Mil noms per a un canal ebrenc: ‘Cherta-Cálig’, Francisco Franco, Xerta-Sénia i més… (Part I)

Als peus de la serralada dels Ports hi ha una llarga cicatriu sobre el terreny des de fa molts anys. És un canal pensat per portar aigua de l’Ebre des de l’assut de Xerta però que encara no ho ha fet mai. Aquest canal té molta història, molts noms i també molts remendos. També moltes contradiccions, silencis i algunes intencions encobertes. 

Els grans noms de l’enginyeria estan relacionats des de sempre amb el projecte: Félix de los Ríos¹, José Torán Peláez² ,  José María Martín³… Ara us explico el misteri dels mil noms d’aquest canal. Hem de retrocedir més de cent anys!

El riu que diuen ser el “más caudaloso” ja és objecte de desig el 1869 quan l’Ajuntament de Vinaròs cavil·la una portada d’aigües des de l’Ebre. Mai es farà. El 1927 l’Ajuntament de Santa Bárbara també promou una portada d’aigües al seu municipi, a la Galera i a Masdenverge. Tampoc es farà. Poc després, el Plan Nacional de Obras Hidráulicas de 1933 fa una proposta d’embassament a Xerta i un canal per regar fins a Càlig, a la província de Castelló. 

Els anys cinquanta amb l’arribada dels tecnòcrates⁴ al govern franquista es comença a coure seriosament l’avantprojecte del Canal del Ebro i a començaments del 1964 ja s’anuncia en el Tercer Plan de Desarrollo franquista. Es captaran 22 m³/s  a l’Assut de Xerta i s’elevaran fins  un embassament de nova construcció a la Vall de l’Infern, en terme municipal de Paüls. Des d’allí sortirà el canal fins arribar a uns sis quilòmetres de Castelló, regant un total de 60.000 hectàrees (a vegades diuen 47.000). A finals d’aquell any  es constitueix pomposament la Comunidad General de Regantes del Canal del Ebro al Castell de Peníscola, amb la participació dels municipis inclosos en la zona regable del Baix Ebre, Montsià, i Castelló.

Al març de 1970  es presenta el projecte del canal Cherta-Cálig de Jose Maria Martin Mendiluce, que aprofita aigües sobrants (sic) de l’Ebre per a regadiu de 16.000 hectàrees amb un cabal de 13m³/s fins el riu Sénia i un mes després ja s’inicien els tràmits per a començar les obres. El tema l’administra la Confederación Hidrográfica del Júcar (amb seu a València) i no la del Ebro (amb seu a Saragossa).

En aquesta petita recerca que faig sobre els inicis del canal intueixo una improvisació enorme, perquè tant les xifres de cabal com les de superfície regable canvien segons les fonts que consulto. Per a poder visualitzar el cabal de 13m³/s del qual es parla en el projecte, uns exemples: l’actual Canal de l’Esquerra de l’Ebre porta aproximadament 19m³/s i el de la Dreta 30m³/s; la canonada del Consorci d’Aigües de Tarragona 4m³/s.

Fins ara el canal s’anomena Canal Cherta-Cálig  o Canal del Ebro. També hi ha veus populars que diuen que s’hauria de nomenar Paüls-Càlig, perquè allà està projectat l’embassament.

El Gobierno Civil, la Diputación, les Cambres Agràries i els poders fàctics de la zona demanen al Ministerio de Agricultura que ampliï la zona regable del canal a la província, perquè ja veuen clar que el projecte inicial no es preocupa gens ni mica pel territori ebrenc. Els Ministres d’Agricultura, el d’Obres Públiques i el Gobernador Civil visiten més que mai la nostra zona. Parlen del canal com una “empresa de gran trascendencia para la comarca” o d’una “obra de especial magnitud que ha de contribuir al desarrollo de la comarca”.

Tot plegat, és una distracció del tema principal: el canal Cherta-Calig és un germà petit d’un altre canal -el Canal Superior– que també sortirà de l’embassament de Paüls a una cota més alta i portarà les aigües fins la conca del Xúquer i el Segura, amb un sistema d’embassaments, elevacions i interconnexions. Hi ha cert mutisme oficial i poques concrecions o dades tècniques. Al meu poble de tot això en diem un transvasament.

A partir de 1972 s’embolica una mica la cosa: també es planteja la portada de 6m³/s més d’aigua a la IV Planta Siderúrgica Integral de Sagunto. Ara ja podem parlar del canal Cherta-Sagunto. La planta l’explota Altos Hornos del Mediterráneo, empresa creada el 1971 i que és hereva de les insta·lacions a Sagunt de Altos Hornos de Vizcaya. 

Per a embolicar una mica més fort: a més a més, ara ja tenim en estudi el Ramal Ebro-Pirineo Oriental, que és la manera tècnica i fina d’anomenar el transvasament al Nord de l’Ebre, a Barcelona, de 45m³/s. No és poca cosa.

Aquest mateix 1972 any el Consejo de Ministros autoritza les obres del canal Cherta-Càlig i les adjudica a Agroman , una empresa fundada per José Maria Aguirre⁵, amb ampla experiència a l’obra pública i relacionada amb el règim (excavació del Valle de los Caídos, edifici Torre de Madrid, indústria FASA-Renault de Valladolid, etc). Anys després l’adquireix Ferrovial (1995). 

Les obres del túnel de captació a l’Assut de Xerta -que són a banda- ja han començat el 1970 i s’executen amb lentitud. Crec que també s’han fet prospeccions geològiques per construïr l’embassament de Paüls. Es parla clarament de primera fase del trasvase. 

El 1973 s’inicien les expropiacions a pressa feta del Canal del Bajo Ebro. Margen Derecha. Tramo I, Cherta-Calig. Fixeu-vos-hi: parla clarament d’un primer tram. Comencen les obres i les Hermandades de Labradores de Castelló -preses d’una febre d’incontrolable agraïment- demanen al Gobierno Civil d’aquella província que el canal s’anomeni Canal Francisco Franco. Tot plegat s’accepta i es canvia el nom però aquí mai ningú l’anomena així, només ho fa el mapa del Instituto Geográfico Nacional a escala 1/50.000.

El règim franquista i el cos físic del dictador van decaient. Les obres del Canal Superior encara no han començat i no ho faran mai. Les del canal Cherta-Càlig tampoc han començat i ja li hem trobat cinc noms diferents. La setmana que ve us parlaré dels altres nou noms -oficials o populars- que encara tindrà el canal que encara avui no porta aigua.

Lo riu és vida, no al trasvasament.

*FERNANDO JAIME SOLER.

Agraïments: Núria Accensi, Paco Adell i Joan Ferré Verge.

Notes:

1. Félix de los Ríos Martín (1880-1963). Enginyer de Camins relacionat amb els projectes del Canal de Aragón y Catalunya o los Riegos del Alto Aragón, Canal de Lodosa, l’embassament de Yesa, etc. El 1931 va ser nomenat Director Tècnic de la Mancomunidad Hidrogràfica del Ebro (denominació republicana de la Confederación). Va redactar l’estudi de l’aprofitament de l’Ebre per a la zona llevantina.
2. José Torán Peláez (1916-1981). Enginyer de Camins, fill d’un altre enginyer i polític, José Torán de la Rad. Projectes d’embassaments a Guadalén (Jaén), Vado (Guadalajar), Cenajo (Albacete i Múrcia), el Túnel del Zadorra (Bilbao), Base Naval de Rota (Cádiz),etc.  President del Comité Internacional de Grandes Presas (1970) i assessor del govern xinès. 
3. José María Martín Mendiluce (1925-2014). Enginyer de Camins d’ampla activitat recordat sobretot pel projecte del Tajo-Segura, la seva activitat al Centro de Estudios Hidrográficos (ara CEDEX), i els seus treballs a diveros països de Sudamérica. Autor del projecte canal Cherta-Cálig. 
4. Tecnocràcia significa literalment “govern dels tècnics”, amb les connotacions positives i negatives que pot comportar. En el cas del franquisme es van incorporar al govern als anys seixanta del segle vint significant un relatiu abandonament del maximalisme falangista i amb total influència de l’Opus Dei. Els tecnòcrates franquistes més coneguts són Gregorio López Bravo, Manuel Lora Tamayo i Laureano López-Rodó.
5. José Maria Aguirre Gonzalo (1897-1988) Enginyer de Camins i fundador d’Agroman (1927). Relacionat  amb el règim, amb càrrecs a la banca, el ferrocarril, l’electricitat, l’acer, etc. Va ser procurador a les corts franquistes (1961-1976).

Bibliografia:

Diaris La Vanguardia, Diario Español de Tarragona, La Voz del Bajo Ebro i Ebre-Informes de l’època.

ANDALÁN. Semanario Aragonés, número 231 (17 a 29 d’agost de 1979).

ANUARI TERRITORIAL DE CATALUNYA. Transformacions-Projectes-Conflictes. Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Novembre de 2007.