Un dels missatges inequívocs del govern de Pedro Sánchez sorgit de les eleccions de juliol ha estat la creació del Ministeri de Joventut i Infància, que encapçala la ministra Sira Rego. Suposo que desconeguda per a la immensa majoria de la gent. Així, com una primera pinzellada aproximativa al seu perfil personal i polític, cal dir de la ministra que ha estat regidora d’Izquierda Unida a Rivas-Vaciamadrid -primera tinent d’alcaldia-, responsable entre d’altres de les polítiques d’Habitatge, filla de pare palestí i mare espanyola, nutricionista i comunista. Seguint amb l’argumentari, el pas endavant donat pel govern progressista supera antics càrrecs sectorials com l’Alt Comissionat per a la Lluita contra la Pobresa Infantil, ja desaparegut, i que serví per a fer visible una realitat colpidora com és la Pobresa Infantil, tot i les discussions sobre el concepte que es generaren en temps dels comissionats exercits per Maria Luisa Carcedo i Pau Marí-Klose.
L’aposta decidida del govern de Pedro Sánchez per un ministeri que concentri les polítiques i iniciatives que impacten sobre un sector de la població comprès entre els zero i els 35 anys no pot basar-se en la sectorialitat de les mesures, obliga a la transversalitat i a la necessària perspectiva holística de totes aquelles polítiques públiques dirigides a donar resposta a les necessitats i demandes de quasi tres milions de persones a Catalunya. Per tant, cal encertar en la diagnosi per a no equivocar receptes i solucions; és imprescindible alinear i coordinar les respostes de totes les administracions multinivell amb responsabilitats i competències, i aquestes, són totes sense excepció.
Quan es pregunta als responsables municipals sobre les seves polítiques de joventut- ara que estan tan de moda els Plans Locals-, i les respostes passen pel lleure, l’oci i el teixit associatiu de proximitat, hem de ser conscients, totes i tots, que tenim un problema. Algunes dades ens haurien de fer reflexionar sobre aquesta realitat, un tipus d’existència que condiciona el projecte vital de la gent, i que ens aboca a una societat cada cop més desigual si no hi posem remei. Algun exemple: a Catalunya l’edat mitjana d’emancipació la tenim en els 30 anys. Les necessitats de qualsevol jove per a poder marxar de casa dels seus pares passa per tenir un contracte de treball amb un salari digne i habitatge. Ara la realitat, la taxa d’atur juvenil a Catalunya es troba a l’entorn del 15% -duplica la taxa d’atur segons dades de l’IDESCAT-, mentre que els habitatges socials censats l’any 2021 no arribaven a 3.000, és a dir, un 1,5% del total del parc d’habitatges. Quan tenir un treball remunerat no garanteix evitar l’exclusió social, quan l’habitatge segueix sent una utopia i no un dret, els indicadors i les estadístiques acaben empitjorant el paisatge social.
El recent i polèmic informe PISA ens ha fet evidents algunes dades que a Catalunya intuíem des de fa temps; les retallades en la inversió pública durant l’últim decenni i la vulnerabilitat sòcio-econòmica de part de l’alumnat expliquen la davallada en els resultats i els escarafalls posteriors. Podem desviar la mirada multifactorial del fenomen i parlar de pantalles, autoritat docent, meritocràcia, immigració com a causa del problema segons la conselleria -el pas d’aquesta consellera per Drets Socials ja fa alguns anys no el recordo massa lluït, i sembla ser que l’Honorable Consellera segueix la seva tendència agreujada pel pas dels anys-, etc. Ara bé, si no som capaços de revertir el risc de pobresa que pateixen a Catalunya 400.000 infants i adolescents, una taxa de risc de pobresa i exclusió social superior al 30%, tota la resta de mesures sobre pantalles i disciplina seran cortines de fum. Si la segregació escolar continua entre els problemes pendents de resolució, si l’alumnat més vulnerable es segueix concentrant en escoles i instituts públics, mai tindrem un sistema inclusiu que esborri els guetos educatius de les nostres ciutats.
I ja per acabar, cal repensar l’atenció a la salut mental dels nostres infants i adolescents, cal enfortir la xarxa pública de salut, ens cal passar d’un model que en delega la gestió i l’atenció al Tercer Sector, a un altre en el que el Sistema Públic de Salut -aquell que va crear el ministre Lluch- sigui el que atengui la salut mental dels nostres joves. En cap cas és admissible que, entre els més de 600 morts per suïcidi l’any 2022, el grup amb una prevalença més alta de la conducta suïcida sigui el de les noies entre 12 i 25 anys, i que el suïcidi sigui la primera causa de mort en la població catalana entre els 16 i els 35 anys.
Si hom es pren la molèstia de fer una petita relació de tots els àmbits i polítiques que cito en l’article, podreu extreure algunes conclusions. Cap política és exclusiva d’una administració en concret -unes són més competents en la matèria que altres-, cap respon a les tradicionals polítiques de Joventut. Si pregunteu als regidors/es de Joventut per alguna d’elles la resposta serà que no tenen diners ni competències, i tots els responsables polítics negaran la major al ser preguntats: als seus pobles i ciutats no hi ha problemes d’habitatge ni lloguer tensionat, la salut mental està atesa amb recursos suficients, la precarietat laboral ni existeix ni és cap problema, i les seves polítiques de festes i DJ’s són les que van en la bona direcció i responen a les demandes del jovent. Heu de saber que és fals.
Arriba un 2024 ple de reptes als que entre totes i tots haurem de donar resposta. Bones festes i bon any a tothom.
JOSEP MARIA BELTRAN SUBIRATS és llicenciat en Història i Educador Social, a més de regidor del PSC de Roquetes.
Fes el teu comentari