Si alguna vegada, estimat lector, estimada lectora, o estimada persona no binària que encara manté aquest costum tan exòtic i revolucionari que és llegir, heu anat a endrapar una hamburguesa al McDonalds, Burger King o similars, espero que ho hagin vist, i que en sereu conscients. Sí, ho assumeixo obertament: amb la mainada es fa difícil no trepitjar aquesta mena d’establiments. Són aquella veritat oculta, aquells pecats que avegonyeixen, que ningú diu però que tothom fa… i que els adults també xalen. Ningú et dirà obertament que hi va amb certa assiduïtat; com tampoc et dirà mai obertament que mira Tele5, que vota el PP, que escolta Marina Rossell o que té el vici ocult de fotre’s amb nocturnitat les farinetes de la descendència quan ningú el veu. Que sapigueu que us estimaré igual. Però centrem-nos, que ja saben que tinc tendència a divagar.
El que dèiem, que quan hagin anat a pagar la teca d’aquests superdevoradors d’hamburgueses que tenen per tropa, segurament hauran vist que en el tiquet els haurà aparegut alguna cosa similar a aquesta: 1 Prod Plastico L7/2022… en castellà, òbviament, només faltaria, que és l’idioma comú amb el qual ens entenem tothom en aquest imperi que és Catalunya. I per cada producte de plàstic que hagueu hagut de demanar et cobren un centimet. Però no es pensin pas que la cosa ve per aquest centimet de no res, no fotem, que tothom sap que els bons catalans lliguem els gossos amb llangonisses, jo el primer, malgrat no tenir-ne pas, de gos. Anem tan sobrats, que no ens queixarem pas per uns miserables centimets, i encara menys que es tracta d’un objectiu tan noble com és salvar el planeta. La clau és una altra: recorden, més amunt he escrit …que hagueu hagut de demanar…. És a dir, que no tenim altra opció que demanar productes de plàstic, perquè senzillament aquests establiments no ens donen cap altra opció. Vaja, que cornuts i pagar el plàstic.
La llei en qüestió i que regeix tot pegat, la 7/2022, porta el bonic títol de Ley 7/2022, de 8 de abril, de residuos y suelos contaminados para una economía circular. Com entendran, no me l’he llegida —i ni ganes—, la literatura jurídica no m’atrau especialment, malgrat que penso que em seria de gran ajuda en les meves clapades ferroviàries. Però sí que m’he entretingut un bonic i encara silenciós matí de diumenge a fer algunes cerques per la llei —què hi volen fer, tinc aquestes dèries—, i vaja, quina sorpresa! En el punt 24 de l’Annex VI, sobre les mesures que poden afectar a la fase de consum i ús, hi diu: Instrumentos económicos, como incentivos a las compras verdes o la implantación de un pago obligatorio a cargo de los consumidores por un artículo o elemento determinado de envasado que normalmente se hubiera suministrado gratis.. Pel que sembla, al final, com sempre, és el consumidor final, el poble, qui acaba gratant-se la butxaca una mica més, i al qual se li entafora quelcom més sense, com dèiem, donar-li cap altra opció, ni sense tria possible.
Hem de pagar per alguna cosa que abans se’ns hauria donat gratis. D’acord, no em doneu aquesta cosa gratis, però doneu-me més alternatives a aquesta cosa que abans em donaveu gratis i ara me la feu pagar. Imaginin per un moment que fos obligatori pagar per les bosses de plàstic que t’ofereix el supermercat, i que cap supermercat et deixés portar de casa les teves bosses de tela, o el teu carret de la compra, i que t’haguessis d’emportar la compra obligatòriament amb les bosses de plàstic que et proporciona el supermercat. Absurd, oi? Doncs en aquests establiments passa exactament això. Impossible triar, impossible portar de casa el teu propi envàs, el teu propi got. O ni tan sols que sigui el propi establiment qui et vengui els seus propis envasos reutilitzables, i reduïr així el consum d’envasos d’un sol ús.
Estic d’acord que cal aplicar mesures que fomentin la cura del medi ambient, però sempre que aquestes mesures portin incorporades una sèrie d’opcions i que els consumidors poguem triar quina ens interessa més, i sense cap mena d’obligació a pagar un import que considero que em podria haver estalviat amb la implantació d’altres mecanismes. Al final, veig una vegada més que la gestió dels residus és un gran negoci que financem tots i cada un de nosaltres, i segurament no es porti a terme de la millor manera possible. Segurament els més grans de vostès recorden aquella època quan es retornaven els envasos, sempre de vidre, i et donaven cinc pessetes. Doncs això, que sempre hi alternatives.
Fes el teu comentari