El 13 de gener del 1939, avui fa just 85 anys, Tortosa va ser ocupada totalment per les tropes franquistes. Durant nou mesos, la ciutat havia sigut front de guerra i el riu una enorme trinxera, ja que els feixistes, els soldats de Franco i els voluntaris italians, havien arribat al marge dret de l’Ebre el 18 d’abril del 1938. Per tant, durant la dictadura el 13 de Gener es considerava la data de l’Alliberament de Tortosa, i per això la barriada del Grup El Temple, construïda entre els anys 1954 i 1960, es va batejar amb el nom d’esta data, que també va ser festa local durant uns anys.
A banda d’un documental de la propaganda franquista, amb la ciutat derruïda i el repartiment d’aliments a la població famolenca, hi ha un relat del gener del 1939 en primera persona, signat per Carmen Barrobés Llatge moltes dècades després, el 13 de maig del 1988. Es pot trobar en el volum novè de l’obra ‘Historia de Tortosa y su comarca’, una compilació de les notes que l’historiador Enric Bayerri va deixar abans de morir, i que Sebastián Bartina i Joaquín Montserrat van publicar el 1989. Carmen va ser la mare de la periodista tortosina Karmele Marchante.
La jove Carmen pertanyia a l’Auxili Social de Falange, i arribava a Tortosa per repartir menjar entre la població, dos dies després de l’ocupació de la ciutat. La mateixa tarda, Carmen va visitar l’església de la Puríssima, on va veure que encara hi havia el Sant Crist amb les cordes dels que van intentar despenjar-lo, sense èxit: la tradició diu que la imatge havia castigat l’anarquista amb un accident greu. A la catedral, Carmen es va estremir amb les serpentines de colors que els rojos havien penjat als llums i als púlpits durant les festes que devien fer dins del temple. Tot seguit, reproduïm el seu testimoni íntegre:
“El día 13 de enero de 1939 fue liberada Tortosa por fuerzas del Ejército Nacional. Dos días después fui con varias jóvenes más, pertenecientes todas a los Servicios de Auxilio Social, en un comboy de víveres para repartir comida a la gente que acudió ansiosamente a buscarla.
Sentí mucha pena al ver a personas que me conocían y que yo no podía recordar de pronto, ya que sus caras estaban desfiguradas por el hambre y las privaciones de todo género que habían tenido que soportar durante el tiempo de la dominación roja. Pero, al mismo tiempo, sentí gran alegría, al poder, con mi ayuda y participación personal, aliviar en parte sus necesidades.
Nos abrazaban y nos daban las gracias con lágrimas en los ojos. Cuando a las cuatro de la tarde terminamos, mi amiga María y yo nos fuimos a la calle del Seminario (Moncada) donde se encuentra la iglesia y convento de la Purísima, saqueado y quemado en parte, durante los primeros días de la guerra.
Habíamos oído en aquel entonces que el Santo Cristo, al que se allí le rendía culto y al que venerábamos tanto los tortosinos, habían intentado derribarlo de su altar para luego quemarlo, como habían hecho con otras imágenes sagradas; pero que no lo habían conseguido, a pesar de haber tirado de él con unas fuertes maromas, y que uno de los que estaban tomando parte en este sacrilegio sufrió un grave accidente en el intento. Repito el rumor que se había esparcido por la ciudad. Espantados decidieron dejarlo y huir, y allí abandonaran en su precipitada fuga la soga, pendiente de la Cruz.
Pues bien, nosotras queríamos ver si esto era verdad, si allí estaba el Santo Cristo en su altar y las cuerdas con que habían intentado derribarlo. Las puertas del templo estaban abiertas y todo el recinto devastado; pero allí, en su altar estaba intacto el Santo Cristo de la Purísima, con las cuerdas colgando de los brazos de la Cruz. Esto vimos mi amiga María y yo, y del hecho damos fe.
Desde allí nos fuimos a la Catedral, y también la imagen de la devastación nos sobrecogió, y además nos sorprendió ver las naves del Templo adornadas (?) con serpentinas de colores que colgaban de las lámparas y de los púlpitos, lo que nos hizo sospechar que allí celebrarían fiestas.
Fue un día de grandes emociones, pues, además, fui a ver en qué estado se encontraba nuestra casa, la que había sido nuestro hogar familiar, y ya no existía, pues las bombas de la aviación la habían derribado.
Desde allí nos fuimos a la orilla del río para, en una barquita, pasar a la orilla derecha donde nos esperaban los nuestros. Mientras cruzaba el río no dejaba de mirar aquella Tortosa arruinada y triste que quedaba atrás.
En aquella Tortosa ja ocupada pels franquistes, Carmen va conèixer el militar Carlos Marchante Alonso, que va arribar a ser coronel d’infanteria. El 1951 va publicar un ‘Calendario Patriótico-Militar’, amb efemèrides franquistes per a cada dia. Després de l’arribada dels feixistes al marge dret del riu, Marchante s’havia fet càrrec de l’Observatori de l’Ebre a Roquetes. Carlos i Carmen es van enamorar i es van casar. La seua filla Karmele va nàixer el 1946. Finalment, Carmen Barrobés Llatge va morir el 10 d’abril del 2005.
El testimoni de Joan Cid i Mulet
D’altra banda, un dels millors testimonis de la Tortosa devastada i front de guerra, just abans de l’ocupació franquista, el trobem en les pàgines del republicà Joan Cid i Mulet, regidor d’Acció Catalana i delegat del Servei de Salvament i Recuperació del Patrimoni Artístic de la Generalitat durant la Guerra Civil. “A les primeres de juny, vam fer el nostre primer viatge a la Tortosa en guerra. La impressió de desolació, de soledat i d’angoixa que aquest primer retorn a la ciutat que jo tant estimava em produí, em veig incapaç avui de transcriure-la”, va relatar al llibre ‘La Guerra Civil i la revolució a Tortosa (1936-1939)’. “El paisatge, tan conegut per mi, de l’horta tortosina, submergit en un silenci prenyat d’inquietuds, em féu plorar. A la costa de Soldevila, els reflectors del servei de reconeixença enemic ens obligaren a prendre el camí de Sant Llàtzer. En travessar els primers carrers de Caputxins, l’ànima em va caure als peus en adonar-me dels estralls causats per l’aviació. La major part dels edificis de la carretera del Cementiri eren muntanyes de runes. Ni una veu ni una ombra que ens anunciés que, malgrat la guerra, allò era un poble viu. Tot era silenci, soledat i tenebres al voltant nostre. Només la lluna feia camí pel llac del cel, insensible a les dolors que ens trasbalsaven”.
Més endavant, Cid i Mulet també escriu: “Resultava impossible transitar per la desoladora ciutat, convertida en veritables muntanyes d’enderrocs. Els carrers de Cervantes, Sant Blai, la plaça de la República, el de Reus, el Seminari, la Mercè, totes les principals artèries de la població oferien l’espectacle d’un terratrèmol. Només les rates hi tenien vida en tanta cosa morta! Els vint-i-cinc mil o trenta mil habitants que hagueren d’abandonar el recer amable de les llars, mancats de provisions i d’abrigalls, es refugiaren, en la seva majoria, en les muntanyes veïnes, obligats a viure de la misèria més espantosa”. En un altre moment, Cid i Mulet també parla del “martiri dels habitants de la ciutat martiritzada, obligats a viure com els talps”.
Després de la Batalla de l’Ebre, que Cid i Mulet considerava una “carnisseria” i un “error de tàctica”, poca cosa quedava a fer. “Quan l’Ebre fou tornat a passar, la sort de la República estava decidida. L’exèrcit de Catalunya, sense reserves ni moral, fallaria”, va escriure el jesusenc el 1941, des de l’exili de Perpinyà. “Catalunya deixaria tots els camins oberts als enemics irreconciliables i Barcelona assistiria a l’espectacle dolorós de l’arribada de les tropes de Franco”. Això passaria el 26 de gener, però només 13 dies abans havia caigut Tortosa, “que, com Tarragona, eren bastions estratègics, camí de la capital catalana. A partir d’aquest moment, la sort de Catalunya estava decidida”. Cid i Mulet va morir a l’exili de Mèxic el 10 de gener del 1982.
Fes el teu comentari