El 31 de desembre de 1936, avui fa just 87 anys, es casaven Sebastià Campos Terré i Irene Turón Domènech. El periodista, que havia sigut director d’El Pueblo, feia pocs dies que havia arribat a Tortosa des del front de la serra de Madrid, ja com a capità de l’exèrcit de la República. Quan va esclatar la Guerra Civil, Campos Terré es trobava a la capital espanyola, cridat uns mesos abans per treballar al costat del ministre tortosí Marcel·lí Domingo. Els primers dies de l’aixecament militar contra la República, Campos Terré va participar en l’assalt a la caserna de la Montaña, i després va allistar-se a l’exèrcit per combatre el feixisme. Aquella era la primera vegada que tornava a Tortosa des de l’inici del conflicte.
La família de Campos Terré conserva una fotografia d’aquell enllaç —“es van casar pel civil”—, que hem volgut acolorir per encapçalar esta nova entrega dels reportatges sobre el seu cas. Una imatge que la seua besnéta, Anna Ventura Segarra, va incloure en el treball de recerca ‘Sebastià Campos i Terré. L’home que va lluitar per El Poble’, quan fa 10 anys cursava segon de Batxillerat a l’institut Joaquim Bau, ara institut Dertosa. Curiosament, el tutor del treball va ser el professor i exregidor socialista José Martín Cid, un dels noms de les esquerres de Tortosa en les darreres dècades. El treball està dedicat a la seua iaia Victòria Campos Turón, “filla de Sebastià, ja que durant molts anys ha lluitat per mantindre viva la seva memòria i el seu afany periodístic”. Campos Terré va ser afusellat pels franquistes el 5 de juliol del 1939, quan només tenia 28 anys.
Quan Campos Terré va ser detingut per la policia franquista, el 10 de març del 1939, va declarar que durant la guerra només havia visitat Tortosa en tres ocasions. El primer viatge va ser a finals de desembre del 36, quan va casar-se amb Irene, i la segona cap al 23 d’abril del 1937, quan devien concebre la seua filla. Si revisem les dates, veiem que Victòria va nàixer abans de terme, el 7 de desembre del 1937. Ella sempre ha explicat que va venir al món durant un bombardeig. La seua mare es trobava a la casa familiar, al número 9 de la carretera de la Simpàtica, i van deixar-la sola amb la llevadora i una veïna, mentre tota la gent marxava als refugis. Ben normal, per tant, que el part s’avancés…
El 4 de maig del 1937, Campos Terré encara es trobava a la ciutat, perquè Anna Ventura Segarra explica que va ser detingut pels anarquistes al cafè Cervantes. Un grup de persones armades, entre els quals alguns militants d’ERC —partit en què havia militat Campos Terré—, van aconseguir alliber-lo després d’enfrontar-se amb els temuts Batista i Carrozas. Es tracta de Francesc Batiste Marçà, mort uns dies després arran dels Fets de Maig, i Manuel Carrozas Borrallo, que la CNT-FAI havia enviat a Tortosa al capdavant de La Específica. Finalment, l’últim viatge de Campos Terré a Tortosa va ser a principis d’abril del 1938, quan els nacionals estaven a punt d’ocupar el marge dret de l’Ebre, cosa que va fer evacuar la ciutat i el riu es va convertir en una trinxera durant nou mesos.
Segons va dir Campos Terré a la policia, si visitava Tortosa durant la Guerra Civil era per veure la seua mare, i si duia un uniforme de comandant era per passar desapercebut, ja que en realitat havia abandonat el front. Però no els hi diu que abans s’havia casat a Tortosa. Potser, per protegir la seua dona Irene i la filla, Victòria, de les indagacions de la policia franquista. Allò que sí que diu és que a Tortosa vivia a casa de la seua mare, al número 9 del carrer Bisbe Aznar, mentre que a Barcelona ho feia a la casa dels seus sogres. I és que Campos Terré tenia almenys una altra dona a Barcelona, una noia que havia conegut a Flix uns anys abans, quan va anar a fer-hi de mestre. Però tot això ja ho sabia la mateixa policia, qui va acusar-lo de casar-se “per segona vegada” i de tenir més d’una dona a “Tortosa, Madrid i Barcelona”. En este sentit, l’exalcalde de Flix i historiador, Pere Muñoz, ens ha confirmat que l’amant flixenca de Campos Terré va ser Magdalena González de ‘Santiaguet’, filla del cap de la junta d’ensenyament local, Santiago González Silvestre. “Entre la gent gran és coneguda com Madalena Santiaguet”, hi afegeix Muñoz. “Es va casar i va tindre una filla que viu a Barcelona. Al poble es diu que era una dona molt avançada al seu temps, que practivava el nudisme. En acabar la guerra va ser majordoma de Serrano Suñer i va viatjar molt”, comenta l’historiador local. Muñoz es refereix al falangista Ramon Serrano Suñer, ministre de Franco i “cuñadísimo” del dictador.
Subirats Piñana ho sabia tot
“Dona casada amb mon pare, només n’hi havia ma mare”, assegura ara Victòria, que conserva el seu certificat de matrimoni, signat dos anys després pel jutge popular de Tortosa, Francesc Cabanes March, també afusellat pels franquistes. Però la família de Campos Terré ja sabia que durant la Guerra Civil havia tingut altres parelles, a banda d’Irene Turón Domènech. Així els ho havia confirmat una persona que va ser el seu deixeble al diari El Pueblo, el també periodista i polític Josep Subirats Piñana. Quan visitava Tortosa, Subirats Piñana es trobava sovint amb Victòria Campos, i les seues filles Irene i Toia també el recorden amb afecte. En les conclusions seu treball, la néta de Victòria explica que per aprofundir més en la figura de Campos Terré hauria volgut parlar amb Subirats Piñana, “l’única persona viva que el va conèixer de primera mà, una de les més properes”. Però en aquell moment Subirats Piñana ja tenia 91 anys i es trobava força delicat de salut. Malauradament, no va poder fer-ho.
Per sort, Subirats Piñana havia publicat el 1996 el llibre ‘Tortosa, front de guerra. La rereguarda durant la Guerra Civil’, on va incloure diferents episodis de la trajectòria de Campos Terré, el seu “mestre en el periodisme”. Sobretot, tot allò que publicaven sobre ell al diari El Pueblo. Subirats Piñana, que havia nascut el 1920, només tenia 14 anys quan va entrar a treballar al diari dels marcel·lineros tortosins, al març del 1934. I va arribar a ser-ne el director amb només 17 anys, en plena Guerra Civil, l’any 1937. “Fou un període intens en el qual, al costat de Campos, vaig fer un aprenentatge ràpid de la professió”, va escriure Subirats Piñana. Abans, quan Campos Terré va ser empresonat al vaixell Manuel Arnús pel govern republicà de dretes, arran dels fets del Sis d’Octubre del 1934, Subirats Piñana ja va ser la seua mà dreta al diari. “A la redació d’El Pueblo vam quedar ben pocs, gairebé jo sol, perquè el director, Sebastià Campos, fou també detingut, per bé que, des de la presó de Tortosa, va continuar donant-me intruccions per tirar endavant el diari”, relatava Subirats Piñana al seu llibre. Segons deia, els articles de Marcel·lí Domingo i els de Campos Terré, des de la presó, eren molt esperats pels lectors del diari. Sobre els mateixos Fets d’Octubre i el seu empresonament al vaixell Manuel Arnús, al port de Tarragona, Campos Terré va escriure el llibre-reportatge ‘El 6 d’Octubre a les comarques’.
Gràcies a Subirats Piñana, sabem que el 25 de gener del 1936 Campos Terré ja havia sortit de la presó, perquè junts van participar en un míting de la joventut contra el feixisme, que va celebrar-se al Centre Obrer. Un altre dels oradors va ser Lluís Montagut Cristòfol, més conegut com ‘el Dandy’, que en acabar la guerra va ser condemnat a mort i afusellat pel franquisme. Començava una època de propaganda electoral i una veritable onada d’entusiasme que, després del Bienni Negre, havia de culminar amb la victòria de les esquerres a les eleccions generals del 16 de febrer del 1936. Al centre republicà, el mateix Marcel·lí Domingo, amb Campos Terré, Subirats Piñana i els altres redactors d’El Pueblo, van seguir el recompte dels resultats que van donar la victòria al Front Popular (Front d’Esquerres, a Catalunya). Quatre dies després, se celebra un ball per homenatjar la joventut que havia participat en la campanya, i en què Campos Terré va pronunciar un discurs al costat de l’alcalde republicà Josep Berenguer.
