A Tortosa també tenim el nostre propi Feijóo, una líder de l’oposició que no sap perdre i que no ha sabut assumir el funcionament del sistema d’una democràcia parlamentària. És ridícul i lamentable que, tot sovint, faci veure que encara ostenta aquell estatus d’alcaldessa a través de les xarxes socials o als actes habituals del dia a dia de la nostra ciutat.
De fet, sembla que moltes de les coses que es feien al municipi, de cop i volta, li interessen ben poc perquè no hi assisteix. Ara bé, quan es tracta d’actes públics amb presència de la premsa, com és el cas de les inauguracions, allà sempre apareix, acompanyada de tots els seus regidors, disposada a saltar-se el protocol. I és que, fins ara, les visites institucionals es caracteritzaven per una capçalera formada per les màximes autoritats de la regió com, per exemple, diputats del Parlament de Catalunya, diputats del Congrés i senadors, l’alcalde, el regidor/a de torn i el convidat d’honor. Al seu darrere hi anaven la resta de regidors dels partits que tenen representació a l’Ajuntament, els alcaldes de les EMD i pedanies, el delegat del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, els presidents dels respectius consells comarcals… i, en alguns casos, alts càrrecs dels diferents partits polítics. En aquest sentit, els inauguradors són els qui marquen l’ordre de salutació i ningú està autoritzat a sobrepassar-los en la seva visita ni a interposar-se entre ells, per exemple, en el cas de fer-se una fotografia. A més, aquestes visites solen anar acompanyades de la presència dels mitjans de comunicació que van al davant de tot gravant la visita o fent fotos.
No obstant això, a Junts per Tortosa, és a dir, al que queda de l’antic PDeCAT, Meritxell Roigé ha instaurat un protocol sui generis que consisteix a organitzar una visita oficial paral·lela a la de l’Ajuntament amb la presència exclusiva de “la seva gent”. A més, aquesta pseudovisita té la tendència de colar-se als actes oficials per davant de l’alcalde, aparèixer a fotografies o vídeos just al costat de l’alcalde o, fins i tot, a avançar la comitiva de l’Ajuntament per tal de publicar ella la foto a Instagram hores abans que els comptes oficials.
Com a periodista em sembla una claríssima falta de respecte i de deslleialtat cap a les autoritats governants del municipi i, sovint també, del Govern de la Generalitat, a banda d’un total despropòsit per als professionals de la comunicació que, evidentment, només poden estar presents en una de les dues comitives. Ara bé, com a comunicadora política em sembla increïble que a hores d’ara no hagi hagut ningú dels caps de protocol d’aquests organismes afectats que hagi presentat una queixa formal cap a aquesta formació política que no només se salta els convenis establerts, sinó que malmet amb plena consciència la imatge pública de l’alcalde i del seu equip de govern que, sovint, es veu obligat a donar explicacions a paradistes i expositors vinguts d’arreu que es queden esmaperduts en veure aquestes ximpleries més pròpies del pati de l’escola que d’uns polítics amb una certa trajectòria.
I sí, la mala educació i l’antipolítica s’han acabat instaurant en la política per culpa d’alguns líders populistes extremistes com Trump, Bolsonaro, Milei o Abascal. Molts d’ells, fins i tot, promoguts per l’experiment d’Steve Bannon de fer arribar aquest tipus de discursos a la ciutadania. I amb cartes similars, però d’espectre molt més local, són amb les que juga Junts per Tortosa i els seus polítics i expolítics més destacats.
Fa anys que a casa nostra estem vivint, o subsistint, enmig d’un clima de campanya permanent en el qual tots els partits, tant d’àmbit català com espanyol, aprofiten els caps de setmana per fer precampanya i deixar anar les seves idees, propostes o excuses en qualsevol plaça, auditori o estadi del país. La rivalitat de l’eix esquerra-dreta no només ha canviat, sinó que s’ha eixamplat amb l’aparició de pols extrems com Podem, CUP o Vox, respectivament. I això ha causat un daltabaix en els partits majoritaris per esforçar-se a mantenir uns lideratges, cada cop més estèrils, al mateix temps que buscar pactes, si convé antinatura, per salvar el sou i, sobretot, les línies de finançament dels mateixos partits.
Però a Tortosa no és que es faci una campanya permanent en positiu, el que s’està fent és una mena d’activisme reaccionari més propi del que qualificaríem de “guerra bruta” o “costat fosc” de la política. Un fet característic de líders autoritaris, extremistes i poc democràtics, com els que abans hem citat, que es neguen a acceptar la major arribant a casos extrems, com en el cas de Trump, de considerar fraudulents uns resultats electorals.
I a Catalunya, i per extensió a tot l’Estat espanyol, tenim greus problemes amb aquells lideratges del post-franquisme, tradicionalistes i amb força irregularitats, que van instaurar una mala praxi en el fer de la política. Governs locals, i no tan locals, que han emprat l’amenaça, la coacció o el premi-recompensa com a mètodes habituals en la seva gestió. Ara, en un segle XXI on la gent és molt més conscient de la corrupció, de la vulneració de drets i de les censures… surten a la llum cada cop més casos d’aquesta índole i acaben destapant-se realitats que fan estavellar vells mites enaltits, a vegades de forma errònia, dels primers anys de democràcia.
I, amb això, faria molta falta estudiar més els països que disposen de democràcies molt més avançades i consolidades on estar-se durant anys a l’oposició no es viu com un càstig, sinó com una oportunitat per a reflexionar i per a fer-ho millor perquè, com va dir un dia el president Mas, a la banqueta és el lloc on més se n’aprèn.
Fes el teu comentari