El Bisbat de Tortosa ha restaurat dos importants documents que conserva l’Arxiu Capitular de la Catedral de Tortosa amb un programa de subvencions de Cultura. Es tracta d’un exemplar del còdex manuscrit que és un manual per als inquisidors de l’època. El va escriure el dominic gironí Nicolau Eimeric (1320-1399) que va ser inquisidor general de la Corona d’Aragó. L’altra peça restaurada és la traça de la catedral de Santa Maria de Tortosa, un dibuix a tinta de la planta del temple que firma Antoni Guarc i que dataria entre 1379 i 1382. L’esbós de plànol de la basílica és el més antic a Espanya i un dels més antics d’Europa, com també és el cas del còdex inquisidor. Els dos documents es podran veure aquest estiu al Museu de la Catedral.
El còdex restaurat, el Directorium inquisitorum de l’inquisidor general de la Corona d’Aragó, és un volum manuscrit en pergamí, amb 115 bifolis i quatre folis distribuïts en 12 quadernets. El manual és el còdex 212 de la Biblioteca Capitular del Bisbat de Tortosa, escrit en llatí pel mateix fra Nicolau Eimeric, dominic de Girona, i que fa constar al final del llibre que el va redactar a Avinyó l’any 1376. La còpia està feta el 1451, a mitjan segle XV, per Petro Mateu Calaf.
El directori detallava “com havien d’actuar els homes de la Inquisició”, com remarca l’arxiver capitular mossèn Alanyà. La diòcesi de Tortosa estava sotmesa al Tribunal de la Inquisició de València i hi tenia “els seus oficials”. Alguns municipis de la zona del Maestrat i dels Ports, com recorda Alanyà, tenien ferros darrere les portes d’entrada perquè aquests oficials hi deixessin les coses quan arribaven.
Però la raó per la qual hi havia un exemplar del manual a la Catedral de Tortosa és que l’enllaç entre el Tribunal de la Inquisició de València i el capítol catedralici de Tortosa era un canonge que comunicava els Edictes de Gràcia o de Fe o les sentències de condemna i feia servir el directori per saber com procedir. Alanyà ha apuntat que el còdex compta amb “anotacions de diverses mans al marge”. “Vol dir que diferents canonges van fer comentaris o van explicitar coses o dubtes respecte a allò escrit formalment en el llibre”, ha apuntat.
Una guia de repressió
El manual consta de tres parts, una primera sobre la fe catòlica – sobre dret canònic, teologia o la Bíblia -, una segona part contrària, sobre l’heretgia i la contumàcia (repetició de l’error) amb tota la legislació canònica a aplicar, i una tercera que és el manual de l’inquisidor, com fer tot el procés, la funció dels comissaris, els sermons generals, l’orientació pedagògica, els edictes, els interrogatoris, les tortures – també als testimonis- o les confiscacions de béns.
Restauració i neteja minuciosa
La peça es va rebre per a la restauració amb unes tapes de cartró i cuir, com es van fer enquadernar els còdexs de l’Arxiu Capitular a final del segle XIX per l’arxiver Ramon O’Callaghan, amb cosit de nervi senzill i passada de fil simple i cadeneta als extrems. El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) ha millorat la falta de cohesió i la pols dels pigments dels elements miniats, entre els quals s’ha identificat blau indi, blau esmalt, blau atzurita, verd malaquita, negre carbó, vermell cinabri, taronja mini, blanc de plom, làmina d’or i també tinta metal·loàcida al text.
A més d’estar envellit, el còdex presentava “canvis estructurals i altres alteracions quimicofísiques que posaven en risc el seu estat de conservació”. Tenia sobretot alteracions dimensionals del pergamí, deformacions, contraccions i encongiments i s’havien enfosquit i cremat alguns perímetres dels fulls. Es creu que un incendi i les humitats per l’extinció són la causa d’això i que els bifolis presentessin aurèoles, compactació i adhesions entre ells.
Al document s’hi ha fet fotografia científica amb diferents radiacions (llum difusa, rasant, infraroja i ultraviolada), un examen organolèptic i un estudi dels materials compositius, així com la posterior “curosa neteja mecànica en sec” per eliminar la pols superficial i altra brutícia. El còdex s’ha estudiat, registrat i desmuntat per reconstruir-lo, i s’ha guardat sense enquadernació en una caixa de cartó perquè tingui pressió en excés.
El CRBMC l’ha digitalitzat perquè es pugui consultar sense deteriorar-lo. De fet, tant el còdex com el traçat restaurat de la catedral s’exposaran entre juliol i setembre a la Catedral de Tortosa i es guardaran sense tocar-los, almenys, durant dos anys.
Primer esbós de la catedral de Santa Maria de Tortosa
La traça que s’ha restaurat és un dels plànols de planta catedralici més antics que es conserven a Europa i a Espanya. Com ha explicat l’arxiver de la catedral, mossèn Josep Alanyà, és un pergamí de 620×893 mil·límetres, que només superen en la cronologia els dibuixos parcials, alçats, façanes i plantes de l’anomenat Portafoli de Villard de Honnecourt (quadern de dibuixos del segle XIII).
Per característiques, el traçat de la catedral de Tortosa s’hauria de comparar als de Sevilla, Burgos, Barcelona i Lleida, per exemple, que ja són posteriors. A Itàlia i a Alemanya hi ha traces catedralícies contemporànies a la de Guarc i una mica anteriors serien la de la catedral alemanya de Colònia (sobre el 1300) o la traça de la torre de Sant Feliu de Girona, que és pràcticament contemporània, de 1368.
Fet a mà i amb tinta
El dibuix d’Antoni Guarc té traces d’estilet i de puntes de compàs, amb línies i contorns traçats a mà alçada amb tinta així com de dibuix preliminar fet amb grafit. Al revers del document hi ha diverses inscripcions, de diferents èpoques, també manuscrites a tinta. El pergamí mostra les irregularitats pròpies de la pell de l’animal així com marques dels operaris que van tractar-la.
La traça tenia alteracions per ús i manipulació i antigues reparacions, amb fragments de gasa adherida, de paper amb restes de tinta impresa i fins i tot un cosit amb fil vegetal en un estrip. La deformació més preocupant era la del marge inferior de la traça, “amb una greu alteració estructural i gelatinització del pergamí” per contacte amb humitat directa.
La peça va arribar al Centre de Restauració muntada sobre cartó ploma i fixada amb cintes de polièster, un dispositiu elaborat per exposar-la. La traça s’ha examinat –s’han localitzat les puntes i perforacions del compàs amb què es va dibuixar -, s’ha netejat i hidratat i s’ha posat sobre un cartó de conservació de pH neutre, fixada amb tires de paper japonès que actuen de tensors flexibles i permeten el moviment dimensional del pergamí.
Recel per la falta de referències antigues
Des de l’Arxiu Capitular de la basílica de Tortosa es desconeix perquè d’aquest document del segle XIV no se’n troben referències antigues en textos que parlen de la Catedral, com els Col·loquis de la Insigne ciutat de Tortosa de Cistòfor Despuig del segle XVI, ni els escrits monogràfics de la catedral de Francesc Martorell del segle XVII, ni en escrits del segle XVIII, ni en les notes antigues de la catedral de Tortosa de Miquel Masip.
“No sabem si ho ometen per desconeixement, que és probable, o simplement no hi fan referència tot i conèixer la traça”, ha apuntat l’arxiver. Podria ser que estigués en algun lloc desconegut i no se sap quan es va trobar. Es coneix que hi havia una altra traça de la basílica que s’ha perdut.
Fes el teu comentari