La cèlebre frase de “qui perd els orígens perd la identitat” és tan certa com la mateixa vida de les persones. L’actual Catalunya va néixer amb l’Imperi Carolingi i a darreries del segle X es va constituir com a nació independent, amb el comtat de Barcelona, liderant el poder polític, l’organització i les conquestes de territoris que estaven en propietat dels àrabs. Amb els anys, els comtes de Barcelona de la casa dels Bel·lònides van ostentar el poder reial de la Corona d’Aragó, essent la potència econòmica i militar que dominava tota la Mediterrània. A tots els seus ports s’hi parlava el català, fins el Compromís de Casp, quan passà en mans de Ferran d’Antequera. Els nostres orígens i la nostra identitat arribaren d’Europa i Catalunya ens mantingueren independents d’Espanya fins l’entrada i ocupació de Barcelona de l’11 de setembre del 1714, per les tropes de Felip V. Fins aquell moment Espanya i Catalunya teníem el mateix rei però ens regíem independentment amb govern i parlament propi.
Ja incorporats com a espanyols “por derecho de conquista”, a Espanya pretenen fer-nos perdre la nostra identitat, prohibint la nostra llengua i imposant-nos les lleis de Castella. Les elits catalanes, sobretot la noblesa, ja s’havien apropat als costums castellanes per la fortalesa de l’Imperi Espanyol. Coneixien el seu idioma i van acceptar les lleis per sentir-se a prop del rei i dels cortesans de la Corona d’on podrien rebre donacions, títols i privilegis. En canvi, el poble català, fornit sobretot pels pagesos i menestrals, mai va oblidar la llengua pròpia i l’afany pel treball que l’havia caracteritzat. S’obrien camí amb l’esforç i la constància, prosseguint en la identitat com a poble, creat per la imaginació, l’emprenedoria i la decisió de progrés i la necessitat de l’estalvi.
Així, el món rural, més aïllat i allunyat de les obligatorietats imposades pels vencedors, mai va perdre la seva identitat. I també els artesans, botiguers i oficis gremials que depenien del sector primari mantingueren com a element bàsic de la subsistència els seus símbols creatius per sobre de qualsevol altra realitat. L’església, molt influent durant tot el segle XVIII, va ser obligada a aprendre el castellà als seminaris i donar testimoni de la paraula de Déu, a les homilies, a la catequesi i els llibres parroquials, en l’idioma forçat. També a l’escola s’obligà a aprendre el castellà. Però en tot, i tantes obligatorietats, els pagesos i els pobles que depenien d’ells, amb el seu esforç col·lectiu, com a principal font d’ingressos, mai perderen la identitat.
La pagesia, doncs, ha estat l’ànima i el motor per mantenir la idiosincràsia de Catalunya fins els nostres dies. Havia influït en la cultura, desenvolupada des de la intel·lectualitat que es formalitzà amb les Bases de Manresa, on la majoria dels comissionats provenien de les comarques agràries catalanes. Fins i tot influïren en els sectors dominants de la burgesia que se sentien atrets i afavorits en mantenir els seus privilegis dominants, amb episodis de xoc com el de la Setmana Tràgica.
El món de la pagesia continua sent el principal ressort de l’independentisme català. Dels nostres pobles agrícoles i de l’interior és on es mantén amb fermesa la llibertat del poble i la llengua ancestral, on s’hi parla de forma preferencial. I els pagesos són els que conserven el territori, la llengua i el medi ambient, conreant els camps, millorant els accessos a les finques amb camins aptes per la motorització, i tractant-lo amb les màximes atencions perquè és d’on treuen els rendiments per millorar les rendes familiars. Conseqüentment, dels seus orígens mantenen la identitat familiar i col·lectiva als territoris on son els protagonistes essencials.
I paradoxalment, els pagesos i ramaders estan farts de rebre les xurriacades d’una societat urbana que s’agrupa en grans conglomeracions metropolitanes, on la pol·lució i la destrucció del medi ambient es provoquen sistemàticament, sense aturadors. I és on necessiten cada cop més aigua, com element bàsic de la vida, i més electricitat per moure els negocis. I en canvi l’aigua prové de les zones rurals, on el medi ambient està cuidat per la gent que hi habita i a la vegada és on s’instal·len les centrals eòliques i solars amb més facilitats. S’hi construeixen on els ajuntaments sense suficients entrades econòmiques necessiten els seus recursos per subsistir. Mentre que a les poblacions riques, amb ajuntament opulents, neguen les instal·lacions i amb força econòmica que generen les seves indústries, necessiten l’aigua i l’electricitat. Paradoxes que els governs sembla que no vulguin entendre i els pobles agrícoles perden pistonada any rere any. Hi marxen els seus fills a viure a les grans poblacions, havent estudiat i amb la carrera a la butxaca, provoquen més destrucció del medi ambient i més desequilibris territorials. Els municipis es despoblen; només hi resta la gent gran i la menys preparada.
Incongruentment, Catalunya pot perdre, en un futur proper, la identitat perquè oblida els seus orígens. Els fills dels pagesos se’n van a la capital on cobren a final de més i viuen imbuïts entre la pol·lució i la destrucció del medi ambient. Als pobles s’hi queden els avis i poca joventut que conrea el camps i cuida el territori amb la seva feina diària. I cobra les ametlles a 0,57 cèntims el quilo que després es venen a les grans superfícies comercials a 8 euros. I amb les taronges, els préssecs, les peres, el vi, l’arròs, els cereals o la carn, i també amb les olives que han pujat substancialment de preu, s’hi perden diners conreant els camps. Vet aquí les queixes!
El nostre món marxa al revés. Uns van a cavall i els altres es carreguen del pes d’una societat desequilibrada i poc realista. I mentre, els pagesos, mantenen els orígens per la força del treball i els cops que reben, sense tenir en compte el seu esforç. Per això tenen tota la raó en queixar-se i manifestar-se, mentre els polítics ho veuen, xerren i no resolen res. La força dels vots que surten d’on hi ha més gent impera per sobre de la força de la identitat. On anirem a parar, estimats lectors?
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari