“Fa dos anys que estic estudiant el grau de Medicina, però no m’agrada gens la carrera. Però ja que he començat, els diners, temps i esforços que hi he invertit, l’acabaré”.
“Vaig comprar aquest vestit fa un any i només m’he l’he posat una vegada. Però em va costar 200 euros i no penso vendre’l per 20 euros al Wallapop. Encara que no me’l posi, es quedarà penjat a l’armari.”
“El nostre projecte empresarial no funciona, però com vam invertir tots els nostres estalvis, ara no podem abandonar. Cal posar-hi encara més pasta per intentar ressuscitar-lo. Demanarem un crèdit.”
“Fa 16 anys que estem junts, tot i que fa temps que no anem bé. Hem de continuar junts, no podem deixar-ho ara, després de tants anys compartits. Segur que amb el temps tot es redreçarà i tornarem a ser com abans.”
Aquestes situacions són prou habituals, exemples de l’anomenada “fal·làcia del Concorde” o “fal·làcia del cost irrecuperable”. Un biaix cognitiu que tenim tots els éssers humans i que de vegades ens fa prendre decisions que no ens convenen. Quants més recursos invertim (temps, diners, esforços…) en un projecte (un negoci, una relació, una carrera universitària…) més ens lliguem emocionalment i més ens costa abandonar-lo. I passa perquè no volem “llençar a les escombraries” la inversió que ja hem fet, encara que veiem que això no porta enlloc. És aquella tossuderia que ens fa continuar una sèrie o una pel·lícula dolenta, i per això no la volem deixarem a mitges, oi?
La història d’aquesta fal·làcia: el gener de 1976, el jet supersònic Concorde feia el seu primer vol comercial, després d’una forta inversió econòmica i prestigi tecnològic, per part dels governs britànic i francès. Però fins i tot quan va quedar clar que fer volar l’avió supersònic no era rentable, els inversors van continuar invertint-hi diners en fer volar el Concorde durant 27 anys més, tot i que no era rentable, perquè s’havien invertit molts recursos econòmics, per anul·lar el projecte. Fins que un lamentable accident el 25 de juliol de 2000, a les proximitats de l’aeroport Roissy-Charles de Gaulle de París, va ser l’excusa perfecta per finalitzar la vida comercial del Concorde. Aquest incident va donar origen al terme “la fal·làcia del Concorde”, que descriu com les persones s’entesten en dedicar esforços a empreses, tot i saber que són un fracàs, només perquè s’han invertit molts recursos. En general, la “fal·làcia del Concorde” també es coneix amb un altre nom: “la fal·làcia del cost irrecuperable”
Quines són les raons per les quals ens entestem a insistir, en perseverar? Per què pensem erròniament, que el destí es posarà de la nostra part i amb un cop de sort (o pitjant una tecla) es capgirarà aquesta situació no volguda, que estem vivint? Quin són els perquès d’aquest comportament tan absud?
Perquè som irracionals. Als éssers humans ens afecta la fal·làcia del cost irrecuperable perquè no ens agrada perdre. Ho odiem! No es agrada abandonar un projecte en què hem invertit una gran quantitat de temps, energia i/o diners. Això significa assumir que mai més no recuperarem aquests recursos. Ouch! Com no volem acceptar la realitat, preferim posar-nos una bena als ulls i comportar-nos de forma irracional i seguir endavant.
Perquè som tossuts. No volem acceptar que hem fracassat i ens neguem a abandonar. És el clàssic: “Fa dos anys que treballo en aquest projecte dia i nit i encara no ha generat cap benefici ni té pinta de fer-ho. Però no abandonaré i seguiré endavant, encara que hagi de deixar-m’hi la pell!”
Perquè som optimistes. Sobreestimem els beneficis que ens reportarà un projecte en qüestió. “Fa un any que dormim en llits separats, però és una petita crisi de parella, normal en qualsevol relació. Segur que se’ns passa i que d’aquí a poc temps tornem a estar igual d’enamorats, com ho estavem abans…” Actuar així és part de la nostra naturalesa. No ho podem evitar! Per això és tan difícil caure en el parany dels costos irrecuperables. El problema és que això no ens beneficia. Ens fa prendre decisions errònies, o pitjor encara: ens bloqueja durant anys, sense fer res malgrat estar en un atzucac. És la causa del “més val dolent conegut, que bo per conèixer”.
