De fa segles, Espanya ha emprès croades contra Catalunya que s’han reproduït en guerres civils, cops d’Estat, prohibicions o repressions, amb la voluntat d’espanyolitzar-nos. Fórem conquerits per les armes i ja ens imposaren la seva llengua quan ningú la coneixia. Imposaren les seves lleis amb la intenció de fer-nos-les complir malgrat no ser les nostres. La darrera gran convulsió social que ha viscut Catalunya es va produir quan el Tribunal Constitucional va anul·lar part dels articles de l’Estatut, alguns dels quals encara avui son vigents a altres autonomies. L’Estatut havia estat aprovat pel Parlament i pel Congrés de Diputats i referendat l’any 2006. El Tribunal Constitucional va vulnerar l’article 152,2 de la CE que estableix que un Estatut aprovat per referèndum només pot ser modificat per mateix procediment. La pregunta és, com alguns articles idèntics anul·lats a Catalunya no ho van ser a altres autonomies? L’altra pregunta és, com el TC pot vulnerar articles vigents a la Comunitat Europea, si Espanya en forma part? Aquesta vulneració de drets va encendre el poble de Catalunya. Tota l’actuació s’havia realitzat dins la Constitució. Com es podia anul·lar l’Estatut obviant la mateixa Constitució i contra dels criteris jurídics de la CE que son de rang superior?
Des d’aquell moment el conflicte s’anà agreujant. El PP havia guanyat les eleccions espanyoles per majoria absoluta. Les guanyaren servint-se’n del recurs contra l’Estatut. La ciutadania catalana, enutjada, va reaccionar manifestant-se pacíficament i ocupant quilòmetres de carrers i places, demanant la independència. Observada la magnitud del conflicte, com mai s’havia vist a Europa, alguns membres del govern com el ministre Margallo exhortaren Rajoy a negociar amb el govern Mas, però el PP s’hi va negar. Com a conseqüència de les negatives es va convocar el primer referèndum i l’Estat i els tribunals que havien actuat contra la llei espanyola i europea no acceptaren cap mena de diàleg. Per combatre-ho, s’aplicaren multes, inhabilitacions i repressions a tort i a dret contra el govern i la societat civil amb la complaença dels periòdics madrilenys, els estaments públics i les forces econòmiques, amb l’ajuda de la policia patriòtica manipulant i creant proves falses, i amb el suport del PSOE.
Així, doncs, l’ANC acusa la Justícia Espanyola de portar a terme una Causa General contra l’independentisme, i una persecució política en forma de processos penals, des del moment que el president Mas va demanar diàleg per solucionar el problema creat per les anul·lacions de l’Estatut. I acusa Felip VI d’impulsar la Causa General pel seu discurs del 3 d’octubre del 2017, afavorint la violència dels “a por ellos” i les actuacions judicials. Sense judici previ es va dictaminar la culpabilitat de milers d’activistes i autoritats, sense preveure la presumpció d’innocència, activant la intervenció policial, impròpia d’una monarquia parlamentària, sense tenir en compte la igualtat de la ciutadania.
Acusen l’Audiència Nacional d’accelerar la Causa General contra l’independentisme empresonant a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart , el 16 d’octubre del 2017. Se’ls culpà de rebel·lió i sedició per les protestes de milers de de persones davant de la Conselleria d’Economia, el 20 de setembre del 2017. Els Jordis pretenien controlar els manifestants i mai instigaren la rebel·lió. Fins i tot, la policia va abandonar els vehicles deixant-los oberts amb les metralletes dintre. Els periodistes feren servir els cotxes policials, per captar imatges dels manifestants pujant-hi les càmeres dalt dels seus sostres, com després també Sànchez i Cuixart.
Va continuar la persecució amb l’empresonament per rebel·lió, sedició, malversació i corrupció el 2 de novembre del 2017 del vicepresident i de set membres del Govern. Cal recordar que l’Audiència Nacional és la continuadora del “Tribunal del Orden Público” de la dictadura de Franco, sense haver substituït, en aquell moment, cap dels seus membres.
Acusen el TS de cometre greus iniquitats per l’acusació de rebel·lió, sedició a la Mesa del Parlament per haver tramitat les lleis del referèndum i la transició a la independència, sense tenir en compte la inviolabilitat parlamentària dels diputats elegits pel poble. També per haver impedit, després de la victòria electoral del 21 de desembre del 2017, l’assistència d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Sànchez a la Constitució del Parlament. I no permetre la presència de Jordi Sànchez a la seva investidura i l’empresonament de Jordi Turull per impedir ser investit president.
Acusen al TC per emetre euroordres d’extradició del president de la Generalitat i la resta de membres del Govern a l’exili que per incoherents van ser refusades pels tribunals de Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Itàlia. Acusen després d’un judici vergonyós la condemna dels nou presos i preses polítiques a 99 anys i mig de presó. Acusen el “Tribunal de Cuentas” per voler arruïnar diferents Governs de Catalunya i a centenars d’activistes. Acusen al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’actuar com el gran inquisidor del Parlament de Catalunya inhabilitant el president Quim Torra per haver penjat una pancarta a favors dels presos polítics.
Són aquestes i altres acusacions partidàries dels tribunals espanyols que seran anul·lades, a bon segur, pels jutges europeus d’Estrasburg. Com quedaran els juristes implicats i sobretot el CGPJ que els seus membres amb els càrrecs caducats de fa anys, actualment es barallen per qüestions polítiques, desobeint la Constitució? Per què no volen ser substituïts fent prevaldre el partidisme per sobre de la justícia? Així actua la polititzada justícia espanyola, equiparable a països dictatorials. Els mateixos jutges del CGPJ no tenen en compte la Constitució i, en canvi, se’n serveixen contra els líders catalans per preservar “la sagrada Unidad Nacional”, mentre els tribunals europeus els desautoritzen.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari