‘La llibertat és pa. El pa és llibertat’. Estos són uns “famosos versos de Georg Sterwegg” que el periodista tortosí Sebastià Campos Terré cita en el seu llibre ‘El 6 d’Octubre a les comarques’. La frase ens porta de cap, i hem pogut esbrinar que, en realitat, el poeta alemany que va escriure estos versos, però amb l’ordre invertit, es deia Georg Herwegh: ‘Brot ist Freiheit, Freiheit Brot!’… Però d’on havia tret la cita Campos Terré? En un exemplar de Solidaridad Obrera d’octubre del 1930, just quatre anys abans, el cognom del poeta revolucionari també apareix escrit malament, Sterwegg, amb una referència al mateix aforisme. Anys després, també comet la mateixa errada Manuel Serra i Moret, president del Parlament de Catalunya a l’exili, en un article a la revista Presència Catalana, publicada a París el 1953, així com al seu llibre ‘Introducción al Manifiesto del partido Comunista y otros escritos’. Potser l’havia llegit Serra i Moret, el llibre de Campos Terré? Hem traduït els versos originals de Herwegh al català: “La multitud que t’assetja es torna pàl·lida / Quan tu, cansat de la la pesada càrrega, / apartes l’arada en un racó / I clames: ‘Ja n’hi ha prou!’ / ‘Trenqueu el jou per la meitat! / Trenqueu la penosa esclavitud! / Trenqueu l’esclavitud de la necessitat! / El pa és llibertat, la llibertat és pa!'”.
A Campos Terré, els versos del poeta revolucionari alemany li vénen al cap quan la nit del 6 al 7 d’octubre del 1934 fracassa la revolució a Catalunya, comencen les detencions, i veu passar les fileres de presos cap als vaixells habilitats com a presons al port de Tarragona. Ell mateix acabarà empresonat durant setmanes al vaixell Manuel Arnús, pels Fets d’Octubre. Per tant, gairebé cinc anys més tard, Campos Terré també deu pensar que la llibertat és pa, i que el pa és llibertat. Ara pateix el seu últim internament, tancat sense esperances a la presó Model de Barcelona, entre el dia 11 de març i la matinada del 5 de juliol del 1939. Com ja hem dit, l’expedient de la causa 3.027 no inclou cap aval per salvar-li la vida, però sí un reguitzell d’informes i denúncies incriminatòries, en què destaquen una primera denúncia del soldat tortosí Antonio Faura Mayor i la declaració signada pel folklorista Joan Moreira Ramos.
Amb data del 28 d’abril del 1939, també s’hi inclou una última declaració indagatòria de Campos Terré davant del jutge. En primer lloc, cal destacar que hi ha una errada en el nom del periodista, que aquí apareix per primera vegada com a “Campos Ferrer”. Igual que al periodista i poeta Georg Herwegh, a Campos Terré també hi ha algú que li canvia el cognom. Però el seu ja no és el ‘Poemari d’una persona viva’, que és com es titula l’obra més famosa d’Herwegh, sinó el poema d’un home mort. “Sebastián Campos Ferrer” és el nom que figurarà en el certificat del cementiri de Montjuïc, quan el seu cadàver és llençat —sí, llençat— en una fossa comuna aquell 5 de juliol del 1939. I també el nom que s’inscriurà, dècades després, en una de les columnes del monument per dignificar la memòria de totes les persones enterrades a la fossa de la Pedrera. De fet, per això Campos Terré també apareix incorrectament, escrit amb els cognoms “Campos Ferrer”, en la base de dades oficial dels represaliats pel franquisme que van ser enterrats al cementiri de Montjuïc, segons el web del Ministeri de Justícia (Fossa 1807/2010 BARC).
Però tornem al document del 28 d’abril. Campos Terré hi diu que és fill de Celedònia —tot i que familiarment la seua mare era coneguda com Lola— i de José. Com ja hem explicat altres vegades, es desconeix la identitat del pare biològic de Sebastià, que aquí en realitat dona el nom del seu padrí. Pepe era el nom d’un ferroviari casat amb Emília Torroja, l’amiga que va ajudar Lola a recuperar Sebastià de la inclusa de Tarragona on l’havia abandonat després de donar a llum. Primer viuen junts a Tarragona, però més endavant, com que la companyia ferroviària trasllada Pepe a Tortosa, tots quatre s’instal·len a la ciutat. Tot això passa quan Sebastià encara era menut. Ara, davant del jutge, Campos Terré diu que té 28 anys i que està casat, que sap llegir i escriure, i que va ser processat i detingut els anys 1934 i 1935 a Tortosa, per “delictes d’impremta”. En la mateixa declaració, es fan constar, per primer cop, les característiques físiques del detingut: “estatura / alto; color / saro; pelo / rubio; ojos / pardos; nariz / recta; boca / regular; barba / ídem”.
