Les coses no estan gens clares pel català. I la pregunta que faig ve al cas perquè cada dia veiem que la nostra llengua es pot exhaurir. El raonament és lògic: els catalanoparlants canviem de llengua amb extrema facilitat. Són poquíssims els que davant d’un conciutadà arribat de fora que viu de fa anys a casa nostra, sigui castellà, xinès, romanès o àrab, li enraonen en català. La majoria se’ls dirigeixen en castellà i hi prossegueixen parlant-lo durant tota la conversa. Aquesta realitat produeix un efecte castellanitzant entre la gent emigrada, que cada cop és mes nombrosa. L’exemple el tinc a prop. Un romanès amb el que mantinc tractes a diari i que li parlo sempre en català, ell que és paleta d’ofici, em respon en català castellanitzat. Els fills, ja nascuts a Gandesa, van a l’escola i parlen un català perfecte i amb els companys sempre s’expressen en aquesta llengua. Però quan parlen amb els seus pares ho fan en castellà. La llengua vehicular de l’escola té la seva influència i és decisiva si la seva parella és catalana; els seus fills parlaran el català. Si la parella és de llengua castellana, el català no serà usat mai més com a llengua familiar. El pot continuar usant a la feina o al bar, però cada cop menys, fins que per comoditat tots acabin parlant l’idioma foraster.
Conseqüentment, som els catalans els que no hauríem de permetre que el nostre idioma, que és el fonament idiosincràtic del nostre País, s’extingeixi. Si es perd, el nostre sentiment com a poble, s’anirà esmicolant, encara que el ressentiment que des d’Espanya, des de fa segles, contra Catalunya, espero que mantindrà la nostra flama d’autodefensa; però hem d’esforçar-nos per mantenir la parla. Els meus exhorts haurien d’arribar prou lluny per donar a entendre que els principals culpables de la davallada lingüística som els mateixos catalanoparlants.
Des d’Espanya, i també de fa segles, sempre han lluitat per fer desaparèixer la nostra parla. L’han prohibit a les escoles en determinats moments de la història i en casos concrets han perseguit els alumnes que la parlaven entre ells. Però abans no teníem tantes adversitats com avui, que se’ns tiren a sobre. Cent anys enrere molts catalans no havien anat mai a l’escola i només coneixien el castellà quan arribaven a la mili. S’esforçaven i acabaven parlant-lo. Avui, els menys instruïts, són els que l’usen més sovint, sobretot amb els nous catalans arribats per la immigració. A les universitats -i aquests son instruïts- la majoria de les matèries s’estudien en castellà, com a internet o als mòbils. Molts arribats de nou, sobretot sud-americans, pensaven que a Espanya només existia el castellà i quan han arribat a Catalunya, els periòdics i les televisions, són la majoria castellans i no necessiten esforçar-se per aprendre l’idioma propi.
Des del govern espanyol s’ha creat la falòrnia que a Catalunya s’imposa el català a l’escola. Saben que menteixen però de tant repetir-ho, sobretot a les comunitats de parla castellana, els espanyols ho donen com a verídic. Els tribunals també demanen tants per cents de castellà a l’escola prevalent la demagògia i la política per sobre de la justícia. Les espases contra nosaltres sempre les tenen preparades per fer mal, servint-se de la confusió i la mentida.
Simplement ens tracten com a terra colonitzada, com van fer a Amèrica els conqueridors. Fan servir la repressió i la seva llei parcial que no té res a veure amb la justícia. Els nostres drets no existeixen. Ells poden imposar el castellà a casa nostra, com als jutjats, notaries, policia i altres administracions. Nosaltres som tractats com a ciutadans de segona perquè, a casa, molts cops, no ens permeten parlar l’idioma propi del País. Per tant el que demanen per a ells com una obligació, ens ho neguen a nosaltres per imposició.
Els exemples els tenim a tots nivells. A la notaria de Gandesa, com a exemple, la resposta telefònica és automàtica en castellà. Alguns il·lusos en sentir-la ja se’ls dirigeixen en castellà malgrat que els empleats de la notaria tots són catalans. Si es demana l’escriptura en català, la redacten en aquest idioma, però la notària et diu que ha de llegir-la en castellà perquè no sap expressar-se en català, malgrat ser l’idioma que consta l’escrit. En resum, a Catalunya ens imposen el seu idioma i en canvi a Espanya fan córrer que som nosaltres qui neguem els serveis sanitaris als alumnes si ho demanen en castellà. Saben que menteixen i els jutges espanyols ho permeten i, fins i tot, exhorten a continuar mentint perquè davant d’una sentència, mai apliquen la pena proporcional. Són dues vares de mesurar: per uns el 1000% si són contraris a les seves idees polítiques i als de la seva corda exonerar-los.
Fa pocs dies rebo una trucada telefònica al cotxe on anava acompanyat per un senyor. Se’m dirigeix en castellà i li contesto en català. En cap moment em va dir que no m’entenia. Vam acabar la conversa com la vam començar, ell en castellà i jo en català, entenent-nos perfectament. El senyor que portava al costat em va preguntar, “per què no li has contestat en castellà”. I li responc, “Em truca al meu telèfon, sap que sóc català, per què li he de contestar en un idioma que no és el meu?”. A tot cas s’hauria de dirigir, sabent que sóc català, en el meu idioma. Però com a nosaltres ens van educar com a “conquerits” sempre ens van dir que era maleducat respondre, a un castellà, en català. Ens van educar com a ciutadans de segona i alguns s’ho han arribat a creure i encara avui ho practiquen.
La conclusió la tenim clara. Som els catalans els que hem de guanyar la batalla i hem de treballar per donar a entendre que el català és l’idioma que fa mil anys es parla a Catalunya. I en canvi, el castellà s’ha introduït a base d’imposicions i prohibicions. Els polítics espanyols saben que menteixen culpant-nos a nosaltres d’intolerància lingüística, a l’estil de conqueridors.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari