1/ El Barça acabarà esdevenint un fenomen econòmic sense parió a la
història. Hi ha qui diu que la seva única solució és convertir-se en una
societat anònima. Però millor que no. Si fes tal, no és que perdria la
seva essència, sinó que en aplicar el Dret mercantil estaria en causa de
dissolució.
2/ Una altra cosa és que un club en teoria arruïnat, i que ha
d’empenyorar a dècades vista el seu patrimoni per pagar les nòmines el
mes que ve, tingui barra lliure als bancs. És quelcom que l’economia no
pot explicar; potser només la psiquiatria.
3/ L’Índex Leopard, que fem de tant en tant en aquesta secció, està
inspirat en l’Índex Big Mac. Inventat per “The Economist”, es basa en la
teoria de la paritat del poder adquisitiu. És a dir, sota la idea que un
dòlar hauria de comprar la mateixa quantitat de bens o serveis a tots
els països, aquest sistema no tan sols avalua el cost de vida respectiu,
sinó que també estableix si hi ha una sobrevaloració o una
infravaloració de les monedes en relació amb el dòlar.
4/ La gran paradoxa d’aquesta eina és que en plena globalització,
hiperglobalització podríem dir-ne fins i tot, no tindria sentit. Però a
la vegada, en té més que mai. Un fenomen que hauria de tendir a igualar
econòmicament els països, ha aprofundit les seves diferències. Ara, una
paradoxa ja és això.
5/ Des que va começar la sequera, el govern de Catalunya només ha pres
una decisió amb un mínim seny: no retirar les mesures d’emergència,
malgrat que les pluges de Setmana Santa permetien fer-ho automàticament.
L’argument és irrebatible: no té sentit fer-ho i haver-ho de canviar
passats uns pocs dies. Com a balanç de seny és més aviat pobre, és clar,
però és l’únic que pot apuntar-se en aquest balanç, que a més de pobre
és trist.
6/ Si teniu uns estalvis per a invertir, plantegeu-vos fer-ho en museus
privats a Barcelona. Estan florint com a bolets. Alguns seran efímers,
ja que aquesta proliferació no es deu a un moment dolç de la cultura a
la capital del país, sinó al fet que a qualsevol cosa li diuen museu.
Ara, abans de fer la mort del poll potser guanyaran diners i tot, a
partir del fet que les seves entrades d’atracament per al públic local
equivalen al que paguen els turistes per dues gerres de cervesa a
aquesta ciutat “ramblificada”.
7/ Consti de totes formes que algun d’aquests “xiringuitos” comença a
fer olor de consolidar-se i fins i tot a exposar obra de grans artistes.
Obra menor, però de grans artistes, a data d’avui. L’escriptor Eduardo
Mendoza ja va definir Barcelona com a ciutat dels prodigis, en el títol
d’una de les seves novel·les més conegudes.
8/ E govern espanyol acabarà amb els permisos de residència als
estrangers que inverteixin mig milió d’euros en habitatge. Han estat
11.000, des que Rajoy va aprovar-ho el 2013. El 35% han estat russos i
xinesos. Però ull a la dada “oculta”: només s’elimina la “ciutadania”
més barata. Es mantindrà en vigor per a qui gasti més de dos milions
d’euros en deute públic espanyol o un milió en accions o participacions
d’empreses espanyoles, en fons d’inversió o comptes corrents en bancs
espanyols.
9/ Matemàtiques i economia no són sinònims exactes. Per això, al punt
anterior potser cal aplicar-li quelcom d’algú relacionat amb els punts
números 1 i 2: “Al loro, que no me los engañen”.
10/ El president argentí, Javier Milei, reivindica la sobirania de les
illes Malvines, actualment britàniques. I és perquè les seves promeses,
sobretot les econòmiques, no tiren endavant ni tenen gaires
possibilitats de fer-ho. És poc probable que torni a haver-hi una guerra
com la de 1982. Però Milei desviarà l’atenció i farà bullir l’olla. Això
darrer en sentit literalment figurat, que el drama de l’economia
argentina no està com sempre, sinó empitjorant fins i tot.
11/ La compravenda d’habitatges i la concessió d’hipoteques comencen a
remuntar després d’un any de baixades notables. I es repeteix el mateix
fenomen, amb números alts o baixos: hi ha una tercera part dels
habitatges, pel capbaix, que es venen sense hipoteca.
12/ Igual resulta que això és perquè la riquesa financera de les
famílies rebenta pels descosits, segons el Banc d’Espanya. Però ull,
parlem de riquesa en forma d’efectiu i dipòsits, participacions de
capital, fons d’inversió o assegurances i plans de pensions. A quina
part de la població representa això de la riquesa financera? No serà una
variant de la riquesa estadística, d’acord amb la qual tu seràs ric
mentre hi hagi algú més pobre?
13/ Sembla que comença a baixar el preu de l’oli d’oliva, que ha estat
el principal símbol de la inflació que, sobretot en el sector
alimentari, ens afecta des de fa temps. Malgrat tot, el cost de la
cistella bàsica de la compra s’ha encarit un 47% en els darrers 4 anys.
Sorprén algú que el consum de marques blanques estigui ja per sobre del
50%?
Fes el teu comentari