La Fontcalda és un racó muntanyenc, al fons d’una vall, situat entre Puig Cavaller i la Serra de Pàndols i els contraforts dels Ports a l’altura de Prat de Comte, per on hi discorre el riu Canaletes, nascut al Port d’Orta (Horta de Sant Joan) fent cap a l’Ebre. Està encaixat, entre gorges estretes i piscines naturals de gran bellesa i enormes cingles verticals que fan emergir una font calenta d’una profunditat d’uns 900 metres de terra. D’aquí el nom de la Fontcalda.
És un racó de privilegi de difícil accés, però malgrat les dificultats, romans, visigots i àrabs ja advertiren la bellesa natural del paisatge i la importància d’emergir l’aigua calenta de les seves profunditats. Adossat al cingle vertical, al costat de la font, la tradició explica com a un pastor de Prat del Comte hi va trobar una imatge d’una Mare de Déu bruna, dins la cavitat de la roca, al costat de Gandesa. El pastor se la va posar al sarró, però en passar el riu, al de Prat de Comte, la imatge li havia desaparegut i altre cop tornà a la cova on residia. I d’aquí nasqué el que avui coneixem per Santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda, conjunció d’un paisatge meravellós, una font calenta i una imatge bruna venerada per romers i fidels que hi acudeixen cada any.
Quan l’any 1153 el comte-rei Ramon Berenguer IV va atorgar l’administració de la Batllia de Miravet a l’Orde del Temple, es va reservar la Fontcalda per gaudi reial. Per aquest fet, en passar els territoris del Temple a l’Orde de l’Hospital, el Gran Castellà d’Amposta, senyor de Gandesa, sol·licità al comte-rei que donés a la Universitat –ajuntament- de Gandesa, la Fontcalda. Era l’any 1338, coincidint amb la celebració de les Corts de la Corona d’Aragó, on entre altres temes s’havien de discernir la dot que Jaume II havia atorgat a la seva futura nora, Elisabet de Castella, quan el seu fill Jaume s’hi va casar en contra de la seva voluntat i no es va consumar el matrimoni.
Pere III el Cerimoniós cedí els drets de la Fontcalda als homes de Gandesa i uns anys més tard el pares Trinitaris hi estableixen un convent on hi van viure gairebé dos-cents anys. Hi van construir una ermita i un petit convent. Però el gran ressorgiment de la Fontcalda coincidí amb l’arribada l’any 1547 de frare llec, Salvador Plavedall, al convent dels Àngels d’Orta. La fama de Sant Salvador, com així se’l conegué posteriorment, va aportar milers de peregrins arribats al convent franciscà d’Espanya, Franca i Itàlia, que la majoria d’ells passaven per la Fontcalda on hi celebraven una novena. L’afluència de peregrins féu ampliar les dependències per hostatjar-los i millorar l’ermita.
L’església actual es començà a construir sobre les bases de l’antic temple, l’any 1735, per iniciativa de Mn. Antoni Soler i Manyà, beneficiari de la parroquial gandesana, i fill d’una rica família d’industrials de la cera. El 1761 es van acabar les obres. A més de la Fontcalda, Mn. Soler va construir l’ermita de Sant Marc a la Mola d’Irto, dues capelles al Calvari i l’ermita de Santa Madrona de Corbera. Des d’aquell moment a la Fontcalda s’hi celebraren exercicis espirituals dels sacerdots de la diòcesi i nombroses romeries de parròquies, algunes de les quals encara resten vigents com és la de Gandesa, Prat i Móra d’Ebre. Molta gent hi acudia per rebre els beneficis per la salut moguts per la fe, celebrant-hi una novena a la Mare de Déu.
A meitat del segle XIX va funcionar com a Balneari prop de 100 anys, aprofitant les aigües calentes i medicinals. A principis del segle XX, es va construir el camí des del cap de la Costa al Santuari pel mig del barranc, entre les Serres del Cascall i la Solsida, que facilitava arribar-hi amb carruatges i més tard amb vehicles motoritzats. Va ser pels anys 70 que gràcies a la empenta de Mn. Miquel Romero, arxiprest de Gandesa, quan es va millorar el camí i s’hi van reconstruir les cases de Bot, i condicionar tots els serveis de restauració i hostatge, la mateixa església i tots els voltants de l’indret. El camí, encara millorat, es va asfaltar en el període de Mn. Redent Conesa pel 1985.
L’any 1932 la via ferroviària de Val de Zafán, d’Alcanyís a Tortosa, ja arribava prop de la Fontcalda. S’estaven construint els túnels i les explanacions. Fou l’any 1938, quan el general Franco va posar els carrils per poder-hi arribar els trens d’Aragó per atacar la Serra de Pàndols dominada per l’exèrcit lleial a la República, en plena Batalla de l’Ebre. Acabada la guerra es va acabar de construir la via fins Tortosa i el tren hi va funcionar fins l’any 1969, quan un túnel del terme de Prat de Comte s’enderrocà.
Els anys posteriors a la Guerra Civil foren ben tristos per la Fontcalda. D’immediat acabada la guerra, s’hi va instal·là una presó de soldats que s’utilitzaren per acabar de construir la via fèrria fins Tortosa, on el tren hi va arribar l’any 1942. Foren moments difícils per Gandesa, per la destrucció i la mort com conseqüència de la guerra. L’any 1954, fins el 1956, un batalló de soldats de la caserna Covadonga de Barcelona, dedicats a recollir ferralles de la guerra, hi van fer obres millorant l’indret.
Pels anys 1990 el Consell Comarcal va obrir la Via Verda que des d’aquell moment ha aportat al lloc i a tot el seu recorregut entre Arnes i Benifallet un gran nombre de visitants que recorren el magnífic paisatge a peu, en bicicleta i a cavall. Durant l’estiu el rector de Gandesa, Mn. David, hi celebra missa tots els diumenges. Un indret meravellós digne de ser visitat per fidels i per excursionistes.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari