Arran de la crisi econòmica, amb la conseqüent pujada de preus dels productes alimentaris i de matèries primeres, i per tal de fer front a una inflació galopant, el govern està impulsant un “pacte de rendes”. Aquests mesos en sentirem molt a parlar, i amb molta intensitat, sobre aquest concepte econòmic, perquè es veu com una necessitat per tal de garantir el poder adquisitiu dels treballadors i treballadores.
Vivim una situació econòmica excepcional i com a tal ha de ser tractada de la mateixa manera. La guerra d’Ucraïna ens afecta de ple a tots els europeus, i el xantatge energètic de Putin encara fa més palesa aquesta situació de desabastiment de productes, el que provoca un alt índex d’inflació mai vista en els darrers 40 anys, que té unes conseqüències molt pernicioses sobre l’economia en general, però especialment greu sobre les famílies i les empreses.
El pacte de rendes plantejat pel govern als agents socials (patronal i sindicats), que es pretén que tingui una durada fins al 2025, passa per una moderació de les rendes salarials i empresarials per fer front a l’escalada inflacionista. Un pacte de rendes que ha de suposar ineludiblement una pujada del salari mínim interprofessional (SMI). Aquest és un element fonamental, ja que cada cop són més els ciutadans que cobren el salari mínim, gairebé el 20% dels treballadors guanya el SMI o menys, perquè hi ha contractes que no són a jornada completa i, per tant, aquesta decisió d’apujar-lo té molta incidència sobre els salaris més baixos.
La possibilitat d’arribar a un acord no és fàcil, però s’ha d’intentar de nou, no oblidem que ja fa mesos que es treballa sobre el mateix perquè és bàsic donar estabilitat i confiança per afrontar els reptes actuals i els derivats de l’alça de preus a escala mundial. El pacte de rendes exigeix un repartiment de la factura energètica entre treballadors i empreses. Un esforç que en l’actualitat l’estan suportant majoritàriament els assalariats.
La crisi de preus no solament l’han de pagar els assalariats i petits autònoms, requereix l’esforç de tot el teixit productiu, i dels empresaris també que han d’arrimar el muscle. S’ha d’aconseguir un equilibri per tal que no es perdi poder adquisitiu, ja que la revisió dels salaris ve a suposar al voltant del 2% de pujada solament, quan la inflació mitjana de l’any està per sobre del 8%, alhora que també hi ha algunes empreses que tenen una minva de beneficis a conseqüència dels costos de producció.
Amb el pacte de rendes es pretén moderar l’escalada de preus i a poc a poc retornar a una senda d’inflació assumible per tothom, evitant així una espiral inflacionista en què la pujada de preus porti a reclamar més augment salarial per la pèrdua de poder adquisitiu i que els empresaris repercuteixin aquest augment en apujar els preus, per tal de mantenir els seus marges de benefici.
El principal escull està, però, en el fet que les patronals empresarials no estan massa per col·laborar i facilitar un pacte de rendes, ja que que ho veuen com una amenaça als seus beneficis i no acaben d’entendre que unes rendes baixes repercuteixen directament en el consum i, per tant, en els beneficis de les seves pròpies empreses.
I no solament ho han d’entendre els sectors econòmics i socials que ha d’haver-hi un pacte de rendes, sinó que s’han de veure vinculats també els governs autonòmics i s’han de comprometre els partits que governen les diferents institucions. L’acord polític també serà difícil i, per tant, hem d’exigir alhora responsabilitat al govern de Catalunya.
La revisió salarial juntament amb la pujada del salari mínim interprofessional han de ser els elements clau d’una negociació que es presenta difícil, però que el govern de l’Estat està entestat a aconseguir-ho per tal de mantenir el poder adquisitiu. És imprescindible apujar salaris per mantenir l’activitat econòmica i tornar a un creixement sostingut en benefici de tothom.
*FRANCESC MIRÓ és secretari d’Acció Política i Món Rural del PSC a les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari