La Sucrera de Tortosa: S.A. Morató, la dolçor vora l’Ebre

Des del pont sobre el ferrocarril i el canal que hi ha a la carretera de Tortosa a l’Aldea es veu un gran casal, construït amb un estil que em recorda molt a les estacions de tren de Campredó, Mianes i Camarles-La Granadella. Però no és un edifici ferroviari encara que estigui vora els desapareguts passos a nivell del Carrilet de la Cava i de la línia del tren a Barcelona. 

Es tracta de l’edifici de La Sucrera. La Sociedad Anónima Morató la construeix a  l’Hort de Panolla el 1927. És una empresa barcelonina que fabrica sucre a partir de la remolatxa. Què? Sucre a Tortosa? De remolatxa? Sí, remolatxa sucrera que es planta en aquell temps a l’horta ebrenca dels dos marges de riu i també al Delta, a vegades substituint l’arròs.  Avui tot això ja és un món perdut i oblidat, així que he fet una petita investigació i ara us ho conto. Som-hi.

El sucre s’havia elaborat sempre de la canya de sucre¹ fins que al segle XIX es troba la manera industrial per a obtenir-lo amb la remolatxa sucrera². Els primers assajos a Espanya es fan a partir de 1874 a Andalusia i en tombar el segle hi ha un gran boom del conreu de la remolatxa i de l’obtenció del sucre, sobretot després de l’any 1898 al perdre Cuba i la seva canya de sucre. De la remolatxa s’extreu sucre, melassa per a fer alcohol i polpa seca per a fer pinsos animals. 

Els primers assajos de conreu de remolatxa a les comarques de l’Ebre es fan a Alcanar³ -no sé on- i a l’Aldea, a la Colonia Agrícola San José  (Mas de Bernis) acabant el segle XIX. Alguns enginyers centreeuropeus visiten la comarca i parlen de fer una fàbrica. El 1899 el polifacètic enginyer Hermenegildo Gorria⁴ fa una xerrada a la Cámara Agraria de Tortosa sobre la remolatxa, el tabac i el cotó al Delta i pocs mesos després la Sociedad Refineria San Luis de Barcelona compra 14 hectàrees a la partida de Sant Llàtzer⁵ per a construir una fàbrica de sucre. 

La Refinería encomana dos milions de totxos a Tivenys perquè a Tortosa no hi ha prou recursos per a fer-los. També projecta fer un apartadero⁶ de trens a la línia de Barcelona i un petit carrilet fins un embarcador al riu⁷. Comença a funcionar amb un molí triturador situat a l’aire lliure que patirà les ventades ebrenques. 

L’empresa facilita la llavor i els adobs a compte. Els pagesos es queixen que els contractes que facilita la Cambra Agrària no s’entenen i són confusos. També diuen que no tenen informació sobre el mercat en altres zones i els preus que ofereixen altres sucreres.

La carretera de l’Aldea i la de La Carrova encara són uns camins amples de terra per on pugen els carros carregats de remolatxa des de les dos bandes del riu. El Carrilet encara no està fet. El Canal esquerre tampoc. Aquí es fa el primer tractament i a Barcelona s’acabarà de fer l’extracció del sucre. Tot és lent, propi de l’època. Suposo que la mercaderia es porta amb tren o vaporet. 

La Refineria San Luis havia estat creada a Barcelona el 1899 per Rafel Morató Sauleda, Joan Sanpera⁸ Torras i els germans Regàs Pompido. Tots pertanyen a famílies indianes d’èxit. El 1906 Morató Sauleda compra la Azucarera del Gállego, una important productora de sucre a Saragossa. El seu fill Rafael Morató Sensesteva crea el 1912 la Sociedad Anónima Morató que continuarà l’explotació de la sucrera aragonesa i també de la Refineria de San Luis de Barcelona (el 1928 arribarà a ser la tercera fàbrica de l’Estat de sucre sense refinar i la quarta en refinació).

Són anys d’eufòria pel conreu de la remolatxa i l’extracció del sucre, amb grans fortunes amb cognoms catalans. El 1903 hi ha a l’Estat 57 fàbriques. Hi ha tensions entre els pagesos, els productors de sucre i les indústries consumidores (pastissos, xocolata, galetes, alcohols…). Es tendeix al monopoli i l’Estat intervé a vegades protegint-lo, a vegades simulant que no ho fa.  Hi ha rescats econòmics i portes giratòries, res nou sota el sol. Hi ha grans excedents de sucre, per això el 1907 una modificació de la legislació⁹ prohibeix crear noves sucreres o ampliar la seva producció durant els següents tres anys. També estableix una distància mínima de 80 kilòmetres entre elles. 

El 1905 la Refineria de San Luis tanca la fàbrica de Tortosa. Després d’això he trobat un buit d’informació fins que es construeix el nou edifici el 1927 per la S.A. Morató. Durant aquests anys l’embarcador de la sucrera s’utilitza quan no hi ha prou cabal al riu i els vaporets no poden arribar a Tortosa; es construeix el Canal de l’Esquerra (1912) i també el Carrilet de Tortosa a La Cava (1926). 

Als anys trenta es planteja amb més força el conreu de la remolatxa al Delta. El propi Morató Senesteva ho defensa en una reunió¹⁰ amb la Comunitat de Regants de l’Esquerra. L’empresa assessora als pagesos sobre la plantació, el conreu i els tractaments; també contracta directament a les seves oficines del Carrer Reus, 4 (actual Avinguda Generalitat) amb un màxim de 20 jornals per pagès.  La S.A. Morató s’introdueix a la vida social de la ciutat: fa donatius a la Comissió de Festes, patrocina premis de fotografia, etc. 

Durant la guerra de 1936 La Sucrera tanca. Mai més tornarà a obrir-se la fàbrica de Tortosa perquè té un trist final: durant els fets revolucionaris de 1937 a Barcelona, Rafel Morató Senesteva, que ha estat regidor per Unió Democràtica de Catalunya (UDC) a l’Ajuntament, és assassinat. També ha estat president del Real Club Marítimo de Barcelona i membre de Foment del Treball. 

Després de la guerra l’Estat intervé l’economia: és obligatori lliurar la remolatxa a les sucreres i es prohibeix usar-la per fabricar pinsos o altres usos que no siguin fer sucre. A Tortosa la finca de la S.A. Morató es fragmenta i es ven. Durant un temps s’instal·la una escola per als infants de la zona. 

Als anys quaranta a Barcelona hi ha una empresa que es diu Morató y Compañía que fabrica sacarina, suposo (però no he pogut confirmar) que té relació amb els familiars de Rafael Morató.

Avui, l’edifici de La Sucrera és un testimoni del passat del sucre a l’Ebre, dorm el seu record i dona el seu nom a la toponímia de la zona. Mai més ha sigut tan dolça l’horta de l’Ebre. 

Agraïments: Rafel Melich, Maria José Alberich, Joan Ramírez, Joan Ferré.

Notes:

1. La canya de sucre és introduïda a Espanya pels àrabs i després a Sud-Amèrica ho fan els espanyols i els portuguesos.
2. El farmacèutic alemà Andreas Magraff fa els primers assajos al segle divuit. El conreu s’escampa per Europa i el sucre comença a perdre una mica el seu caràcter exclusiu i exòtic.
3. Amb els assajos a Alcanar es reforça encara més la idea de fer un gran embassament al Riu Sènia. El Estandarte Católico (15/6/1891).
4. Hermenegildo Gorria (1843-1920) va ser enginyer industrial i agrònom, doctor en Ciències Exactes, llicenciat en Farmàcia, Perit Químic i mestre d’obres amb relació al nostre territori: ferrocarril de la Vall de Safàn, Salines del Delta, farinera La Jesusa, etc. 
5. A vegades la gran partida de Sant Llàtzer també s’anomena com Santa Càndida o Soldevila.
6. Un apartadero son les vies de tren utilitzades per la càrrega i descàrrega de vagons. 
7. Diario de Tortosa, 22/12/1900.
8. El cognom Sanpera a vegades el trobo escrit com Samper o Sempere. En tot cas és una deformació de Sant-Pere.
9. Coneguda com Ley Osma de 3 d’agost de 1907. Gaceta de Madrid, núm. 219.
10. Correo de Tortosa, 28/03/1930.

Bibliografia:

CAMPREDÓ. ORIGENS I ACTUALITAT. Coord.: Neus Arasa i Emigdi Subirats. La Sucrera de Santa Càndida. Societat Morató. Faustino Forés Codorniu. Impremta Querol S.L. Agost de 2002.

TECA, CIENCIA I TECNOLOGIA DELS ALIMENTS (Vol.16) 2016. La indústria alimentària a l’Eixample de Barcelona. 1860-1970. La indústria sucrera i la de pastes de sopa. Mercè Tatjer Mir.

*Fernando Jaime Soler.