La fal·làcia del Concorde ens dona una explicació del motiu pel que continuem dedicant recursos a alguna cosa, fins i tot si els costos actuals superen els beneficis que obtindrem. I encara que el terme sona com un argot tècnic, és un escull comú en la presa de decisions, tant a la vida com als negocis. Aquesta fal·làcia es pot aplicar a situacions trivials, com continuar veient una pel·lícula avorrida, o assumptes més seriosos, com negar-te a retirar-te d’una inversió comercial fallida. Quan hem caigut en aquest autoengany, prenem decisions irracionals, que van en contra dels nostres interessos. I atès que aquesta tendència està tan profundament arrelada en el comportament humà, és important comprendre com funciona la fal·làcia del Concorde, perquè puguem prendre bones decisions basades en la lògica, en compte d’enfonsar-nos més i més, en un forat cada cop més profund. No és fàcil distingir quin és el moment de perseverar davant les dificultats i quin és el moment d’abandonar, perquè les coses ja no tenen manera de funcionar. Qui s’autoenganya i no vol veure la realitat, no s’adona que ho està fent, o almenys no se n’adona sempre, i aquí rau el poder de l’autoengany. Mentre no ens adonem, l’autoengany desplega el seu poder; a la seva manera, que podríem qualificar de silenciosa i camaleònica.
Com defensar-se d’aquesta fal·làcia autodestructiva? Aquestes són algunes recomanacions per evitar caure en l’autoengany de la fal·làcia del Concorde: Sigues conscient que per molta insistència i tossuderia per tirar endavant costi el que costi, cal ser realistes i conscients que potser ens trobem davant d’una causa perduda. No podràs canviar com et sents, però sí que pots detectar quan ets irracional i actuar d’una manera més beneficiosa, encara que el teu instint et digui el contrari (sí, el nostre instint de vegades s’equivoca). Busca sempre el costat positiu. Encara que hagis invertit molts recursos i ja no els puguis recuperar, segur que has après alguna cosa valuosa pel camí. Quan canvies de carrera al cap de dos anys, no has llençat dos anys a les escombraries. Has fet bons amics, t’has divertit i has adquirit coneixements que podràs fer servir en el futur. Veient així les coses, potser et serà menys dolorós abandonar. Demana-li la seva opinió a algú de confiança que no estigui involucrat emocionalment en la teva decisió, i que, per tant, pugui pensar d’una manera més racional que tu.
Abandonar és de valents. Insistir, insistir i insistir fins al final, realment val la pena? Els avantatges superen els desavantatges de fer-ho? Si una situació veus que no millorarà, tot i que inverteixis més temps, més diners o més energia, llavors el millor que pots fer és abandonar (sense importar quants recursos portis invertits fins ara). Si estàs cavant un forat i t’adones que has triat el lloc equivocat, no facis el forat més gran! El millor que pots fer és que deixar de picar i sortir com més aviat millor, perquè com més ho posposis, més et costarà tornar a la superfície. No hem d’oblidar que tota acció té un cost d’oportunitat. Si us encaparreu en una carrera que no us agrada, una relació amorosa que no funciona o un projecte que no va enlloc, esteu renunciant a l’oportunitat d’estudiar alguna cosa que us apassioni, trobar l’amor de la vostra vida, o començar un projecte més engrescador i d’èxit.
Com diu la locució llatina, “Tempus fugit’”, el temps se’ns escapa de les mans. La vida és massa curta per malgastar el teu temps en un atzucac. Accepta l’error, assumeix pèrdues i gira full. El futur és ple d’experiències i moments meravellosos per descobrir, el moment és ara. No perdis el temps en autoenganys que no porten enlloc. Recorda, el canvi està en les teves mans!
*TONI PONS és farmacèutic i professor.
Fes el teu comentari