Pintar és plasmar la realitat que ens envolta en una superfície, sovint un llenç, emprant tot tipus de materials i colors. Aquesta és la concepció clàssica preestablerta que tenim tothom quan ens mencionen la paraula. Però Estela Alcaide, pintora d’aquarel·la expressionista, va una passa més enllà i ens introdueix com a concepte de pintar com a un mètode terapèutic. Observar el procés que comporta una gota d’aigua diluint-se amb la pintura és relaxant i, per ella, un mal dia se soluciona amb l’art de pintar.
Va ser a l’adolescència quan Alcaide va topar per primera vegada amb l’art pictòric i va adonar-se que aquella forma d’expressió de la vida li agradava. Va començar a introduir-se amb la pintura a l’oli, ja que li ensenyava una amiga seva, però aquesta no és gens senzilla perquè és necessita sempre d’un ampli espai, ben ventilat i amb la capacitat escaient per emmagatzemar totes les obres emmarcades i enllestides.
Per això i per circumstàncies dels tempos de la vida, l’artista va anar desvinculant-se del sector per finalitzar els estudis i entrar al rutinari món laboral.
Però hi ha vegades que la vida sembla que ens depari quelcom inesperat, un cop d’efecte que ens fa aturar o obrir els ulls per qüestionar-nos moltes coses i redirigir sentiments i decisions. Aquest moment no va ser un altre que el del confinament marcat per la pandèmia del covid-19, que contribuí que l’Estela Alcaide disposés de molt més temps diari per a la creativitat i per a explorar nous horitzons, deixant enrere la pintura a l’oli i optant per l’aquarel·la. Cada cop amb més entusiasme i reconeix, de vegades, amb una certa dèria compulsiva, començà a plasmar totes aquelles idees que li passaven per la ment. I, gairebé sense adonar-se’n, un dia va acabar sent conscient que la seva pintura no només era expressionista, inspirada amb autors com Frida Kahlo, Vassili Khandinski, Van Gogh o l’art naïf, sinó que també era feminista.
Les dones són les referents de la seva vida, de la seva família, però també vol que ho siguin de la canalla de les futures generacions. Conscient que a les escoles no s’ha apostat mai gaire per les arts, en general, ni tampoc pels referents femenins; desitjaria que els escolars del municipi poguessin aprendre a través dels seus quadres.
Viure únicament de l’art o de la cultura no és una tasca fàcil, al menys, al nostre país. És quelcom que requereix molts d’esforços i, sovint, estar acostumat a tenir més despeses que no pas guanys. És per això que cal enginyar-se-les per trobar noves finestres d’oportunitats com, per exemple, un mercat que va a l’alça: ser present a les xarxes socials. Per tal d’aconseguir així ser més visible i professionalitzar-se.
És per això que com a ciutadans ens cal continuar recolzant les iniciatives culturals i apostant pels artistes del món local. Al 2021, Tortosa va ser la seu de la Capital de la Cultura Catalana i, amb les mesures del possible pels temps que eren, va promocionar força les arts plàstiques amb diverses exposicions. Però aquesta llavor s’ha de seguir cultivant perquè no mori mai la pluralitat artística i l’oferta cultural ebrenca. Per això, ‘L’ordre simbòlic femení’, l’exposició d’aquarel·les d’Estela Alcaide que acull el segon pis de la Biblioteca Municipal Marcel·lí Domingo de Tortosa, n’és una mostra més de la grandesa d’artistes que tenim d’aquí i vinguts d’arreu de Catalunya que val la pena conèixer.
Fes el teu comentari