El periodista Sebastià Campos Terré, qui durant la Segona República havia dirigit el diari El Pueblo, va ingressar a la presó Model de Barcelona just l’endemà després de la seua detenció, la tarda del 10 de març del 1939. Per tant, o bé va passar la nit a la comissaria del carrer Pelai, o bé va entrar a la Model de matinada. Hem tingut accés al seu expedient penitenciari, que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, com la resta de documentació que la presó Model va generar durant els anys del franquisme. El document confirma que el dia del seu ingrés a la presó és l’11 de març, i que menys de quatre mesos després, el 5 de juliol, serà entregat al “piquete de ejecución” que l’afusellarà al camp de la Bota. L’expedient, format per dos fulls, no inclou cap fotografia del reclús, però sí les empremtes dactilars del polze dret de l’autor del llibre ‘El 6 d’Octubre a les comarques’.
L’expedient processal de Campos Terré a la “Prisión Celular de Barcelona” diu que és natural de Tarragona, nascut el 23 de gener del 1911, i que resideix al número 22 del carrer Toledo de Barcelona. Hi figura que els seus pares són José i Dolores, tot i que en realitat era de pare desconegut i el nom real de la mare era Celedònia. Hi afegeix que Campos Terré té 28 anys quan ingressa a presó, que és “pianista” —evidentment, es tracta d’una errada, ja que la seua professió era periodista— casat i amb un fill. De fet, és el primer document de la xarxa repressora franquista en què ens trobem una referència, per petita que siga, a l’única filla de Campos Terré, la tortosina Victòria Campos Turón, que mai va arribar a conèixer el seu pare. També hi diu que està instruït, cosa que vol dir que sap llegir i escriure, i quant a la religió, hi figuren les inicials “C.A.R.”. És a dir, catòlic, apostòlic i romà.
A llapis, el document porta escrit el numero 4.687. A màquina, en l’apartat de “vicissituds” de l’expedient, el mateix 11 de març del 1939 escriuen que Campos Terré “ingresa de libertad entregado por la guardia civil en concepto de detenido y a disposición del AUDITOR DE GUERRA DE ESTA PLAZA con orden del Juzgado Militar del Sector núm. 5”. Signa l’anotació el director de la presó, amb una rúbrica il·legible. Però sabem que des del 26 de gener el director de la Model era el nefast Isidro Castillón López, inspector de presons de Catalunya i recordat per la frase “un preso es la diezmillonésima parte de una mierda”.
Amb l’ingrés a presó de Campos Terré, comença un procés llampec, com era habitual en els primers anys del franquisme, encara amb la Guerra Civil en marxa. La propaganda oficial per l’alliberament de Barcelona, amb les imatges de molts ciutadans celebrant l’entrada de les tropes nacionals, el repartiment de menjar, la reobertura de serveis i comerços, o les misses de campanya a la plaça Catalunya, contrasta amb les llargues fileres de presoners de guerra —el mateix 26 de gener ja n’hi ha almenys 734— i amb les cues de delators que esperen el seu torn a les oficines de denúncies gestionades per militars i falangistes. Perquè, com ja vam explicar, és a partir d’una delació que Campos Terré és detingut i posat a disposició de la maquinària repressora franquista. A partir d’ara, s’inicia un procés sense garanties i, sorprenentment, sense cap aval per intentar salvar la vida d’un dels periodistes més brillants de Tortosa durant la Segona República, que culminarà amb la celebració del consell de guerra sumaríssim just dos mesos després, el 10 de maig del 1939.
Hauria sigut una crueltat del destí que Campos Terré acabés empresonat de nou al castell de Montjuïc, que durant la guerra havia sigut utilitzat com a presó del Servei d’Intel·ligència Militar (SIM) dels republicans. Segons la seua filla, Campos Terré havia sigut destinat al fortí amb graduació de comandant, però va ser acusat de quintacolumnista per deixar fugir de la presó alguns tortosins de dretes. Per això, els mateixos republicans el tanquen al castell, fins que finalment surt de la presó per l’arribada de les tropes nacionals. Tot seguit, marxa a l’exili, però torna de França i és detingut al centre de Barcelona, quan el reconeix el soldat tortosí Antonio Faura Mayor. De fet, el més lògic és que, com a militar que era, Campos Terré hagués ingressat a Montjuïc, ja que hi havia una ordre directa del Cuartel Militar del Generalísimo que obligava a concentrar els militars republicans capturats a Barcelona en un recinte castrense, separat de les presons civils. Però en el moment de la seua detenció i primer interrogatori a la comissaria del carrer Pelai, Campos Terré s’identifica com a periodista, i suposem que és bàsicament per això que acaba reclòs a la Model. Devia pensar-se Sebastià que si deia que era periodista tenia més opcions de salvar la vida que si reconeixia el seu paper com a militar de l’Exèrcit Republicà?
Campos Terré esdevé un més dels milers de reclusos a les presons franquistes, just acabada la Guerra Civil. Només durant el mes de març del 1939 ingressen a les presons de Barcelona un total de 3.546 persones. De fet, es calcula que, entre finals d’abril i finals de maig, la xifra passa de més de 9.000 a més de 12.000 persones, només a la ciutat de Barcelona. Unes xifres que es poden calcular a partir de la demanda de vacunes que fan les autoritats de les presons barcelonines, que el general Eliseo Álvarez Arenas dirigeix fins aquell estiu. I és que, abans d’arribar davant de l’escamot d’afusellament, molts presos hi moren a causa de les tortures, els suïcidis, els accidents amb els guàrdies, la mala alimentació o la falta d’atenció sanitària. La falta d’higiene i la massificació també són un problema: a les reduïdes cel·les de la Model poden arribar a conviure-hi una quinzena de presos, en unes condicions infrahumanes. Però, acabada la Guerra Civil, la Cel·lular és l’únic recinte penitenciari de Barcelona que reuneix els requisits per funcionar com a presó preventiva. L’edifici, dissenyat per acollir de forma modèlica uns 820 reclusos, ja tenia 3.467 presos a finals de febrer del 1939. Els que tenien menys sort, com el mateix Campos Terré, surten camí del parapet d’execucions del camp de la Bota: es calcula que van ser-ne 1.029 els afusellats, entre el 18 de febrer del 1939 i el 30 d’abril del 1940. Totes estes xifres es poden consultar al treball ‘Barcelona 1939: ocupació i repressió militar. El camp de concentració d’Horta i les presons de la ciutat’, tesi doctoral d’Aram Monfort i Coll.
Ara per ara, no tenim manera de saber com és l’estada de Campos Terré a la Model. El seu expedient, com hem dit, només té dos fulls. Al final de tot, escrit a màquina, s’apunta que el 5 de juliol del 1939 és entregat al piquet d’afusellament per complir la sentència de mort, i que “se unen mandamientos al expediente de Domingo Alejo 3925”. Així, hem pogut esbrinar que el destí de Campos Terré queda unit al de Domingo Alejo Díaz Chillón, un veí de Barcelona, de 35 anys i contractista d’obres, que el mateix dia també és afusellat al camp de la Bota i enterrat a la fossa comuna de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc. El mateix dia també executen altres presos, com ara Àngel Campá Sala, un eletricista de 27 anys, natural de Roda de Ter i veí de Torrelló. Si els comptes no ens fallen, són un total de 13 afusellats en un sol dia. És com si haguessin buidat de cop una de les cel·les massificades de la Model. El més jove és Fernando Marín Silva, un cambrer barceloní de només 21 anys.
Però altres reclusos sí que deixen testimoni escrit de la seua penosa experiència entre les parets de la presó construïda a finals del segle XIX entre els carrers Entença, Provença, Nicaragua i Rosselló. Una presó que, amb el seu innovador panòptic i un sistema de sis galeries amb 600 cel·les, va ser dissenyada per ser modèlica i exemplar en la vigilància i el tracte als reclusos, però que després de la Guerra Civil esdevé un dels símbols de la repressió franquista a Catalunya. Així, un dels presos que també coincideix amb el periodista a la presó Model és Agustí Aragonés Giménez, executat el 7 de maig del 1939. A la mateixa tesi de Monfort i Coll, hi trobem una carta que Aragonés escriu a la seua dona de manera clandestina, i que és interceptada per la direcció de la presó:
“Estoy bien un poco debil por las comidas pues por las noches nos dan lentejas pues tu sabes lo que me gustan pues por la noche casi ninguna seno y por el medio dia cuatro garbanzos con 4 granos de arros con agua caldo y pan por la mañana café marca churris puedes figurarte como estoy de gordo pues si tardo mucho en salir mis piernas servirán para mangos de escoba (…) solo te pido que si trabaja Francisco y Agustinet que me mandes todo lo que puedas de comer pues por lo que dan aquí no puede vivir nadie (…) puedes escribir siempre que quieras pues de fuera se puede recibir correspondencia pero de dentro a fuera solo los Viernes podemos escibir (…) cuando escribas me pones siempre lo que meas mandado para saber si pican pero al tanto en escribir segun que cosas (…) Acuerdate de la pomada de la sarna en cada carta te pido y nunca llega (…) Juanita me mandaras el colchon pequeño pues estamos muy mal para dormir (…) tambien me mandaras pomada para el cuello pues me pica mucho y pomada para la sarna pues desde que estoy en la carcel que te lo pido y toda bia no la e recibido y un caza tanques osea un peine espeso que cada garbanzo que por aqui corre parecen tanques (…) y latas de sardinas pues es tanta la gana que padezco que cuando recibo el paquete poca cosa me queda para los demas dias pues el café que nos daban ya no lo dan pues con las dos comidas que dan se muere uno de gana porque es muy poca cantidad de comida”.
Per tant, la gana, els polls i les malalties com la sarna afectaven els presos de la Model com Campos Terré o com el mateix Aragonés Giménez. Hem pogut saber que Agustí era forner de professió, veí de l’Hospitalet de Llobregat, i que tenia 47 anys quan va ser afusellat al camp de la Bota, al costat de nou condemnats més. Com Campos Terré, també està enterrat a la fossa comuna de Montjuïc.
D’altra banda, un altre pres que segur que coincideix a la Model amb Campos Terré és el tortosí Ignasi Fortuny Català, veí del Prat de Llobregat. De fet, qui ens posa sobre la seua pista és l’arqueòleg pratenc Jordi Ramos. Nascut a Tortosa el 1896, Fortuny és un obrer de La Papelera Española, una de les indústries més importants d’esta població del Baix Llobregat en què, d’altra banda, hi ha una diàspora ebrenca per treballar als arrossars del delta o a les fàbriques. Afiliat a la CNT, és detingut al febrer del 1939, el tanquen a la presó Model, i el seu consell de guerra sumaríssim serà el 15 de juny. L’executen el 9 de juliol del 1939, al camp de la Bota, només quatre dies després de l’afusellament de Campos Terré. Quan el maten, Ignasi té 48 anys i està casat. El relat en primera persona de la seua filla, Josefina Fortuny Aycart, es pot llegir en el treball ‘La història silenciada’, de Marga Gómez Inglada. Quan es queda sense pare, Josefina té 13 anys. És ella qui ha d’anar a visitar-lo a la presó Model, ja que la seua mare, Ezequiela, té prohibit sortir del Prat sense autorització municipal:
“El meu pare era Ignasi Fortuny Català, una bellíssima persona. Jo no recordo què feia el pare ni per què el van matar. Només recordo que la meva mare sempre deia: “Aquesta llengua, Ignasi, aquesta llengua. Que xerres massa!”, hi explica Josefina, que continua el seu relat: “Quan van entrar els nacionals, sé que la meva mare em va despertar, una nit, plorant (…) i vaig veure uns senyors que s’emportaven al meu pare. (…) De resultes de tot això, ens van notificar que el meu pare era a la presó. A la Model. I com que la meva mare estava castigada i no podia sortir del Prat, hi havia d’anar jo. La meva mare cada setmana em feia anar a la Model a veure el pare i a portar-li la roba neta en un paquetet i a recollir-ne la bruta. Llavors, jo tenia 12 anys, i recordo les entrevistes que tenia amb el meu pare. Ell sempre deia: “Filla, com esteu?” Jo li preguntava que com estava ell, però sempre em deia el mateix: “No patiu per mi. Jo estic bé. Per mi, no patiu. (…) I una de les vegades jo recordo que li vaig demanar: “Però, quan vindràs cap a casa? Quan sortiràs?” I ell em va dir: “No ho sé, fill meu. Però tant si surto com si no surto, no us n’heu d’avergonyir mai del vostre pare. Que el teu pare no ha fet mai cap mal a ningú.” (…) L’última vegada que vaig anar a la presó, el meu pare no va sortir, com sempre, amb els altres presos. Vaig preguntar a algú que hi havia per allí, no recordo a qui, per què no havia sortit el meu pare. En castellà em va dir: “Mira en esa lista que hay allí y si está el nombre es que está muerto.” Jo vaig fer el que em deia i sí, sí que hi era el nom del meu pare. Vaig anar de dret cap a casa, però (…) em semblava impossible que el meu pare fos mort. Quan vaig arribar al Prat i li vaig explicar tot això a la mama (…) Ella, per sortir del Prat, havia de demanar permís. Coses d’aquestes… Però, aquell cop no va demanar permís a ningú, i ens en vam anar totes dues cap a la Model. Llavors, la que va parlar va ser la meva mare. Es va anar a informar i va venir plorant cap a mi, que estava esperant. I em va dir: “Sí, fill meu, ja no tenim pare.” Jo li vaig demanar: “Però, quan s’ha mort?” (…) Sé que una vegada, la mare, una cosina meva i jo vam anar a Montjuïc, perquè ens havien dit que el pare estava enterrat allà. Un dels enterramorts ens va orientar i ens va indicar una fossa comuna on hi havia la gent que havien afusellat el dia que havien mort el pare. I ja s’ha perdut la vida del meu pare. Ja no n’he sabut mai res més”. Josefina va morir el 28 de gener del 2017, als 90 anys.
Potser no sabrem mai si Campos Terré i Fortuny Català es van arribar a conèixer a la presó, però ens els podem imaginar parlant de Tortosa a les galeries o al pati de la Model, mentre esperen angoixats l’execució de les respectives sentències de mort. Potser Ignasi li parlaria a Sebastià de la seua filla Josefina, i aleshores ell pensaria en la petita Victòria, a qui gairebé no va arribar a conèixer. De fet, podem suposar que només la va veure una vegada, quan era un nadó amb només cinc mesos, durant el seu tercer i últim viatge a Tortosa durant la guerra, l’abril del 1938, ja amb la ciutat desfeta pels bombardejos i a punt de ser assetjada pels franquistes.
Sense avals i amb un testimoni que es mulla ben poc, tot i ser un mariner
En l’expedient de Campos Terré, que es conserva a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, no hi figura cap aval. Ningú va voler evitar que acabés davant de l’escamot d’afusellament. Tot i així, en la seua declaració davant del jutge instructor, com recordarem, el periodista cita expressament el capità franquista Luis Verdugo Partagás, com a element de dretes que va salvar durant “l’etapa roja”, quan Campos Terré va ser reclòs pels mateixos republicans al final de la Guerra Civil. Fins i tot afirma que el seu possible avalador viu al número 252 del carrer República Argentina, i que la nit del 8 de febrer van ser conduïts junts a França, al costat d’altres presoners.
Però l’11 de març, just un dia després de la detenció de Campos Terré, el capità de navili declara davant del jutge instructor, i desmunta l’estratègia de defensa del periodista. El testimoni, que té 64 anys i que en realitat viu al número 51 del carrer Roger de Llúria, només confirma que van conviure junts mentre van estar detinguts, però que ignora quina influència va poder tenir sobre els rojos per salvar-li la vida, quan eren conduïts a França. De fet, assegura que Campos Terré mai va comentar-li res sobre el tema. “Únicamente sabe que el encartado confraternizó con algunos soldados y carabineros en un alto que hicieron en el camino”, concreta el capità Verdugo Partagás. El testimoni també declara que sap que Campos Terré havia tingut un càrrec de confiança al diari republicà El Pueblo, i que havia sigut secretari de Marcel·lí Domingo, a qui acompanyava a fer mítings i actes públics. També sap que Sebastià va ser mestre nacional a la província de Tarragona.
A més, Verdugo Partagás diu que el periodista vestia un uniforme de tinent de l’escola de Toledo, amb una V a la màniga perquè havia sigut voluntari al front. “Que durante el tiempo que convivió con el encartado SEBASTIÁN CAMPOS TERRÉ observó su idea republicana así como en los últimos tiempos y tal vez a criterio del declarante influido por la situación en que se encontraba el encartado o por el triunfo de las Fuerzas Nacionales, observó un cambio en su conducta y al parecer se alegraba de los triunfos que obtenían el Ejército Nacional”, conclou la declaració.
Com a curiositat històrica, hem sabut que al capità Verdugo Partagás, nascut a Barcelona però fill d’un militar casat a la Havana, el govern de la Segona República va entregar-li el comandament del creuer ‘República’, amb una ordre aprovada el 25 de novembre del 1931, segons publicava tres dies després el Diari Oficial del Ministeri de la Marina. De fet, hem vist que el govern republicà va intentar reparar una postergació comesa contra ell per l’últim ministeri de l’efímera dictablanda del general Berenguer, quan no van permetre-li ascendir a comandant. A setembre del 1932, un decret del president Niceto Alcalá Zamora li concedeix el drets d’ingressar als serveis marítims, ja que en aquell moment era comandant de Marina a Barcelona, però als serveis terrestres. Però, tot i així, Verdugo Partagás va rebel·lar-se el 1936 contra la República, i en acabar la Guerra Civil va ser el testimoni que es va mullar ben poc per salvar Campos Terré.
Per tant, el testimoni de Verdugo Partagás va ser del tot insuficient perquè Campos Terré pogués sortir de la presó. I en lloc d’arribar algun aval que pogués salvar-li la pell, el que arribaven eren un reguitzell de declaracions i d’informes que encara l’incriminaven més. Uns papers que veurem i analitzarem en el proper capítol. Com queda reflectit en el seu expedient penitenciari, Sebastià va continuar a la Model fins al 5 de juliol. En primer lloc, tot esperant amb angoixa la celebració del consell de guerra sumaríssim, un judici que va tenir lloc el 10 de maig, i després l’arribada del compliment de la sentència de mort, amb el fatídic ‘Enterado’ signat pel mateix general Franco. Entre els anys 1939 i 1953, un total de 1.618 interns de la Model van ser executats, però la xifra que impressiona és que la majoria, 991, van ser-ho durant el primer any. Com hem dit, Campos Terré és un dels 13 que, aquell matí de juliol, només van sortir del recinte penitenciari del carrer Entença per fer un tètric passeig en camió, al llarg de l’avinguda Diagonal, fins arribar al camp de la Bota. Després d’això, algú va escriure a llapis, amb lletres ben grans, la paraula ‘Ejecutado’.
Fes el teu comentari