Com ja sabem, Campos Terré va deixar la direcció d’El Pueblo al maig del 1936, cridat per Domingo a ser el seu secretari al Ministeri d’Instrucció Pública. Però abans de viatjar cap a Madrid, Campos Terré va haver d’anar el 18 de març a Tarragona, per acollir-se als beneficis de l’amnistia, davant de les “moltes causes penals” que encara tenia obertes pels fets d’Octubre del 1934. A més a més, el 26 d’abril, Campos Terré disposa que el jove Subirats Piñana acompanye l’alcalde Berenguer en un viatge a Madrid, per cobrir la notícia per al diari. “El 4 de maig Campos Terré, molt lligat a la tasca de Marcel·lí Domingo, deixà la direcció d’El Pueblo i es traslladà a viure a Madrid on entrà com a periodista al diari madrileny d’Izquierda Republicana”, comenta Subirats Piñana, que recorda que el seu substitut com a director, des del mateix dia, va ser Joan Curto Pla. Conegut com ‘Pataquero’, Curto també va ser afusellat pels franquistes, el 20 d’octubre del 1939.
Per tant, com que Campos Terré formava part de la redacció del diari d’Izquierda Republicana, i com que Marcel·lí Domingo presidia el seu partit i el grup parlamentari, El Pueblo tenia informació fresca i línia directa amb Madrid. “Tant Campos com Marcel·lí estaven en contacte constant amb Tortosa”, assenyalava Subirats Piñana. Per exemple, el mateix Campos Terré informava els seus companys d’El Pueblo de l’assassinat del tinent de la guàrdia d’assalt José del Castillo Sáenz de Tejada, el 12 de juliol del 1936. L’endemà, com a represàlia, va ser assassinat el diputat de dretes José Calvo Sotelo, i això va ser la guspira que van utilitzar els militars colpistes —però també altres civils com el polític tortosí Joaquín Bau, amic personal de Calvo Sotelo— per justificar uns dies després l’aixecament contra la República. De fet, es diu que l’assassinat de Calvo Sotelo també va propiciar que el general Francisco Franco decidís sumar-se a la rebel·lió.
Campos Terré va informar des de Madrid de les primeres notícies de la revolta popular contra el govern democràtic de la Segona República. A les quatre de la tarda del 17 de juliol del 1936, les tropes militars ja s’havien sublevat a Melilla, i el mateix Campos Terré els advertiria poc després que tot l’exèrcit espanyol al Marroc també s’havia aixecat contra el govern. El 18 de Juliol, l’Alzamiento Nacional ja era generalitzat. Les següents notícies de Campos Terré —referenciades per Subirats Piñana— ja són del 20 de juliol, quan el periodista va participar en l’assalt a la caserna de la Montaña, una de les primeres victòries dels republicans a Madrid. Però a finals d’agost, Campos Terré ja es troba combatent a Peguerinos (Àvila), on formava part del Batalló de la Victòria, nom que també hauria de portar la seua filla. L’1 de setembre següent, El Pueblo donava la notícia de l’ascens a alferes de Campos Terré, que ja manava la primera secció de la primera compayia del Batalló de la Victòria al front de la serra de Guadarrama.
Campos Terré, heroi de guerra
Les notícies més greus, però, arriben només vuit dies després, quan El Pueblo publica un article de Subirats Piñana arran d’una carta del mateix Campos Terré, ferit en combat. “El día 15, en la toma de una posición [al front de Talavera de Santa Olalla] me hirieron en el hombro izquierdo. Tengo un balazo con entrada y salida. Nada grave… mañana vuelvo al frente”. A més, fent referència a un atac dels franquistes a l’hospital, Campos Terré també diu que “estando herido salvé la vida a més de cien compañeros que había en el hospital. Yo mismo me maravillo de la serenidad y del valor que tuve aquella tarde. Me felicitó el general Asensio y me citó en el orden del día del frente”. Una acció que, segons el mateix article, és la que li va valdre a Campos Terré l’ascens a capità, per mèrits de guerra, i a dirigir la tercera companyia del Batalló de la Victòria.
El Pueblo també publica, el 14 de novembre, un article de Campos Terré, titulat ‘¡Salud a los tortosinos heroicos!’, que li serveix per lloar els voluntaris que havien marxat al front per evitar la caiguda de la capital espanyola.“Grande ha sido mi alegría… al comprobar que en el mismo frente, y comandados por un hombre del temple de Pere Pla, hay cien tortosinos de aquellos de las luchas heroicas, de aquellos que pusieron muy alto el nombre de Tortosa… Tortosa está en el frente. En el frente de Madrid. En el frente del mundo democrático…”, hi escriu Campos Terré, tot remarcant que s’havia quedat curt en els seus elogis cap als milicians tortosins que havien marxat voluntaris a Madrid. El mateix dia, El Pueblo informa d’una carta del seu exdirector, com a capità del Batalló de la Victòria, escrita des del front. “Malgrat tot, guanyarem. Abans de dos mesos podrem celebrar plegats, ja a Tortosa, la victòria nostra”, diu Campos Terré per intentar aixecar la moral dels lectors del diari.
Subirats Piñana parla de la presència a Tortosa de Campos Terré, el 28 de desembre del 1936, tot i que no esmenta el seu casament amb Irene Turón Domènech. En realitat, segons publicava el diari Lluita, Campos Terré havia arribat a Tortosa el dissabte anterior, que era dia 26. “Aleshores era capità i, al cap de poc, retornà al front”, recorda el deixeble, abans de dir que l’endemà, 29 de desembre, Joan Curto Pla pràcticament s’acomiadava de la direcció d’El Pueblo, abans de marxar també a lluitar al front, força desanimat pels “extremistes” que desprestigiaven la causa republicana. “Aleshores Curto no podia sospitar que, un cop acabada la guerra, el 20 d’octubre del 1939, seria afusellat a Tarragona; tenia trenta anys”, lamenta Subirats Piñana abans de precisar que l’exdirector d’El Pueblo era capità quan va ser capturat pels franquistes. Tots dos van compartir captiveri a Tarragona, a la funesta presó de Pilats. “Des de bon principi estigué convençut que el matarien. De periodistes republicans no se’n salvaria cap, deia. A mi també em donava per mort”, recordava Subirats Piñana en una estremidora nota a peu de pàgina en què també recull les cartes de Curto a la seua dona, la mestra Marina Daufí, directora de l’escola Marcel·lí Domingo de Roquetes.
Però encara no explicarem que Subirats Piñana va ser l’únic director en actiu d’El Pueblo que va evitar l’escamot d’afusellament. El 23 d’abril del 1937, aprofitant la seua visita a Tortosa, Campos Terré publica a El Poble —el diari ja havia catalanitzat la seua capçalera— l’article ‘Los fascistas de Tortosa‘, en defensa de Marcel·lí Domingo, en què ataca els agitadors de la CNT-FAI i els posa dins del mateix sac dels propagandistes de Bau i del caciquisme. “Estén donde estén, se disfracen como quieran, los fascistas de Tortosa actuarán siempre en fascista. Y la muestra más clara de su acción fascistizante la constituirán siempre los ataques a don Marcelino Domingo”, conclou Campos Terré.
Per Subirats Piñana, el seu mestre “mai deixà de ser un periodista de soca-rel”. “Quan venia a Tortosa, ens ajudava en les nostres campanyes per eradicar els incontrolats, les seves propagandes i les accions violentes a la rereguarda, que nosaltres denunciàvem i combatíem dia rere dia”, hi afegia Subirats Piñana. Això ho podem veure perfectament en l’exemplar d’El Poble del 7 de setembre del 1937: a la portada hi apareix un article de Campos Terré titulat ‘La prensa ultrarevolucionaria’, just al costat d’un altre del mateix Subirats Piñana, amb el títol ‘La responsabilitat de les anormalies de la reraguarda’, en què mestre i deixeble fixen la posició del diari per denunciar els “estralls, abusos i imposicions” que s’hi cometien “en nom d’una revolució”. Subirats Piñana havia assumit la direcció del diari al gener del 37. Al mes de març, va deixar de ser-ho per uns dies, però va recuperar el càrrec arran de la renúncia de Josep Querol Voltes. De fet, Querol va dimitir sense prendre’n possessió, quan va ser proposat per al càrrec amb motiu de l’absorció del Partit Republicà d’Esquerra (PRE) de Tortosa per part d’ERC. Segons Subirats Piñana, Querol va salvar la vida gràcies a la seua renúncia, ja que els franquistes van condemnar-lo a 12 anys i un dia, però el 1941 ja estava en llibertat.
El naixement de Victòria Campos Turón
Subirats Piñana també hi relata el naixement de Victòria Campos Turón, filla de Campos Terré i de la seua dona Irene, el 7 de desembre del 1937. Va ser una bona notícia, enmig dels desastres de la guerra: els bombardejos, els refugiats, la riuada del 37, la falta de menjar i el descarrilament d’un tren a la Galera, només tres dies abans, on van haver-hi 14 morts i una cinquantena de ferits. Els primers en arribar-hi, en un tren de socors, van ser l’alcalde accidental de Tortosa, Joan Benet; el conseller municipal de Governació, Ramon Miravalls, i el mateix Subirats Piñana, com a periodista. Per això, el naixement de Victòria, per a la direcció del diari, va ser una notícia excel·lent, un raig de llum enmig de la foscor de la guerra.
“A El Poble, tot el que es referia al nostre antic director ho sentíem com a propi i la notícia del naixement de la seva filla fou rebuda amb plaer pels admiradors de la tasca professional de Campos i de la lluita que duia aleshores com a militar al front de la guerra de la República”, va detallar Subirats Piñana. El seu deixeble també hi diu que Campos Terré no s’amagava, quan en acabar la Guerra Civil va retornar a Espanya. Després de ser detingut “al carrer”, a Barcelona, va ser jutjat pel règim i afusellat el 5 de juliol del 1939, perquè s’havia cregut la propaganda franquista del perdó “als que no tinguessin les mans tacades de sang”. Subirats Piñana, en canvi, no dóna detalls de la persona que el va reconèixer, identificar i portar davant de la policia franquista, el tortosí Antonio Faura Mayor.
Per la seua banda, abans d’acabar la Guerra Civil, el mateix Subirats Piñana va haver d’incorporar-se a les tropes republicanes. Poc després, queia presoner l’1 de febrer del 1939, a prop de Vic, quan les forces mores de Franco, els temuts regulars, avançaven en l’ofensiva final sobre Catalunya. En aquell moment, tenia 18 anys i era comissari, però es va arrencar els galons per fer-se passar per un soldat de transmissions. A banda de dirigir El Pueblo, Subirats Piñana havia sigut el secretari particular dels alcaldes republicans Josep Berenguer i Cros —també exdirector del diari, qui al febrer del 1937 va marxar a l’exili a Colòmbia— i Josep Rodríguez Martínez —afusellat pels franquistes el 8 d’agost del 1939, el mateix dia que el metge Primitiu Sabaté Barjau. Per tant, Subirats Piñana tenia molts de números per acabar també davant de l’escamot d’afusellament… Però la seua joventut va ser decisiva per evitar-li la condemna a mort en el consell de guerra. Esta és l’opinió del periodista jesusenc Daniel Arasa, que també va recollir el cas de Subirats Piñana en el seu llibre ‘La repressió franquista a Tortosa i el delta de l’Ebre’.
Subirats Piñana, membre de la Lleva del Biberó i presoner de guerra
El Poble havia deixat de publicar-se el març del 1938, quan Tortosa havia esdevingut front de guerra. Subirats Piñana va ser cridat a files al costat dels altres joves de la Lleva del Biberó, un mes després de l’ocupació franquista del marge dret de l’Ebre. Tot seguit, els feixistes també havien arribat al Mediterrani, a l’altura de Vinaròs, i a la República només li quedava l’últim cartutx de la Batalla de l’Ebre. Després de la desfeta, els últims dies de la Guerra Civil, Subirats Piñana va ser un presoner roig als camps de concentració de Vic, Cervera, Saragossa i Pontevedra, tot i que després va ser traslladat a Tarragona. En els informes policials, un antic professor particular de Subirats Piñana, anomenat Francisco González Cirer, recorda que era“un muchacho de buena conducta e ideas, pero indudablemente influenciado por un tal Campos Terré, director del periódico El Pueblo, el cual se había atraído a un grupo de muchachos de corta edad a los que luego empleó como redactores”. Este mateix testimoni creu que Subirats Piñana va ser manipulat per Campos Terré i l’alcalde Benet Piñana, “debido a su corta edad y formación intelectual prematura”. Per tant, González Cirer, més endavant crític d’art i conegut professor de l’institut de Tortosa, considera que Subirats Piñana“no tenía personalidad formada y su actuación transcurrió a dictado de los dirigentes citados”.
A banda de rebre més testimonis de suport, Subirats Piñana —per salvar la pell— va declarar davant del jutge que la seua actuació i articles al diari El Pueblo eren induïts, a causa de la seua joventut. Finalment, va evitar la condemna a mort, però la sentència del judici, celebrat el 10 d’agost del 1939 —només dos dies després de l’afusellament de l’alcalde Rodríguez— va ser una condemna de “reclusió perpètua”. En el seu llibre ‘Entre vivències 1936-1939‘, Subirats Piñana també explica que, quan va sortir del tribunal, hi havia uns quants falangistes, entre els quals alguns de Tortosa, que es van burlar de la seua situació.
El jove periodista va ser internat primer a la presó de la Punxa, un camp de concentració ubicat al convent dels Carmelites Descalços, i després a Pilats. En esta presó, Subirats Piñana va coincidir amb l’anarquista Carrozas, però no es van dirigir la paraula perquè estaven profundament enfrontats. Només durant el 1939, a les presons de la Punxa, Pilats i les Oblates, van arribar a internar unes 6.200 persones, que vivien en condicions infrahumanes. Aquell any, a la presó de Pilats s’hi van arribar a amuntegar uns 1.360 presoners: els interns no cabien a les cel·les i havien de dormir per les escales; de vegades, uns damunt dels altres. Només feien dos menjades al dia, a base de cigrons, i la falta d’higiene va provocar l’aparició de polls, xinxes, sarna i altres malalties infeccioses. Una setantena de presos van morir, segons dades de l’Arxiu Municipal de Tarragona. El 9 d’octubre del 1941, Subirats Piñana va ser posat en presó atenuada, fixant la seua residència a Vinaròs, on vivien els seus pares. L’any 1943, se li va commutar la pena per la de 12 anys de reclusió menor, i no va ser fins a l’octubre 1946 que va poder acollir-se a l’indult del Cap de l’Estat. Tot i així, un cop alliberat, i vivint ja a Barcelona, va dirigir el diari clandestí Ara, contrari a la dictadura.
També a mitjans dels anys quaranta va ingressar a ERC, però el 1976 va afiliar-se al PSC. Amb la recuperació de la democràcia, Subirats Piñana va ser elegit senador a les eleccions generals del 1977, per la coalició Entesa dels Catalans, i dos anys després, pel PSC-PSOE. El 1982 va ser designat conseller del Tribunal de Comptes d’Espanya, i el 1986 va esdevenir magistrat del Tribunal de Comptes Europeu. El 2002, va ser nomenat fill predilecte de Tortosa, durant l’alcaldia del socialista Joan Sabaté. El 23 de febrer del 2004, la URV va investir-lo Doctor Honoris Causa, coincidint amb el 25è aniversari de la Constitució i en el 23à aniversari de l’intent de cop d’estat del 1981. Així ho destacava en el seu discurs. L’any 2005, durant la presidència de Pascual Maragall, la Generalitat va concedir-li la Creu de Sant Jordi, “per una trajectòria molt vinculada a la ciutat de Tortosa i inicialment a la figura de Marcel·lí Domingo, i que serví d’enllaç entre el període de la Generalitat republicana i l’època de la Transició”. També per haver sigut senador i membre de l’anomenada Comissió dels Vint, que va redactar el projecte de l’Estatut de Sau, i per haver estat conseller del Tribunal de Comptes d’Espanya i degà del Tribunal de Comptes de la Comunitat Europea. Finalment, Subirats Piñana va morir el 6 d’octubre del 2017, als 97 anys.
*Enllaços d’interes:
-Article ‘Salud a los tortosinos heroicos’, de Sebastià Campos Terré (El Pueblo, 14 de novembre del 1936)Baixa
Fes el teu comentari