“Nunca usaríamos un pinganillo para hablar en el Congreso con un compatriota”, escriu el periòdic La Razón a primera pàgina. A Espanya, als catalans ens tenen com a compatriotes pel seu benefici. Per què no farien servir mai un traductor simultani al Congrés de Diputats? La resposta és clara: als catalans ens tracten com a ciutadans de segona. I com no som com ells, pensem diferent i tenim llengua pròpia, i idiosincràsia comercial i empresarial, qualsevol iniciativa sempre és rebutjada, per antagònica a la castellana. Des de segles, molt abans de formar part de la mateixa Corona, als catalans ja se’ls odiava per ser emprenedors. No se’ls comprenia que amb el treball, l’estalvi i l’esforç guanyessin diners. Castella era totalment diferent i sobretot l’alta societat, que eren els que manaven; eren els grans terratinents que dirigien els militars, l’església i la justícia. Els grans propietaris eren els amos de tot i la gent que els rodejava havien de ser súbdits amb totes les conseqüències. A Catalunya, el propietari ho era amb terres d’inferior qualitat, de menys extensió, i insuficients per repartir-les entre els fills i poder-hi viure. D’aquí nasqué l’hereu que restava propietari de tots els béns familiars i la resta de germans s’havien d’espavilar en el món de la menestralia, el comerç, la manufactura i altres iniciatives sempre lligades al treball, i d’una pesseta fer-ne un duro.
Castella mai ens va entendre als catalans per aquestes i moltes altres raons per les diferències ètniques. Cal recordar que el rei Ferran, conegut pel Catòlic, vidu de la reina Isabel de Castella, quan retornà a Catalunya, com a comte de Barcelona i rei d’Aragó, se li van tancar totes les portes dels pobles castellans, tractant-lo de “viejo catalanote”. I quan es van casar, malgrat que Ferran pertanyia a la nissaga castellana dels Trastàmara i eren cosins amb la família del Enríquez de la Isabel, aquesta va obligar a signar el “tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando” perquè el poder econòmic del comte era molt superior al de la reina. Catalunya dominava econòmicament tots els ports importants de la Mediterrània i era un país ric. Castella, en canvi, era una regne amb latifundistes que vivien a gran nivell, però era pobre. El maltractament al comte-rei Ferran va continuar fins el 1714, quan les tropes franceses i castellanes, van entrar a Barcelona, i fórem conquerits pel regne de Castella i havent signat el Decret de Nova Planta, el 1717, els catalans passàrem a ser súbdits del rei de Castella “por derecho de conquista”. I fins avui sempre han especulat i ens han considerat súbdits, com ells tractaven als seus subordinats.
Vet aquí que ens tracten com a “compatriotes” però imposant les seves lleis, la seva cultura i la seva llengua. Mai tractant-nos com ciutadans igualitaris i per això fan servir impròpiament la fase “la igualdad entre todos los españoles”. Aquesta igualtat que pregonen és haver-nos prohibit l’ensenyament del català a les escoles, haver d’aprendre la doctrina catòlica en castellà, i fer escriure els llibres parroquials als rectors de cada poble en el seu idioma. Però com els catalans, malgrat prohibir-nos l’ensenyament del nostre idioma propi, el parlàvem a casa i al poble i els rectors predicaven en català, la nostra parla es va mantenir ferma, malgrat les prohibicions. La igualtat que entenen representa exprimir la mamella dels nostres impostos, perquè hem estat la zona més productiva de l’Estat, i mai retornar-nos proporcionalment els diners que paguem… i reprimir.
Les autopistes construïdes amb els nostres cabdals, vam pagar peatge, mentre que a Espanya les va construir l’Estat i eren gratuïtes, els trens de rodalies funcionen com fa cinquanta anys enrere, mentre a Madrid han construït grans infraestructures radials, oblidant les zones més productives com son les del Mediterrani, no permetent-nos disposar de trens de gran velocitat, només pel fet de ser catalans o valencians. Ens obliguen a parlar la seva llengua. Nosaltres no podem aprendre el català fora de Catalunya i els seus tribunals obliguen a ensenyar el castellà, llengua dominant avui en dia a Catalunya a les escoles i a la universitat.
Espanya no atura la repressió contra Catalunya; continua in crescendo quan per poder investir Pedro Sánchez com a president del govern depèn de un “fugado de la justicia”. El curiós és que es tracta de un “fugado” que el van crear com a conseqüència d’haver anul·lat l’Estatut, aprovat legalment amb tots els requisits marcats per la Constitució. Les forces repressives van recollir quatre milions de signatures per anul·lar els articulats de l’Estatut que de mantenir-se haurien pogut obrir un període de pau entre Catalunya i Espanya. El TC, malgrat haver-se aprovat seguint la legislació, va suprimir part dels seus articles, alguns dels quals, curiosament, segueixen vigents a altres comunitats autònomes. Per alguns alts responsables de la justícia i polítics nostàlgics de les dictadures, Catalunya mereix un tracte diferent i apliquen la represàlia, quan els catalans demanem respecte i igualtat.
La darrera conseqüència ha estat la de condemnar a quatre anys i mig de presó l’exconseller Miquel Buch, i nou d’inhabilitació, acusat de malversació i prevaricació, per haver designat Lluís Escolà, mosso d’esquadra com escorta del president Carles Puigdemont, al qual condemnen amb penes similars. En el moment que Junts pot accedir a donar els vots per la investidura de Pedro Sánchez, les forces del famós “a por ellos” mouen fitxa per evitar-ho. Ho tenen clar, i antigues figures, com l’expresident Aznar, que en el moment de configurar la Constitució s’hi oposava en articles periodístics, actualment criden a la rebel·lió. Aquell que deia al president Pujol, “enano habla castellano” i que de cop i volta quan el va necessitar “hablaba catalán en la intimidad”, ara pretén aplicant la repressió i la Constitució que ell no acceptava, i que “el fugado y traïdor a la Patria” no pugui fer president a Pedro Sánchez.
Aquest estat no mereix cap consideració, ni PP, ni PSOE, perquè quan els convé van agafats del bracet contra Catalunya, reprimint i empresonant. I si Sánchez no accepta el que demana Puigdemont, tornarem a votar i assumpte acabat.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari