En els meus articles repetia una i altra vegada que el PSOE prenia el pèl als catalans amb la taula de diàleg. Mai nomenava ERC; mai! I el perquè ho tenia clar. Esquerra és un partit independentista i amb els seus militants –jo no estic afiliat a cap – anàvem a les manifestacions plegats, tots a una, portant senyeres, cridant el mateix, pagant-nos els viatges, menjant junts i compartint el que cadascú es portava de casa sense distintius partidaris i només amb l’objectiu d’obtenir les llibertats de la nostra Pàtria i dels Països Catalans. Per aquest fet personalment advertia que les taules de diàleg no servien per a res i si el PSOE s’hi asseia era per conveniència perquè farien el que voldrien, amb les condicions que desitjaven i a parlar només d’allò que els interessava. No mai per solucionar el que Catalunya necessita; finançament, obres i actuacions.
El seu objectiu era rebre el suport que necessitaven a les Corts. La taula de diàleg servia també per dir a Europa que a Catalunya se l’escoltava i no existia persecució, com sempre ha existit durant els 300 anys que depenem d’Espanya. I el darrer motiu era que el Sr. Iceta i després el Sr. Illa poguessin proclamar que els socialistes estimen molt Catalunya, i fan el que poden per solucionar els maltractes que hem rebut durant anys. Obvien que acceptaren, aplaudiren i es manifestaren a favor del 155. I amb el seu govern del PSOE dels darrers anys, continua el dèficit fiscal, la manca de finançament autonòmic, l’espoliació i les infraestructures paralitzades. En definitiva: rentar-nos la cara, rascar-nos l’espatlla, continuant reprimint Catalunya, escanyar-nos i fer gran Madrid.
Espanya, des de sempre, i respecte a Catalunya, mai no ha volgut pactar. Sempre el que ha fet és imposar prosseguint el Decret de Nova Planta quan guanyaren la guerra de Successió i ens van fer espanyols amb la força de les armes. Imposar les seves lleis perquè són més i disposen dels mitjans. En dictadures, per la força imposada pels respectius dictadors o els reis borbònics del moment amb els bombardejos a Barcelona cada 50 anys. I en democràcia perquè tenen el domini dels vots. El catalans sempre hem estat minoria i sempre han procurat dividir-nos i separar-nos i així mai no poguéssim aconseguir una unitat territorial amb València i Mallorca, fins i tot, dient que no parlem el mateix idioma, per debilitar-nos. Ens tracten com una colònia i nosaltres, a sobre, els donem ales per fer-ho!
Titulo l’article dient que “ERC no ha sabut perdre”, encara que també les altres formacions tenen les seves responsabilitats quan parlem d’anar tots units per guanyar la independència. I ho dic perquè pactar el mateix a tots els pobles igual és impossible, i menys als consells i a les diputacions. Però a Ginebra, Junts i ERC van arribar a l’acord que s’havien de pactar els governs de la majoria de les institucions. I és veritat que en algunes resulta impossible. Els que coneixem el món de la política per dintre, sabem que molt cops juguen més els personalismes dels candidats que els factors polítics globals. Ho veiem clar als petits pobles quan d’una llista s’han separat personatges pel fet de voler “manar” tots dos o per les rancúnies familiars alguns cops continuades des de generacions passades. De llistes independentistes alguns han marxat a formacions diferents només per voler fer caure l’alcalde existent per ràbies, malentesos o dominis de poder. Per tant no és solament culpa d’ERC. Ho és de tots que una vegada uns i altres han xafat els pactes. I per tant també Junts té part de culpa i, fins i tot, la CUP, encara que jugui a una altra divisió.
Però l’incomprensible és com a les Terres de l’Ebre s’ha pactat a Tortosa, a Móra, i als Consells Comarcals. L’acord de Ginebra era evitar el PSC-PSOE i en canvi ERC ha desplaçat Junts a tot arreu unint-se a aquells que van aprovar, donar suport, i manifestar-se a favor del 155 i que són els clars enemics de Catalunya. Es freguen les mans els del PSOE veient que ens divideixen i ho aconsegueixen! La seva rentada de cara, malgrat perdre les eleccions a la majoria dels pobles de les Terres de l’Ebre, amb excepcions com és el cas de la Ràpita, els ha donat resultat. I repeteixo que també Junts hauria hagut de forçar els seus per evitar els pactes amb els socialistes. I sense conèixer les vertaderes raons, sinó és per revenja, tampoc estic a favor que a l’Ametlla o a la Ràpita, Junts hagi donat suport al PSOE, que són descarats enemics de Catalunya. I mirin que no escric PSC. Escric PSOE perquè els catalans són una sucursal i sempre han d’obeir el que els diuen de Madrid.
I, senyors lectors, ho deixo sobre la taula. L’error dels independentistes el pagarem car el proper 23 de juliol. A Espanya el sanchisme perdrà però a Catalunya els socialistes guanyaran perquè els ho haurem lliurat a mans plenes per les nostres desunions. Uns potser no aniran a votar desil·lusionats per tanta divisió. I ara alguns polítics independentistes desvien l’atenció de cara de VOX i el PP, pel mal que poden causar i fer front comú entre tots. Però a Catalunya els socialistes són els que no admeten cedir-nos l’autodeterminació com pregonaven els anys 80, ni el referèndum com deien l’any 2014 i lluiten descaradament contra l’essència del poble català. El que deien fa uns anys quan eren d’esquerres, ara no se’n recorden i la prova la tenim a l’Ajuntament de Barcelona que el PSOE de Madrid festeja el PP, per tal que els doni l’alcaldia, amb l’objectiu que Trias, tatxat com a independentista, no pugui assumir el poder de la capital de Catalunya. En canvi nosaltres els independentistes els regalem ajuntaments, consells i diputacions que debilitaran els nostres i se’n beneficiaran els seus. No ho entenc com som tan innocents i cadascú anem pel nostre costat. Un greu error que el pagarem ben car.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari