El franquisme no va tenir-ne prou, amb afusellar Sebastià Campos Terré el 5 de juliol del 1939. Més de set anys després de la seua execució, la dictadura també va investigar-lo a fons per la seua vinculació amb la francmaçoneria. El 7 d’octubre del 1946, el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (TERMC) iniciava les diligències prèvies contra Campos Terré per un suposat delicte de maçoneria, que s’allarguen fins al 30 d’octubre del 1947. L’expedient i les seues fitxes com a encausat es conserven al Centre Documental de la Memòria Històrica, ubicat a Salamanca. Com ja vam explicar, l’exdirector del diari tortosí El Pueblo va ser detingut a Barcelona i empresonat durant gairebé quatre mesos a la Model, abans de ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim, en què va ser condemnat a mort. Però afusellat al Camp de la Bota i llençat a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc, Campos Terré encara no va poder descansar en pau, ja que el franquisme va investigar-lo per maçó, amb un expedient ple de disbarats i errades. A més a més, el que aquí també traurem a la llum és que periodistes tortosins de renom, plomes habituals a les pàgines de diaris de dretes, van aprofitar la mort de Campos Terré per fer llenya de l’arbre caigut, i per mostrar el seu entusiasme per la nova Espanya de Franco.
Però què implicava ser maçó? La maçoneria és una societat universal, liberal i fraternal, que sovint ha sigut criticada pel seu secretisme i hermetisme. Amb tot, els maçons prefereixen dir que, més que una societat secreta, són una societat discreta. És a dir, estan obligats a mantenir en secret el que es parla a les seues reunions, i també a socórrer els maçons d’arreu del món, si sol·liciten ajuda. Altres requisits per entrar en una lògia, sempre sota recomanació, eren ser un home lliure i tenir una conducta exemplar, ser una bona persona. Històricament, l’església catòlica ja havia combatut la maçoneria, tot culpant-la de la propagació de les idees socialistes, i per això també va ser durament reprimida pel feixisme i pel nacionalcatolicisme. I això, encara que el mateix Francisco Franco havia volgut ingressar, sense èxit, en alguna lògia… De fet, sí que era maçó el seu germà Ramon Franco, també militar però partidari de la Segona República —va arribar a ser diputat d’ERC a Madrid— fins que van afusellar un amic seu, el també aviador Julio Ruiz de Alda, un dels fundadors de la Falange. Sí, el mateix Ruiz de Alda que fins al 2017 encara tenia un carrer a Amposta…
Així, amb un odi fundacional contra els maçons, que ja van començar a ser perseguits a la zona nacional durant la Guerra Civil (només a Andalusia van afusellar-ne uns 300 les primeres setmanes després de l’aixecament militar), la dictadura crea el TERMC a partir de la promulgació de la llei sobre repressió de la maçoneria i el comunisme, de l’1 de març del 1940. Una llei que tipificava com a delicte, amb caràcter retroactiu, haver pertangut a la maçoneria o als partits polítics comunistes i d’esquerres. Com en el cas de Campos Terré o d’un altre periodista, l’escriptor valencià Manuel Ciges Aparicio, fins i tot jutjant-los per maçons després d’haver-los afusellat.
Este tribunal franquista va saber aprofitar, per a la repressió, tota la informació confiscada pels nacionals durant la Guerra Civil i la dictadura. Els documents formaven part de l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, amb les dades d’aquelles persones que, pels seus antecedents polítics i socials, eren susceptibles de ser jutjades, represaliades, depurades, executades… Les fitxes, ordenades alfabèticament, portaven el nom de l’individu i la seua vinculació amb les activitats considerades il·lícites pel franquisme. I per a la dictadura, res pitjor que ser un “rojo”, un “masón”, o les dos coses alhora. I Campos Terré era tant una cosa com l’altra.
Als maçons se’ls considerava uns criminals antipatriotes, anarquistes, comunistes i també separatistes, en el cas de Catalunya. Agents de l’anomenat “contubernio judeo-masónico-comunista-internacional”, que també havia propiciat la pèrdua de les colònies americanes. Per tant, durant el franquisme va haver-hi una causa nacional contra la maçoneria, a partir de documents decomissats a les diferents lògies. El TERMC va arribar a generar un important fons documental, amb més de 80.000 fitxes i més de 64.000 sumaris amb els expedients judicials contra els acusats de maçoneria i comunisme, fins que va ser dissolt el 1963 i integrat al Tribunal d’Ordre Públic. Es calcula que uns 2.000 maçons van ser afusellats a Espanya només fins al 1939, però fins ara ha estat impossible determinar-ne el nombre total d’executats durant el franquisme. Per això, ja en democràcia, al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de Barcelona, la Gran Lògia de Catalunya va inagurar fa uns anys un monument, amb els símbols de l’esquadra i el compàs i la G de la maçoneria, per homenatjar “tots els éssers humans que acusats de ser maçons van ser perseguits o assassinats” pel franquisme.
L’expedient de les diligències prèvies sobre Campos Terré té el número d’arxiu 21.280, i la data d’incoació correspon al 31 d’octubre del 1946. Dalt de tot de la portada, algú ha estampat la paraula ‘SECRETO’. Es tracta d’una portadeta il·lustrada amb el gravat d’un Sant Miquel Arcàngel i la seua armadura, matant amb una llança una espècie de drac que representa Satanàs. I és que el franquistes tampoc no estalviaven en l’ús de la simbologia, a l’hora de combatre maçons i comunistes… A la mateixa portada veiem una creu amb la frase en llatí ‘In hoc signo vinces’, que vol dir ‘Amb este símbol venceràs’. Això és el que va ordenar inscriure l’emperador romà Constantí, el primer en convertir-se al cristianisme, en els escuts dels seus soldats abans de véncer en una batalla que va servir-li per convertir-se en l’únic emperador de l’Imperi Romà d’Occident.
Amb estos símbols nacionalcatòlics, el TERMC iniciava la investigació sobre la vinculació de Campos Terré amb la maçoneria, tot i que està plena d’errades clamoroses, fins i tot ridícules. Per exemple, en un primer full, amb data del 7 d’octubre i segellat tres dies després, els franquistes afirmen que el 18 d’abril del 1935 el periodista vivia al número 10 del carrer “Obispo Azuebar” de Tarragona. Evidentment, es tracta del carrer Bisbe Aznar, però de Tortosa. El següent document, també secret, diu que no consta que Campos Terré tingués nom simbòlic com a maçó, ni tampoc que hagués ascendit a cap grau, tot i que l’inscriu en la lògia “Humanidad” de Barcelona, si bé els franquistes no troben quina és la seua data d’iniciació. El que sí que localitzen és un document de la mateixa lògia en què s’informa a les lògies Themis i Sagesse de la sol·licitud d’ingrés de Campos Terré, amb data del 18 d’abril del 1935. I just aquí tornen a posar malament l’adreça on vivia.
Tot seguit, el jutge del TERMC, de cognom Pereda (pensem que és Tomás Pereda Iturriaga, futur magistrat del Tribunal d’Ordre Públic i del Tribunal Suprem), dicta una providència amb data del 31 d’octubre del 1946, en què ordena que es tramiten les diligències prèvies i se li envien els antecedents maçònics i político-socials de Campos Terré. També demana que li pregunten al cap superior de la policia de Barcelona la residència i domicili de l’encausat. La primera resposta li arriba el 12 de novembre, des de la Dirección General de Seguridad: “Informes procedentes de la Comisaría del Cuerpo General de Policía de Tarragona, daban cuenta que dicho individuo, que residió en aquella capital, era persona de muy mala conducta en todos los aspectos y de ideas izquierdistas y revolucionarias, habiendo actuado en mítines, en la revolución de octubre de 1934 y durante la guerra de Liberación, en la que alcanzó la graduación de Comandante, por todo lo cuál fue ajusticiado”, conclou la comunicació, abans de confirmar que Campos Terré té una fitxa policial oberta per maçó a Barcelona.
Però, des de Barcelona, la policia respon el 23 de novembre que no han pogut esbrinar el seu domicili o residència a la capital catalana, “careciendo de antecedentes en los centros oficiales de la misma”. Una adreça que nosaltres sí que vam trobar, just en la primera declaració de Campos Terré davant de la policia franquista: el número 22 del carrer Toledo. El despropòsit continua el 16 de gener del 1947, amb una nova providència del mateix jutge, que tot i que ja li havien dit que Campos Terré havia sigut executat, demana al director general de Presons si el periodista es troba en algunes de les presons espanyoles; i al Director General de Seguridad, que es procedeixi a la cerca i captura de l’encausat. En este moment ja fa més de vuit anys de la seua execució. Però l’errada encara es farà més gran: en una nova comunicació de la Jefatura Superior de Policía de Madrid, amb data del 22 de gener del 1947, es diu que Campos Terré va ser afusellat “hace unos seis años en Tarragona, por hechos cometidos durante la dominación marxista”.
A continuació, el 5 de febrer del 1947, el mateix jutge insisteix a dictar una providència per intentar esbrinar la data de la defunció de Campos Terré. Uns dies abans, el 30 de gener, la Dirección General de Prisiones emet una nota molt breu, en què li comunica que no té cap rastre de l’encausat: “Se practican gestiones cuyo resultado, de ser positivo, se le comunicarán oportunamente”. El 10 de febrer següent, des del jutjat de Tarragona, encara emboliquen més la troca, tot afirmant que Campos Terré havia sigut “pasado por las armas” el 1941, tot i que admeten que als seus llibres no hi ha ni un sol registre de la seua defunció. Per tot plegat, el jutge instructor proposa l’arxivament provisional de la causa el 17 d’abril del 1947. “Sólo se ha podido probar que el encartado solicitó su ingreso en la logia Humanidad, de Barcelona, informando la Dirección General de Seguridad que falleció, sin que se hayan podido aportar a las actuaciones la certificación de defunción”, diu l’informe.
Un arxivament de la causa que rep el llum verd del fiscal l’1 de maig del 1947. Sis dies després, l’expedient s’eleva a instàncies superiors, tot i que el segell porta la data del 10 de maig del 1947. És a dir, just vuit anys després de la celebració a Barcelona del judici en què Campos Terré és condemnat a mort. El 25 de juny encara hi ha un altre document, un auto judicial en què s’arxiva la causa de manera provisional, ja que admeten que han sigut incapaços d’incloure en el sumari el certificat de defunció de Campos Terré, tot i que havia sigut afusellat pels mateixos franquistes el 5 de juliol del 1939, i per tant ja feia vuit anys que es trobava enterrat a la fossa comuna de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc de Barcelona. L’últim document de l’arxivament de la causa, com hem dit, porta la data del 30 d’octubre del 1947.
Per tant, la maquinària de la repressió franquista era implacable, però no perfecta. Vuit anys després de l’afusellament del periodista, els funcionaris franquistes eren incapaços de seguir el rastre de la mateixa repressió. Potser perquè, en els últims papers, el tortosí figurava com a Campos Ferrer? Recordem que, en el moment de la seua detenció, el 10 de març del 1939, Campos Terré és denunciat i entregat a la policia pel soldat tortosí Antonio Faura Mayor, que el reconeix al centre de Barcelona. Tot seguit, Campos Terré queda empresonat a la Model, d’on no sortirà fins al 5 de juliol del 1939, el dia de la seua execució al fatídic Camp de la Bota.
En la seua denúncia, Faura Mayor acusa el periodista de ser el responsable de la publicació a El Pueblo d’un llistat de feixistes que són executats a Tortosa durant les primeres setmanes de la Guerra Civil, tot i que Campos Terré, des del maig del 1936, ja treballa a Madrid al costat de Marcel·lí Domingo. Però el soldat tortosí també declara que Campos Terré en responsabilitza “un tal Murall, jefe de la Masonería de Tortosa”. De fet, també apunta que el periodista coneix el domicili de Murall. En la declaració de Faura Mayor davant del jutge instructor, però, no hi diu que en el moment de la seua detenció Campos Terré li hauria ofert revelar-li on vivia Murall, si el deixava a ell en llibertat. Però, com ja va explicar Daniel Arasa al llibre ‘100 consells de guerra’, primer volum de la seua obra sobre la repressió franquista a Tortosa i el delta de l’Ebre, això és el que recorden les autoritats quan una parella de la Guàrdia Civil intercepta l’exregidor d’ERC Viriat Murall Ravanals en un camí rural de Tortosa, i el republicà queda detingut.
Este proper 16 d’abril farà 85 anys de la detenció de Viriat Murall Ravanals. Només han passat 15 dies del final oficial de la Guerra Civil. Fa mesos ja vam explicar que el cognom Murall era molt familiar per a Victòria Campos Turón, la filla de Campos Terré. El 20 de març passat, en l’última entrevista que ens concedeix abans de morir, Victòria tampoc no es mostra gens sorpresa de les noves acusacions contra el seu pare, per la seua suposada vinculació amb la maçoneria, tot i que es produeixen anys després del seu afusellament. “Si a mi no em deixaven tranquil·la 16 anys després, quan em negaven la feina a Tortosa, no m’estranya que a ell tampoc el deixessen en pau”, lamenta la filla de Campos Terré. De fet, una de les seues filles fins i tot fa broma i li diu: “Al final tenien raó, mama, quan et deien que eres una ‘roja’ i ‘una masona’“. Victòria es gira i fa una lleu inclinació del cap, a mig camí entre l’assentiment i la desaprovació. Victòria ens diu que recorda Viriat i altres membres de la família Murall Ravanals.
Els franquistes van acusar Viriat, propagandista i regidor d’ERC a Tortosa, d’expulsar les teresianes del convent de Jesús. I també, com en el cas de Campos Terré, de ser el responsable de la publicació d’una llista de dretans al diari El Pueblo, persones que després serien assassinades. Però, mentre que Campos Terré no va tenir ni un sol aval per evitar la pena de mort, Viriat sí que va aconseguir-ne molts, entre els quals un paper escrit i signat del farmacèutic José Sanmartín Castillo, regidor de l’Ajuntament durant el franquisme i també sogre de Faura Mayor. Per tant, mentre que un va detenir i entregar el periodista a la policia franquista, l’altre va avalar el suposat cap de la maçoneria tortosina. A més, Sanmartín diu en el seu aval que Murall Ravanals va abandonar el càrrec de regidor perquè rebutjava allò que estaven fent els republicans durant la Guerra Civil. I tot i que va ser condemnat a la presó, Viriat sí que va evitar l’escamot d’afusellament.
Per tot plegat, quan vam trobar que el TERMC havia encausat Campos Terré per maçó, fins i tot després de mort, vam voler cercar si també havia investigat el mateix Murall Ravanals. La primera sorpresa, però, és que al Centre Documental de la Memòria Històrica no hi trobàvem cap fitxa amb el nom de Viriat, ni Viriato en castellà, sinó únicament amb les inicials, V.S. Murall Ravanals, o bé amb un nom incorrecte, Vicente S. Murall Ravanals. La segona sorpresa és que a l’arxiu de Salamanca també es conserva el sumari del seu germà, Francisco Murall Ravanals, investigat pel mateix delicte de maçoneria, així com les seues fitxes com a encausat. De fet, el nom de Francesc Murall Ravanals ja l’havíem vist signant molts articles d’opinió del diari El Pueblo, però fins aleshores no l’havíem relacionat amb el cas de Campos Terré, perquè només buscàvem referències a Viriat com a suposat cap de la maçoneria tortosina. Hem fet l’oportuna consulta sobre tots els documents a l’arxiu de Salamanca, però al Centre Documental de la Memòria Històrica hi ha una llista d’espera que pot superar els sis mesos, fins poder rebre una còpia de la informació sol·licitada.
Tot seguit, vam poder comprovar que, efectivament, un cop acabada la Guerra Civil, els franquistes també van investigar Francesc Murall Ravanals, tot i que el seu nom no ens apareixia a les diferents bases de dades consultades sobre la repressió franquista a Tortosa i les Terres de l’Ebre. Més tard, ja ho avancem ara, podrem esbrinar el perquè. Per això, aprofitant que al febrer anàvem a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, a última hora també vam sol·licitar consultar els expedients dels germans Viriat i Francesc Murall Ravanals. Per sort, els responsables de l’arxiu ubicat a l’edifici del Govern Militar van tenir l’amabilitat d’autoritzar-nos la consulta dels tres expedients alhora, tot i que originalment havíem fet una única sol·licitud només per accedir a la documentació del cas de Campos Terré. Per norma, una autoritat militar hauria de donar llum verd a la reserva de la sala i al nostre accés a l’edifici, per a cadascuna de les peticions… Però van tenir en compte que hi anàvem de fora de Barcelona i van tenir esta deferència, per no fer-nos tornar un altre dia. En canvi, ens deneguen fer qualsevol enregistrament en vídeo, en tractar-se d’un recinte militar, tot i que sí ens autoritzen a fer còpies digitals, amb el nostre propis mitjans, dels documents que volem consultar.
Però mentre arribava la data del 23 de febrer del 2024, que és quan teníem la reserva a la sala de consulta de l’arxiu barceloní, per casualitat localitzem una altra referència a la relació de Campos Terré amb la maçoneria. En un article de l’historiador flixenc Pere Muñoz sobre la depuració del professorat de la Ribera d’Ebre durant el franquisme, s’apunta que Campos Terré va exercir de mestre a Flix durant el 1932, com ja hem relatat, i també que el periodista havia sigut membre de la lògia maçònica Humanitat de Barcelona-Tortosa. Una informació que també es recull en el nou llibre ‘Els primers mestres de Flix’, que Muñoz ha publicat al costat de Jaume Aresté, i que es presenta el proper 19 d’abril. A partir d’aquí, també trobem un altre article sobre la maçoneria a les Terres de l’Ebre que també ho constata, i que té el seu origen en un llibre d’un altre historiador flixenc, Josep Sánchez Cervelló. Es tracta de l’estudi ‘Gran Lògia de Catalunya’, que Sánchez Cervelló va publicar el 2011 al costat de Quim Vendrell Moreno.
Segons este llibre, la carrera maçònica de Campos Terré va ser breu. El periodista tortosí va ser iniciat el 18 d’abril del 1935 a la lògia Humanitat, apadrinat ni més ni menys que per Francesc Murall Ravanals i per un altre maçó, Joan Baiges Cid, ‘Salmerón’. Baiges havia nascut a Tortosa i era pintor, però de jove havia marxat a Barcelona, on el 1894 s’havia afiliat al Centre Republicà del carrer de la Lluna. El 1905 s’inicia a la lògia maçònica Lleialtat, però quatre anys més tard marxa a Xile. Entre els anys 1916-26, Baiges s’integra a la maçoneria xilena, on arriba al tercer grau, i el 1932 torna a Catalunya. Tres anys més tard, ‘Salmerón’ demana el reingrés a la lògia Lleialtat i en una carta al venerable mestre Josep Grau Ticó, el 22 de maig del 1935, explica que juntament amb el “germà Murall” havien decidit que el director d’El Pueblo s’iniciés en primer grau, i que al cap d’un mes passarà a segon, i que al mes següent Campos Terré ja serà mestre.
