatgen de l’un a l’altre amb comoditat. Així mateix, aquest primer component es nodreix sobretot de l’interès genuí de l’un per l’altre, on ens conferim suport emocional, comprensió i aquesta necessitat constant per compartir amb aquella persona que estimem pensaments, desitjos i preocupacions.
El compromís, aquest acord fet entre dos. Per aconseguir que l’amor funcioni és indispensable que hi hagi un compromís entre la parella. Aquesta dimensió no fa referència a un acord signat explícitament, però sí emocionalment. Un compromís és donar-se lliurement a l’altre complint un pacte d’afecte, un acord on viure en sintonia, respectant-nos i ajudant-se mútuament Així, una cosa que hem d’entendre també és que lluny del que ens han fet creure, l’amor sí que té condicions i aquestes queden integrades en el compromís. Entre aquestes condicions hi ha, per exemple, no fer-se mal, ser sincers, practicar la reciprocitat, cuidar-nos l’un a l’altre, etc.
La passió, el combustible que ens nodreix per aconseguir que l’amor funcioni. Una vida sense passió no és vida, i l’amor, perquè sigui estimulant, requereix aquesta espurna quotidiana amb què encendre la relació. Aquest sentiment ha d’irradiar completament la vida de la parella i no només en aspecte sexual, perquè la passió és la que ens inspira, la que confereix aquesta il·lusió per fer coses junts, per continuar compartint instants. Aquests elements es poden barrejar o combinar, i també és possible trobar relacions que només se sostinguin en un o dos dels components.
L’afecte: característic de les amistats veritables, aquelles en què no hi ha compromisos a llarg termini ni passió física.
L’encapritxament o allò que popularment s’anomena com “amor a primera vista”. En aquest, no hi ha ni compromís ni intimitat.
L’amor buit: pot sorgir en una unió on s’ha establert un compromís, però no hi ha passió ni intimitat. Cap dels membres no sent res per l’altre, excepte respecte. És molt comú entre els matrimonis que es donen per acord.
L’amor romàntic: quan les parelles estan unides de forma física i emocional, connectades a través de la passió, però no hi ha compromisos a llarg termini.
Amor sociable: com en el cas dels matrimonis, només es brinden companyia, però no hi ha passió ni desig sexual.
Amor boig: o fatu, és a dir, el compromís sorgeix a partir de la passió.
Amor consumat: és una forma d’amor total. És la relació que tots desitgen, però a què molt pocs arriben.
L’absència d’amor a una parella es tradueix en insatisfacció vital i, per tant, en infelicitat. No cal portar-se fatal o tenir moltes discussions fora de to, per notar aquesta sensació de frustració sentimental i de tristesa. De vegades no hi ha amor, però hi ha costum. Dues persones segueixen juntes sense tenir gaire clars els motius. Alguna cosa falla, oi? I és que l’amor falta. Si no hi ha amor en una relació, tampoc no hi ha interès. No hi ha interès a esforçar-se perquè la parella tiri endavant, no hi ha interès per resoldre les diferències i no hi ha interès per mantenir la comunicació. Conèixer els ingredients de l’amor i saber com es relacionen ens pot ajudar a prendre la decisió necessària per a la nostra relació.
Fes el teu comentari