Des de feia aproximadament un any que teníem les entrades per a veure el mestre -com sol dir-li la majoria del seu públic – , jo simplement dic Joaquín Sabina. No mentiré dient que era una data que em ressonava diàriament. De fet, va ser gràcies a una trucada del meu pare per per a que donés senyals de vida, quan se’m va recordar l’esdeveniment.
Tanmateix tampoc diré que no em fes il·lusió. Sabina per a mi ha tingut un gran pes a la banda sonora de la meva vida. De petita, no tenia molta més opció a escoltar altra cosa. Als llargs viatges en cotxe que feia de punta a punta de Catalunya, ens acompanyaven els discos de Sabina, no penseu que tenia moltes altres opcions, no n’hi havia d’altres artistes i si havia d’escollir entre Radio Marca i Sabina, sempre em decantava cap a la segona, evitant, així, el futbol.
D’aquesta manera, doncs, em vaig plantar al Palau Sant Jordi -el meu pare no pot pronunciar aquest complex esportiu sense dir “la muntanya màgica”, cosa de boomers, suposo–, uns pocs minuts abans de començar el concert, posant nerviós a més no poder al meu progenitor, cosa que acostumo a fer. En la meva defensa diré que no em vaig perdre ni un sol minut del concert, sempre al límit però mai passant-lo.
El concert va començar tard, cosa que podria ser una queixa, però en aquell moment, quan acabava de fer una cursa a contrarellotge, només era agraïment. Els concerts de Sabina són una tradició a la meva família paterna. Mon iaio li va ensenyar al meu pare, i el meu pare em va adoctrinar a mi. De petita, haig d’acceptar que no era el que més de gust em venia, suposo que cap infant vol sentir un home mig afònic parlant reiteradament de dones, de drogues, de nits i de misèries maquillades amb prosa. És per això que en aquella època la meva cançó preferida era “Noches de boda”, amb la meravellosa Chavela Vargas, una cançó on tots els temes anteriorment esmentats no entraven de cap de les maneres, o això em volia semblar. Sabina per a mi és com un equip de futbol, no es tria mai de quin equip ets, simplement s’hereta, sense queixes ni reclams, senzillament el defenses fins la mort.
Així doncs, després d’uns quants anys i uns quants concerts, on ja no em molesta sentir reiteradament els temes de dones, drogues, nit i misèria, ens vàrem trobar al Palau Sant Jordi: el culpable de que allò que no suportava, ara podria dir fins i tot, que m’agrada; el seu fidel company, si de Sabina parlem, Carlos, i servidora.
Un Sabina per a qui també han passat els anys, es presentava davant de tot el que és capaç de moure, un públic entregat que no pot controlar ni l’eufòria ni els aplaudiments, nosaltres tres entre ells. L’acompanyava la seva habitual banda des de fa uns anys cap aquí, això sí, sense Pancho Varona. Aquesta notícia va fer mal als de sempre, un cop dur del que és difícil oblidar-se’n.
El concert va ser colpidor. Tots els que estàvem allà sabíem que probablement seria l’última vegada que el veuríem dalt d’un escenari, per això la retina havia d’emmagatzemar tot el que li fos possible. No faltaren moments de commoció, moments de germanor i moments d’anar a demanar quelcom per a beure (quan canta Mara Barros), aquest últim dels moments sempre m’ha semblat una cosa ben curiosa, probablement el personatge pel que més devoció i fidelitat senten els seguidors de l’ubetense, és Olga Román- que potser fa més de deu anys que ja no canta amb ell -, cosa que no confronto per a res del món. En el cas de no haver-ho fet mai, us convido a escoltar “Y sin embargo te quiero” cantada per ella, no té pèrdua. Havent-la escoltat milers de cops, encara ara se m’eriça la pell.
Per anar concloent, una cosa que podria durar molt més toca un moment de confessió directa al meu progenitor, de manera indirecta, alguns també podrien dir covarda, per evitar qualsevol repercussió que pugui tenir, si ho faig en directe i cara a cara. El dia següent del concert, desconcertada i envaïda d’una sensació inexplicable de nostàlgia i malenconia, repassant “Garagatos”, un llibre dels dibuixos de Sabina, i ressonant en mi versos de “Peces de ciudad”, la cançó més ben feta del mestre, o això diuen alguns, vaig decidir que era imprescindible que el meu cos dugués un d’aquests peixos. Tatuant-me’l al braç i confiant cegament amb una amiga meva que havia fet un curs de tatuatge de quatre hores. Papa, no t’enfadis, pensa que és l’oportunitat perfecta per a que tu et facis un “pájaro de Portugal“.
MALENA BELTRAN VIDAL és estudiant d’Història de l’Art.
Fes el teu comentari