Campos Terré, que en el moment d’esta última declaració vesteix de paisà, reconeix que 10 anys enrere va ser expulsat del Banc d’Aragó de Tortosa per haver sostret “una cierta cantidad de sellos”. També diu que, al poc temps d’implantar-se la República, va ser nomenat director del diari El Pueblo, “propiedad de Marcelino Domingo” —en realitat no va ser fins al 1933—, però hi matisa que només hi escrivia articles “de tesis política de conformidad con las normas del citado periódico Radical Socialista”. Amb això, Campos Terré intenta exculpar-se de la línia editorial del diari, abans de dir que és cert que va participar com a orador en mítings de propaganda socialista al costat de Marcel·lí Domingo i Benet Piñana, sobretot durant la campanya electoral del 1933. Però Campos Terré nega que portés cap arma o que coaccionés els votants de dretes, així com cap tipus d’implicació en l’assalt del Centre Tradicionalista i a la redacció del diari dretà El Correo de Tortosa, com asseguraven els informes dels falangistes i de la policia. “En Octubre de 1934 fue detenido y recluido en el barco Manuel Arnús en el Puerto de Tarragona en el cual permaneció cerca de un mes dejándose en libertad por no comprobarse los cargos que se le hacían de tomar parte en los sucesos revolucionarios de dicho año”, s’apunta a la declaració. Així, també admet que el 1935 va escriure el llibre en català titulat ‘El 6 d’Octubre a les comarques’, i que és cert que va participar en un acte d’homenatge al periodista Sirval, pseudònim del valencià Luis Higón i Rosell, assassinat durant la repressió de la revolució d’Astúries del 1934.
Campos Terré també reconeix que “el movimiento rojo le sorprendió en Madrid, regresando en diciembre a Tortosa, con el uniforme de Capitán del ejército rojo”. Tot seguit, admet que durant la Guerra Civil ha escrit articles de caràcter “polític i social”, i que ha actuat en mítings com a orador del Partit Socialista Unificat i del Partit Comunista de Madrid, però nega que fos capità de la Columna de Hierro. “Que es cierto que mandó a AZAÑA un ejemplar de su libro EL SEIS DE OCTUBRE EN LAS COMARCAS y que dicho individuo le contestó acusándole recibo. Que no ha estado en el frente pues era capitán pagador. Que es cierto pertenecía a Izquierda Republicana desde el año 1933”, conclou la declaració de Campos Terré, que signa el document a llapis, amb una cal·ligrafia molt irregular.
De fet, esta és una altra de les coses que més ens criden l’atenció, i que ens fan sentir un calfred, mentre consultem l’expedient a la sala de reserva de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. Però com que estem sols, no la podem comentar ni compartir amb ningú. La signatura del 28 d’abril de Campos Terré, feta al costat de la marca d’una X, ens sembla la firma d’un home desfet, vençut, potser sense forces ni esperances després de tants de dies de reclusió a la presó Model. No té res a veure amb el traç ferm de la primera signatura que Sebastià fa el 10 de març, quan és detingut a Barcelona i fa una primera declaració al costat del seu denunciant, el també tortosí Antonio Faura Mayor.
Esta última declaració indagatòria no és, però, l’últim document que s’inclou en l’expedient de la causa 3.027. Els papers es troben desordenats, i encara hi trobem l’auto-resum que el jutge instructor signa vuit dies abans, el 20 d’abril del 1939. És gaire apropiat, per no dir gens just, que l’auto-resum estiga fet abans de l’última declaració del detingut? Este és precisament, el document en què el jutge detalla les imputacions, els càrrecs que faran que Campos Terré siga jutjat, en consell de guerra sumaríssim, a partir del 10 de maig. I en este paper, també apareix amb el segon cognom canviat: “Ferrer”. Els fets que se li imputen, i que el jutge considera provats, són els següents:
“De malos antecedentes personales, como lo demuestra el hecho de haber sido expulsado del Banco donde prestaba sus servicios, por sustracción, y haber sido procesado, más de una vez, por delitos de imprenta.
“Iniciado el período republicano, fué nombrado Director del diario “El Pueblo”, propiedad de Marcelino Domingo y de filiación radical-socialista, en cuyo partido el procesado militaba y llegó a desempeñar el cargo de Secretario, haciendo en el periódico constantes campañas conformes a la ideología y sentido del partido, que inducían a la rebelión.
“Al lado de esta propaganda escrita, participaba, en compañía de los principales dirigentes del partido, en mítines y otros actos públicos, intensificando su labor de orador y periodista en época de elecciones, en las que se acompañaba de partidas de la porra.
“En el año 33 planeaba el asalto al Centro Tradicionalista, y, posteriormente, a los talleres y redacción del periódico de orden “EL CORREO DE TORTOSA”.
“Con motivo de los sucesos de octubre del 34 fué detenido, y, estando en esta situación, escribió un libro, titulado “EL SEIS DE OCTUBRE EN LAS COMARCAS”, en el que relata, a su modo, el trato que recibían los detenidos, desprestigia la Autoridad, induce a la rebeldía, y abunda en propaganda de su ideología.
“Sigue induciendo a la rebelión en un acto público, que preside, en recuerdo de un periodista llamado Sirval, excitando a los oyentes a una pretendida venganza.
“Al parecer, le sorprendió el Movimento Nacional en Madrid, tardando algunos meses en aparecer por Tortosa, haciéndolo al cabo de ellos con uniforme de Oficial del Ejército rojo, y publicando en dicha localidad varios artículos de adhesión a la rebelión marxista. Actuó como capitán de “LA COLUMNA DE HIERRO” y, en representación del partido comunista de Madrid, como orador en un mitin de afirmación socialista y revolucionaria. Posteriormente, se le vio con uniforme del Ejército rojo.”
Tot seguit, el jutge considera provades totes les acusacions exposades, tot i que hi ha inexactituds tan flagrants com la que situa Campos Terré com a capità de la Columna de Hierro, considerada molt sanguinària pels feixistes, quan en realitat ell havia pertangut a les milícies de l’Acer, al Batalló de la Victòria i a la Brigada Líster. Però esta és una errada recurrent, en les afirmacions sobre Campos Terré, que ja es remunta als primers mesos de la Guerra Civil. Així, hem localitzat un retall del diari Heraldo de Tortosa, del 5 de gener del 1937, en què s’informa del matrimoni entre l’exdirector d’El Pueblo, “hoy capitán de la Columna de Hierro’ del Ejército leal, S. Campos Terré, con la bella joven de esta ciudad Irene Turón Doménech”.
I un altre fet que Campos Terré nega, com hem vist, fins i tot en la seua última declaració de vuit dies després, és la seua participació en els assalts al Centre Tradicionalista i al Correo de Tortosa. Tot i així, l’auto-resum del jutge considera que ja s’han fet totes les diligències per esclarir els fets, i declara el detingut “SEBASTIÁN CAMPOS FERRER” com a processat i subjecte a les responsabilitats del procés. Per tant, el jutge eleva les seues actuacions a l’anomenat Consell de Guerra Permanent. Com ja va destacar el periodista Daniel Arasa en el seu llibre ‘La repressió franquista a Tortosa i el delta de l’Ebre’, a diferència del que és habitual entre els processats a Tortosa, el judici contra Campos Terré tindrà lloc a Barcelona. De fet, cal recordar que el periodista es troba pres a la Model des de l’endemà de la seua detenció al centre de la capital catalana.
Avui diríem que el procés contra Campos Terré va ser un judici exprés, ja que es va fer en un sol dia. I el mateix dia, també al Palau de Justícia de Barcelona, compareixen 15 persones més per ser jutjades. Tres d’estes persones són dones. L’encarregat de presidir el consell de guerra és Luis de Vicente Sasiain, un comandant de Cavalleria. El fiscal és un capità honorari del cos jurídic militar, Emilio Rodríguez López, mentre que el ponent relator és un altre capità honorari del mateix cos, Julio García Rosado. L’advocat defensor assignat per a Campos Terré serà un alferes, Cándido Capell Jordana.
Hem pogut esbrinar que, abans de la Guerra Civil, el nom de Cándido Capell Jordana apareix en una nota del jutjat de primària instància número 13 de Barcelona, publicada a la Gaceta de Madrid el 12 de novembre del 1935. Aleshores és comissari de policia, viu al pis primer primera del número 37 de la Ronda de Sant Pere de Barcelona, i la justícia el referencia en el cas de la fallida de Pere Alsina Beltran, un comerciant del carrer Comtal. Però també hem trobat que Capell Jordana va actuar de defensor en un altre judici sumaríssim celebrat el 3 de maig del 1939, només set dies abans que el de Campos Terré, també amb 16 persones més. Com podia l’alferes Capell Jordana defensar Campos Terré amb unes mínimes garanties processals, si en qüestió de dos setmanes havia de portar almenys 32 casos diferents?
Siga com siga, la informació més sorprenent que hem trobat és al voltant del president del consell de guerra, el jutge militar Luis de Vicente Sasiain. Un personatge controvertit, ja que abans de la Guerra Civil havia deixat la carrera militar i havia arribat a presidir un club de futbol, el Real Club Celta de Vigo. Després, arran de l’aixecament contra la Segona República, De Vicente Sasiain es posa del costat dels militars sublevats i passa a presidir el Tribunal Militar Permanent número 1 de Gijón, reubicat al camp de concentració de Camposancos, al municipi pontevedrès d’A Guarda.
Camposancos era un antic convent dels jesuïtes convertit en camp del terror, on es torturava i executava republicans, sindicalistes i altres individus d’esquerres. Es calcula que per allà passen entre 5.000 i 6.000 presoners de guerra entre els anys 1936 i 1941, tot i que oficialment la Guerra Civil només dura uns mesos a Galícia. De fet, el nombre de presos era tan elevat que per això el franquisme hi trasllada el tribunal de Gijón, per fer més via. I déu n’hi do, si va fer-la, ja que només entre juny i octubre del 1938 jutgen a Camposancos un total de 513 detinguts, en judicis sumaríssims que només duren uns 30 minuts, i que tenen fins a vint presos per cada vista. Durant este període decreten un total de 191 penes de mort, i n’executen un total de 155. A més, altres fonts diuen que entre els mesos de juliol i agost afusellen un total de 171 republicans, sense cap judici ni garantia legal.
Per tant, quan el 1939 ens trobem a De Vicente Sasiain presidint els consells de guerra a la Barcelona ocupada, podem deduir que ja està més que acostumat a fer judicis sumaríssims ràpids i amb més d’una quinzena de presos per cada vista. Segons diversos autors, el militar De Vicente Sasiain s’havia apartat de l’exèrcit espanyol al final de la dictadura de Primo de Rivera, i és aleshores quan es dedica a presidir el Celta de Vigo, just a l’inici de la lliga 1932-33 i fins poc després del 27 d’abril del 1933, quan el club pateix una forta crisi institucional.
Curiosament, més o menys durant la mateixa època, hem pogut saber que el mateix Campos Terré també es dedicava al futbol. Així es pot veure en una de les fotografies que Victòria Campos Turón conserva del seu pare, en l’àlbum familiar. Hi apareix Sebastià poc abans de disputar un partit de futbol, però ni Victòria ni les seues filles ens saben dir el club al que pertanyia, ni tampoc de quin encontre es tractava. Demanem ajuda a l’exprofessor i escriptor Bernat Navarro, gran coneixedor de la història del futbol a Tortosa, i ens diu que li preguntarà a Michel Otero, un dels fills del mític Josep Otero. En pocs minuts, ens informen que és una imatge de la final de la Copa J. Benet, disputada el 5 de març del 1933 entre els equips del Futbol Unió Estudiantil (FUE) i de l’Escola del Treball. La fotografia és just del moment del ‘kick-off’ del partit, que es juga en benefici del menjador dels pobres.
Tot seguit, tenim sort i localitzem una crònica del partit, disputat al camp del Raval de Sant Vicent, a l’actual barri de Ferreries. La crònica la publica el diari El Pueblo de l’endemà, 6 de març del 1933. Hi diu que els guanyadors del torneig benèfic van ser els nois de la FUE, que van guanyar per 3-1 els jugadors de l’Escola del Treball. Campos Terré, que fa les funcions de capità, juga de porter de la FUE, amb la següent alineació: Campos; Verdal, Mañé; Solé, Centelles, Albiol; Pitarg, Fornós, Curto, F.F. i ‘Gorostiza’. Els encarregats de fer el servei d’honor van ser els infants Encarna Pla i Marcelino Benet, acompanyats per les joves Anita Millán i Herminia Verdal, que també surten a la fotografia, i que van ser obsequiades amb uns rams de flors per part dels capitans dels dos equips. La Copa J. Bonet era una donació de l’alcalde de Tortosa, Joan Benet Piñana, que a la mateixa plana d’El Pueblo apareix a la signatura d’un ban municipal i també com a anunciant destacat amb els seus coneguts magatzems de roba i teixits, ubicats al carrer de la Sang, amb les últimes novetats per a primavera i estiu. Avui en dia, a l’antiga Casa Benet Piñana, també coneguda per la seua façana amb columnes de l’avinguda de la Generalitat, hi ha la cadena Stradivarius. Després d’aquell partit, Campos Terré devia aixecar la Copa J. Benet de mans de l’alcalde republicà de Tortosa.
Un temps després, Campos Terré i Benet Piñana van compartir tribuna d’oradors en mítings polítics dels republicans tortosins. Com hem vist, és just per això, entre d’altres motius, que la justícia franquista, amb l’expresident del Celta de Vigo com a president del tribunal militar, condemna a mort el periodista. El fiscal, Emilio Rodríguez López —natural de la població asturiana de Luarca, segons la notícia d’una lleva del 1927—, havia demanat la pena de mort per a Campos Terré i per dos processats més, així com penes de presó per als altres 13. El defensor, Cándido Capell Jordana, havia sol·licitat la llibertat per a les tres dones, així com una pena inferior per a Campos Terré i la resta de processats. Però dos dels jutjats en aquella vista, Campos Terré i Domingo Alejo Díaz Chillón són condemnats a mort.
Com ja vam explicar, tant Campos Terré com Díaz Chillón, jutjats el mateix dia, són dos dels presos de la Model que el 5 de juliol surten del centre penitenciari en un camió que recorrerà l’avinguda Diagonal fins arribar al Camp de la Bota, al límit del terme amb Sant Adrià del Besòs. Sabem que en aquells dies les execucions es fan cap a les cinc de la matinada. El camió amb els condemnats surt de la presó del carrer Entença a trenc d’alba, i arriba fins al parapet d’execucions que hi ha a prop de la barriada marginal de Pequín, al costat de la platja, des d’on habitualment se senten els trets de les execucions. En baixar del camió a l’antic camp de pràctiques de tir, Campos Terré deu mirar un moment la silueta decimonònica de la caserna militar, el castell de les Quatre Torres. Durant la Guerra Civil és el lloc on les autoritats republicanes afusellen 44 militars sublevats, però ara les tornes han canviat. Després de la victòria de les tropes franquistes, el castell és una presó per a republicans, comunistes i anarquistes, i al parapet del Camp de la Bota, fins al 1952, són executades un total de 1.717 persones: 1.706 homes i 11 dones.
Si els comptes no ens fallen, aquella matinada del 5 de juliol del 1939 hi ha un total de 14 afusellats. A més de Campos Terré (periodista, de 28 anys, veí de Barcelona) i de Díaz Chillón (contractista d’obres, de 35 anys i veí de Barcelona), el mateix 5 de juliol, al Camp de la Bota, també són executats David García Altimira (de professió desconeguda, de 32 anys, veí de Barcelona), Facundo Grimau Lloverol (pagès, de 50 anys, veí de Torrelles de Foix), Fernando Marín Silva (cambrer, de 21 anys, veí de Barcelona), José Camps Poch (secretari municipal, de 44 anys, veí de Torrelles de Foix), José Coll Subirà (fonedor, de 40 anys, veí de Roda de Ter), José Pujadas Mir (agutzil, de 41 anys, veí de Torrelavit), José Salvans Blancafort (obrer, de 48 anys, veí de Manlleu), José Salvà Santacana (pagès, de 52 anys, veí de Torrelles de Foix), Juan Grimau Ventura (pagès, de 30 anys, veí de Torrelles de Foix), Juan Rovira Oriol (pagès, de 48 anys, veí de Taradell), Juan Ventura Grimau (pagès, de 32 anys, veí de Torrelles de Foix) i Àngel Campa Sala (electricista, de 27 anys, veí de Torelló).
Després de l’execució, els 14 cadàvers són carregats en un camió que enfila de nou la Diagonal i que s’endinsa a Barcelona, tot fent una ruta macabra fins al cementiri de Montjuïc. Algunes fonts relaten que estos viatges es feien molt lentament, perquè els barcelonins poguessin veure bé el camió dels afusellats i infondre un clima de terror entre la ciutadania. Historiadors com Jaume Fabre han explicat que, un cop allà, des de nucli de barraques anomenat Sobre la Fossa, els cossos són transportats en una vagoneta i llançats a la fossa comuna de la Pedrera, on els cadàvers són enterrats molt precàriament, sense cap tipus d’identificació. A més, com ja hem dit, la fitxa de Campos Terré al cementiri de Montjuïc conté una errada en el segon cognom, escrit “Ferrer”. A l’expedient de la causa 3.027 hi ha una quartilla solta, amb el número 732, que l’administrador del cementiri del Sud-Oest escriu el 6 de juliol al titular del jutjat militar número 8 de Barcelona, per comunicar-li que “Sebastián Campos Ferrer” ha sigut inhumat a la fossa comuna el dia abans, és a dir, el mateix dia de la seua execució.
Avui en dia, també es pot llegir el nom de “Sebastià Campos Ferrer” —per tant, escrit malament— en una de les columnes que formen part del memorial de la Pedrera de Montjuïc, obra de l’arquitecta Beth Galí i inaugurat el 1985, on hi ha els noms de tots els afusellats pel franquisme que van ser enterrats a la fossa comuna. A més del monument format per les columnes, també hi ha una zona enjardinada, algunes tombes amb làpides singularitzades i el mausoleu del president de la Generalitat, Lluís Companys, afusellat el 15 d’octubre del 1940. En canvi, el nom de Sebastià Campos Terré sí que es pot llegir correctament escrit en un memorial més modern: el Parapet de les executades i executats a Barcelona 1939-1952, el monument dissenyat per l’artista Francesc Abad que es pot visitar al parc del Fòrum des del 24 de febrer del 2019.
Nosaltres hi anem el 23 de febrer del 2024, just cinc anys després de la inauguració. Aquell matí hem estat a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, on hem consultat tot l’expedient de la causa contra Campos Terré, així com els documents dels procediments oberts contra els germans Viriat i Francesc Murall Ravanals, que són uns altres protagonistes indirectes de la mateixa història. Són gairebé les dos del migdia i travessem a peu el parc i l’esplanada del Fòrum, on dècades abans hi havia aquella barriada de barraques vora la platja, l’antic camp de tir, el castell del Camp de la Bota… Al cel hi ha uns núvols que unes hores abans de la nostra arribada han descarregat una mica de pluja sobre Barcelona, però ara fa vent i comença a lluir el sol. Sabem que les restes de l’antic parapet d’execucions es troben submergides sota les aigües del port esportiu, flamant amb els seus iots, però la mirada se’ns perd buscant el monument, que de lluny recorda la graderia d’un estadi. En arribar-hi, pugem les 15 escales i busquem la inscripció del nom de Campos Terré, que trobem a mitja alçada, en la cinquena columna de noms, entre Juan Campos Miñarro i Andrés Campoy Vivancos.
A l’extrem dret del memorial també hi ha una fotografia enorme de tres soldats, que somriuen a la càmera davant del parapet d’execucions. En silenci, fem les nostres fotografies i vídeos, mentre altres persones transiten per la plaça del Fòrum passejant o fent esport en aquell migdia de divendres, alienes a tots aquells noms escrits al monument, i a les reproduccions dels seus expedients i cartes de comiat. ”Recibiréis hijas mías de mi corazón los besos más afectuosos y más grandes de buestro amado padre que tanto os quiere”, hi diu una breu carta signada per algú a la presó Model, el 28 de maig del 1939. “Querida esposa: en estos momentos me conducen al piquete para ejecutarme. Procura educar a nuestra hijita y le dices a mi padre y hermanos que digan a la niña cuando sea mayor que su padre muere siendo bien inocente. Recuerdos a todos y muchos abrazos de vuestro Ceferino Llop. Te envío la cartera”, escriu un altre condemnat durant la matinada del 9 d’agost del 1939. Es tracta de Ceferino Llop Estupiñà, un curtidor de Barcelona de només 23 anys. I així, després de llegir este missatge, com que no hi ha una última carta de Campos Terré a la seua dona Irene, ens permetem especular que potser el seus últims pensaments, en deixar les seues últimes petjades sobre l’arena del Camp de la Bota, també són per a ella i per a la petita Victòria.
Fes el teu comentari