“Me duele el costado izquierdo enormemente, creo que es el bazo”. Això és el que va anotar l’exministre tortosí Marcel·lí Domingo en el seu dietari personal el 26 de febrer del 1939. Es trobava a la ciutat francesa de Limotges, segurament sense sospitar que moriria només quatre dies després, el 2 de març. El document es conserva a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, al costat de més de 50 dietaris, fotografies de família, quaderns amb anotacions de la seua etapa docent, correspondència, credencials com a diputat a les Corts, articles d’opinió i llibres escrits pel mateix Domingo, entre d’altres papers. En el seu últim dietari, que l’Ajuntament de Tortosa va adquirir el 2004 a un antiquari de Barcelona per 31.200 euros, Marcel·lí també hi escriu: “No me siento bien. No tengo apetito y me encuentro destemplado. El dolor en el bazo sigue. Es malo”. L’exministre, que havia fet parada a Limotges per menjar durant un viatge en tren entre París i Perpinyà, pensava que li havia caigut malament una carn servida al restaurant de l’estació. Va trucar a la seua dona, que es trobava a París, i va continuar el viatge en tren.
Però Domingo no va arribar a la capital de la Catalunya Nord. L’exministre va morir en un hotel de Tolosa de Llenguadoc, avui fa just 85 anys. Des d’un primer moment, va prendre cos la sospita que Marcel·lí havia sigut víctima d’un enverinament, amb l’ús d’un producte tòxic que no deixava rastre. Potser es tractava d’arsènic? Això és el que la seua vídua, Filomena Savé Mestres, va creure des d’un principi. Una teoria que va ser alimentada, curiosament, des de la mateixa premsa falangista, que acusava els comunistes d’estar detràs de l’assassinat de l’exministre republicà d’Agricultura i d’Instrucció Pública. I és que els diaris del bàndol franquista, just després de la caiguda de Catalunya, ja sucaven pa en el desastre de l’exili i es fregaven les mans a l’hora d’explicar els últims mesos de la Guerra Civil Espanyola.
Durant les primeres dècades del segle XX, Marcel·lí no només havia liderat el republicanisme a les Terres de l’Ebre, sinó que havia tingut un paper molt destacat en la política espanyola. Domingo havia deixat el govern espanyol el 20 de juliol del 1936, només tres dies després de la sublevació de l’exèrcit colonial del Marroc. La història és una mica feixuga d’explicar. Després del triomf del Front Popular, la gran coalició d’esquerres de les eleccions del febrer, el diputat havia tornat a assumir la cartera d’Instrucció Pública, però només va fer-ho fins al maig, quan va rebutjar anar d’ambaixador espanyol a París. Marcel·lí volia centrar-se en dirigir Izquierda Republicana, el partit de Manuel Azaña, però l’aixecament militar va fer que tornés al govern de la Segona República només per un dia, el 19 de juliol. Tot seguit, amb l’esclat de la Guerra Civil, va preferir dedicar-se a enfortir les aliances diplomàtiques de l’Espanya republicana per intentar evitar la victòria del bàndol liderat pel general Francisco Franco, que tenia el suport de l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler i la Itàlia feixista de Benito Mussolini.
Des del setembre del 36, Domingo va viatjar a París, Brussel·les i Londres, i a l’octubre va arribar als Estats Units, en una gira de dos mesos en què també va visitar el Canadà. Autors com l’historiador Joan Palomas i Moncholí destaquen que Domingo va realitzar una important tasca propagandística, que pretenia desfer les opinions internacionals desfavorables a la causa republicana, que anava perdent suports a causa dels crims dels grups de revolucionaris incontrolats. L’objectiu de l’exministre no era altre que defensar la legalitat i legitimitat de la República, i intentar trencar els principis de la no-intervenció de les democràcies occidentals, ja que estava convençut que la guerra també s’havia de guanyar en el front propagandístic i diplomàtic. Marcel·lí també va viatjar a Mèxic i Cuba, fins que al novembre del 1937 va tornar a París. Poc després, va tornar breument a Espanya, i se sap que el gener del 1938 va visitar Tortosa. En acabat, va tornar a Londres i la resta del 38 va viure a cavall entre Barcelona i París, on s’instal·lava definitivament a finals d’any, ja amb una situació econòmica força dolenta.
Amb l’ocupació de Catalunya, i davant de l’allau de refugiats republicans que arribaven al sud de França travessant la frontera, Marcel·lí va voler viatjar en tren des de París a Perpinyà. Això va ser entre els dies 25 i 26 de febrer, just un mes després de la caiguda de Barcelona en mans franquistes. L’exministre estava molt amoïnat per la situació de familiars i amics que havien arribat als camps de refugiats de la Catalunya Nord. Sempre s’ha dit que, durant el mateix viatge, va començar a trobar-se malament i va haver d’aturar-se a Tolosa de Llenguadoc, on va rebre atenció mèdica i va descansar en un hotel, fins que va morir el 2 de març quan tenia 54 anys, suposadament enverinat amb l’arsènic que algú havia vessat al cafè que s’havia pres al vagó-restaurant del mateix tren. També s’ha escrit que, durant el seu àpat al restaurant de l’estació de Limotges, quan ja es prenia el cafè, va tenir una forta discussió amb uns individus que pretenien robar-li. Va ser una maniobra de distracció per enverinar-li la beguda?
“De qué murió Marcelino Domingo”, titulava el 10 de març del 1939 el diari falangista Imperio, publicat des de la ciutat de Zamora. Hem pogut llegir-ne un exemplar digitalitzat a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. En una breu nota datada a París, el diari afirma que “se acentúa la creencia de que el ex-ministro de la república española, Marcelino Domingo, murió envenenado. El tóxico empleado fué un narcótico, que no deja la menor huella”. El mateix dia, però al periòdic falangista Azul, imprès a Còrdova, trobem el titular “Parece que Marcelino Domingo fué envenenado”, amb el següent text, també arribat des de la capital francesa: “Según una pista seguida por la policía, se tienen noticias de que Marcelino Domingo fué envenenado durante la estancia de Azaña en París. Parece que el tóxico fue elaborado en un laboratorio de un farmacéutico marxista”.
Just una setmana després, el 17 de març, també hi ha una notícia més extensa al diari Pensamiento Alavés, editat a la ciutat basca de Vitòria. Amb el titular “Por qué murió envenenado Marcelino Domingo”, l’article afirma que “parece existe interés en hacer callar a algunos cabecillas rojos”, i també diu que el mateix Azaña s’havia allotjat fora de l’ambaixada de París, en un hotel proper, per por a que li passés el mateix. “Sobre Azaña pesaba la misma amenaza que ha costado la vida de Marcelino Domingo: la de morir con un tóxico que no deja huellas de su acción y que ha sido elaborado en los laboratorios al servicio de cierto misterioso espionaje extranjero”. Amb això, s’insinua que la Rússia comunista és la responsable de l’enverinament. Hi ha coses que no passen de moda?
L’article del mateix diari franquista va més enllà, tot asegurant que Diego Martínez Barrio, aleshores president de les Corts, també estava amenaçat, i que per això havia declinat traslladar-se a la “zona marxista” en substitució d’Azaña, que ja es trobava exiliat. També s’hi diu que Marcel·lí posseïa documentació compromesa que havia desaparegut del seu equipatge, i que l’exministre mantenia diferències amb el president republicà Juan Negrín, socialista i considerat filosoviètic. Així, també s’hi transcriu part d’un article de Domingo publicat a la premsa francesa: “La pérdida de Cataluña ha sido para la República española el equivalente de la pérdida de la guerra”. Tot seguit, Marcel·lí qüestionaria la revolució anarquista i comunista que va esclatar a Catalunya alhora que es produïa l’aixecament feixista: “En tanto que Mola con sus navarros luchaban en Guadarrama, en Cataluña las gentes -UN DÍA HABRÁ QUE BUSCAR QUIÉN LAS INSPIRABA O QUIÉN TENÍA EN SUS MANOS LOS RESORTES QUE LAS MOVÍAN- se dedicaron a incendiar las iglesias, a asesinar a los curas, a ejecutar fusilamientos, a colectivizar las tierras y las fábricas, a constituir comités y controles, a adueñarse del Poder. Así se produjo el terror, y la economía de la región más próspera de España se derrumbó ante el descrédito del mundo entero. Así fueron destruídas las energías de los catalanes”. Hi ha coses que no passen de moda.
Però, era cert que Domingo havia escrit este article, aparegut segons Pensamiento Alavés al diari La Dépèche de Tolosa de Llenguadoc? Efectivament, hem localitzat l’article, escrit en francès amb el títol ‘La Voix d’un mort’, publicat pòstumament a la portada del 6 de març del 1939. Però no hem vist per enlloc les majúscules que utiliza el diari franquista en la seua traducció de l’article, que dissecciona per portar l’aigua cap al seu molí. De la mateixa manera, hem trobat la primera notícia de la mort de Domingo, publicada el 3 de març a la pàgina cinc del diari, així com una crònica del seu enterrament, amb una foto de Marcel·lí, en el diari de l’endemà, 4 de març. Segons la mateixa crònica franquista, el llenguatge de l’article pòstum de Domingo no es correspon amb el “to demagògic” dels que habitualment escrivia el dirigent republicà, “complicado en todas las culpas personales e históricas del Frente Popular”. Però el periodista falangista afirma que Marcel·lí era un home que sabia massa. “Tal vez demasiadas cosas. Iba a morir envenenado. Porque en su equipaje yacían las pruebas de quién inspiró desde lejos la revolución roja, de quién sostuvo en su mano los resortes que movieron a los criminales, a les incendiarios, a la horda desencadenada sobre España”, conclou el mitjà franquista.
La últimes hores de l’agonia de Marcel·lí Domingo
Un informe de la policia secreta francesa, al que el diari La Vanguardia va tenir accés l’estiu del 2022, reconstruïa les últimes hores de l’exministre de la Segona República espanyola. El periodista i historiador Joan Esculies explica que l’informe està datat el mateix dia de la mort de Domingo, tot constatant que el polític s’havia allotjat a l’hotel de Tolosa quan va notar que la seua salut empitjorava a pressa feta. Així, seguint el consell de l’antic cònsul espanyol a la ciutat, Antonio Azorín, va rebre atenció mèdica del doctor Colombiés, qui va diagnosticar-li una “intoxicació lleu”. Quan un febrós Domingo va trucar a la seua dona, el termòmetre marcava uns 40 graus. Filomena va arribar al costat de Marcel·lí a les cinc del matí del 28 de febrer, i el metge va dir-li que el seu home “no tenia res”. Però com que Marcel·lí no millorava, l’1 de març va tornar a avisar el facultatiu, que insistia en què la intoxicació havia de passar-li en vuit o deu hores. El consell, però, era no bellugar-lo gaire. Aquella mateixa tarda van arribar els també diputats republicans Mariano Joven i Ramon Nogués, diputat riberenc i excol·laborador de Domingo, a més d’un altre membre del partit, Adolf Cabús. Marcel·lí va perdre la consciència i el metge va posar-li una injecció per al dolor.
Al cap d’unes hores, el seu ajudant, Julià Fresneda, va posar-li una nova injecció, i va practicar-li un rentat intestinal. Marcel·lí va aixecar-se per anar al bany, i va dir-li a la seua dona que es trobava molt malament. Dos hores després, cap a les onze de la nit, va començar a notar qui li faltava l’aire. Joven i Nogués van passar la nit al costat de Domingo, però la salut de l’exministre anava empitjorant amb el pas de les hores. A les cinc de la matinada del 2 de març, ell mateix va cridar el metge, sense èxit. Dos hores després, també va fer-ho la seua dona. Quan va entrar a l’habitació, Filomena va veure que el polític tenia la meitat de la mà esquerra d’un color morat. Però el doctor Colombiés no va atendre les trucades telefòniques. Quan finalment va acudir, només va poder certificar la mort de Marcel·lí a les onze del matí del mateix 2 de març. La seua vídua va afirmar que havia mort sense fer ni un crit, sense cap convulsió ni cap gest. “Me lo han envenenado. Estoy segura. Me lo han matado. ¿Dónde? ¿Quién? ¿Cómo? No lo sé”, va escriure en el seu dietari, que també es conserva a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre. “Pero él ha muerto como un santo, como un santo laico. Ha muerto como vivió, queriendo pasar desapercibido, sin querer dar molestias, pidiendo excusas por el trabajo que me ocasionaba. Estoy destrozada. Me será imposible continuar viviendo sin él. Soy una cobarde que no me atrevo a matarme. Me falta valor”, va admetre Filo, que era com Marcel·lí l’anomenava.
El mateix Esculies, en el seu article ‘La muerte de Marcel·lí Domingo, misterio aclarado’, recull que diferents autors com Josep M. Poblet o Miquel Bertran han parlat de la teoria de l’enverinament de Marcel·lí, fins i tot citant les impressions del seu germà Pere Domingo, que va declarar que el metge havia dit que el polític havia sigut enverinat amb arsènic al cafè. El seu nebot, Federico Domingo, també va dir el 1984 que el seu oncle potser havia sigut enverinat pels comunistes, perquè volia escriure un llibre que demostrava que el govern de la Segona República estava controlat per la Unió Soviètica. Una teoria que el mateix franquisme va alimentar, com hem vist, per evidenciar les diferències entre Marcel·lí i Negrín, amb l’objectiu de dividir l’exili republicà. Així ho hauria escoltat Federico en algun dels viatges per visitar Filomena, que va morir a París el 31 de maig del 1978.
Però, segons l’informe policial localitzat per La Vanguardia el 2022, el doctor Gouttenègre va certificar que la mort de Marcel·lí va estar causada per un col·lapse cardíac durant una infecció intestinal greu. 83 anys després, un doctor de l’hospital Clínic de Barcelona consultat pel mateix mitjà, Emilio Salgado, també va fer notar que Domingo no va tenir altres símptomes com ara els vòmits, la diarrea o la tos, més enllà de la febra, el dolor al costat esquerre de l’abdomen, l’anorèxia o la sensació distèrmica, que van durar 72 hores. Este facultatiu de la unitat de toxicologia del Clínic va concloure que la causa de la mort de Marcel·lí devia ser una infecció abdominal -diverticulitis aguda complicada- que va provocar-li un shock sèptic i un fracàs multiorgànic secundari. Segons el metge, l’enverinament per arsènic va acompanyat de vòmits, forta diarrea, pressió arterial molt baixa i l’aturada de tots els òrgans. Però, i si Marcel·lí Domingo no va ser enverinat amb arsènic, sinó amb un altre tipus de tòxic elaborat en un laboratori d’un farmacèutic marxista?
Fes el teu comentari