El març de 2004 a l’Ebre teníem un gran maldecap, les primeres pedres del transvasament, del PHN, s’havien començat a posar, damunt de les eleccions. La més pròxima, la que es va posar a Vinaròs al final de febrer, en unes obres inexistents. A Vinallop l’empresa Trasagua, l’encarregada de fer el transvasament, va marcar el punt de captació d’aigua de l’Ebre. El 7 de març es va fer un acte plantant estaques contra el PHN, prop del punt de captació, a l’alçada del barranc de Sant Antoni. Una setmana més tard, el 14 de març, hi havia eleccions. Eleccions i neguit sobre qui guanyaria, sobre si s’aturaria el PHN, o si avançaria a tota màquina. Portàvem quatre anys massa intensos de mobilitzacions.
El 2004 el govern espanyol, dirigit per Aznar, a més de tirar avant el PHN, continuava justificant la invasió d’Iraq, a partir d’unes suposades armes de destrucció massiva que mai no van aparèixer. A Espanya ETA encara existia i feia atemptats.
El dia 11 de març de 2004, dijous, era a la faena, a Sant Joan Despí. Era una de tantes empreses on havia treballat a Barcelona i rodalies. Vivia a Cerdanyola del Vallès. Cada dia agafava el tren per anar a treballar. Uns tres quarts d’hora de trajecte, una bona excusa per practicar la lectura. No, no hi havia WhatsApp, ni Instagram, ni TikTok,… El primer iPhone, que juntament amb el primer mòbil amb Android, canviaria la forma de relacionar-mos amb el nostre telèfon, arribaria el 2007.
Com deia, aquell dia, sent dijous, era a la faena. Durant el matí vam saber que havia hagut un atemptat a Madrid. Un atemptat el qual, a mesura que se’n sabien coses, feia pensar en una bestialitat, com es va acabar confirmant. Atemptats en diferents trens de la capital espanyola, atribuïts de forma molt clara a ETA. Recordem-ho. ETA existia i feia atemptats.
Tot i això, a mesura que passaven les hores ja es parlava de l’autoria jihadista, tot i que el govern espanyol continuava posant com principal autora ETA. Es va descobrir una furgoneta amb versos corànics, una motxilla amb les característiques de les que van explotar als trens, i va créixer el dubte sobre qui havia fet aquella barbaritat. Segons un document de TVE, els EUA apuntaven a jihadistes també. Però Aznar i Acebes no. No és estrany que la gent s’indignés i pensés que allò era una estratègia per no perdre les eleccions. No és estrany pensar que el PSOE també ho va aprofitar per guanyar-les. Però també és normal pensar que la societat, indignada, no necessitava que els socialistes encenguessin cap metxa per sortir al carrer a reclamar la veritat, i a convocar-se via SMS amb el famós “pásalo”. Potser va ser la primera o una de les primeres convocatòries telemàtiques per telèfon, que en pocs anys van quedar antiquades amb l’arribada de les aplicacions mòbils. I els SMS es van passar, i la gent va sortir al carrer durant la jornada de reflexió, el 13 de març.
Diumenge, 14 de març, el PP perdria les eleccions, el PSOE guanyaria, i Zapatero governaria, derogant el PHN i retirant les tropes espanyoles a l’Iraq -no les d’Afganistan-. Però les conseqüències dels atemptats van durar.
Els que agafàvem el tren cada dia, durant una bona temporada estàvem pendents de qui pujava al tren, de si hi havia alguna motxilla abandonada. Sobretot, els primers dies després de l’atemptat, sense expressar-ho, hi havia certa paranoia i també molt silenci. Després, ja se sap, tot torna a lloc.
La política espanyola va canviar, a pitjor. Si la dreta espanyola ja es trobava a gust crispant la societat, això va anar a més. No només en l’aspecte territorial, com l’oposició a l’Estatut del 2006. També es va posar en dubte la justícia, mantenint una teoria sobre l’autoria d’ETA dels atemptats de l’11-M desmentida en la sentència del judici. Es van posar en el punt de mira policies i víctimes. La dona del comissari que va descobrir la motxilla que va conduir als terroristes, va suicidar-se per l’assetjament al qual va estar sotmès el seu marit. La mare d’una de les persones mortes en els atemptats, Pilar Manjón, va patir insults i amenaces, bàsicament per no col·laborar en la teoria conspiratòria, i perquè se li atribuïen interessos polítics. Haver perdut un fill sembla que no era prou per a alguns.
Més enllà del 2004 i l’11-M, el PP va començar a practicar allò de no saber perdre eleccions, a judicialitzar la política, a generar opinions esbiaixades per mobilitzar l’electorat. En alguns casos, com amb la manifestació contra el matrimoni homosexual, de la mà dels bisbes espanyols. En altres, fent campanya i recollint signatures contra l’Estatut, fins i tot presentant recursos al Tribunal Constitucional, per posar algun exemple.
Han passat 20 anys. Encara avui hi ha qui continua amb el dubte sobre l’autoria de l’11-M. La política espanyola no ha abandonat la crispació. ETA, la que matava quan governava el PP, ara continua en boca dels seus polítics, com un recurs per desqualificar l’adversari. A Pedro Sánchez se li cridava “que te vote Txapote”, un eslògan fastigós, quan qui l’aplaudeix sap realment a què es refereix. Els acords democràtics per formar govern poden ser titllats de traïció si no són del gust de la dreta, i és gratuït dir-li fill de puta al president del govern, regalant paneres de fruita, perquè és enginyós dir “me gusta la fruta”, fa gràcia.
Fa 20 anys que vam patir els atemptats més importants de la història, i que la política espanyola va emprendre el camí de la crispació, de la ràbia, del populisme. Tant de bo recordéssim d’on venim i que els joves en fossin coneixedors abans de riure de segons quines gracietes dels polítics.
Fes el teu comentari