El mateix Baiges, Francesc Murall Ravanals i Campos Terré queden afiliats a la lògia Humanitat de Barcelona, i la seua intenció és constituir un triangle a Tortosa. Un triangle és un nucli elemental de maçons que no reuneixen el nombre suficient de membres per formar una lògia, i per això tots tres queden adscrits a la Humanitat. Volen crear el triangle maçó de la capital del Baix Ebre sense presses i cercant persones de prestigi intel·lectual i liberal, tot i que admeten el caràcter conservador de la ciutat de Tortosa. De fet, al juliol hi ha una altra carta en què s’expliquen les incidències amb què es troben per tancar la creació d’un taller maçònic a Tortosa i per afiliar l’exalcalde republicà Joan Benet Piñana, cunyat de Marcel·lí Domingo. Tot i que de forma intermitent, el ministre tortosí havia sigut maçó des del 14 de maig del 1914, quan arriba com a diputat a Madrid i s’integra a la lògia La Catoniana del Gran Orient Espanyol, amb el nom simbòlic ‘Ebro’. Finalment, el títol d’aprenent del polític i comerciant Benet Piñana s’expedeix el 21 de juliol del 1935, i només dos dies després, el títol de mestre.
L’altre impulsor del triangle maçònic a Tortosa, com dèiem, és Francesc Murall Ravanals, una persona molt activa en la vida política i ciutadana de Tortosa. Per exemple, el 1932 va ser nomenat vicesecretari del Patronat del Museu i Arxiu Municipal, i un any després feia mítings republicans al costat de Primitiu Sabaté Barjau, també maçó i afusellat pels franquistes el 8 d’agost del 1939 (el mateix dia que l’alcalde màrtir Josep Rodríguez Martínez) o de Marina Daufí, que com ell mateix també és una articulista habitual a les pàgines d’El Pueblo. En este punt, podem recordar que Daufí és mestra i també la dona de Joan Curto Pla, que dirigirà el diari dels marcel·lineros tortosins a partir del maig del 1936, quan Campos Terré marxa a Madrid per treballar amb Marcel·lí Domingo al Ministeri d’Instrucció Pública. De fet, Curto Pla també deixa el periodisme i fa carrera militar a l’exèrcit republicà, i en acabar la Guerra Civil és capturat i afusellat pels franquistes, el 20 d’octubre del 1939 a Tarragona. El seu expedient es troba al mateix lligall que el de Campos Terré.
Però tornem a Francesc Murall Ravanals, que havia ingressat a la lògia Humanitat el 18 d’agost del 1934. De fet, figura com l’home de referència de la Gran Lògia Catalunya (GLC) a les comarques de l’Ebre, o com a mínim amb qui es mantenia més correspondència, ja que Murall Ravanals tenia l’avantatge de ser oficial de Correus, com veurem més endavant. Per tant, el veritable cap de la maçoneria tortosina no era Viriat, com havia cregut la policia franquista, sinó el seu germà Francesc. Segons el llibre de Sánchez Cervelló i Vendrell Moreno, a la correspondència hi ha peticions de la GLC per pagaments de quotes de diferents afiliats, així com la tramesa de títols de primer, segon i tercer grau maçònics. Igualment, per fer possible el triangle de Tortosa, Francesc els demana l’enviament de propaganda maçònica des de Barcelona. De fet, altres republicans i maçons tortosins, tots adscrits a la lògia Humanitat, van ser el regidor, diputat i comerciant Domènec Piñana Homedes (iniciat el 20 de setembre del 1935) i l’advocat i alcalde Josep Berenguer Cros (a la maçoneria des del 23 de juliol del 1935). De tots ells, només Campos Terré i un amic seu, el doctor Primitiu Sabaté Barjau —segons la seua filla Victòria, el periodista va arribar a ser padrí d’un fill del metge—, són afusellats pels franquistes acabada la Guerra Civil. Però també hem de deixar clar que el fet de ser maçó encara no figurava, com ja hem vist en altres reportatges, entre les acusacions que pesaven contra l’exdirector del diari El Pueblo.
Curiosament, encara trobem una vinculació més de Campos Terré amb la maçoneria. Just quan el periodista ha deixat la direcció del periòdic dels marcel·lineros per marxar a Madrid a treballar al costat del ministre, El Pueblo del 7 de maig del 1936 publica en portada un article signat per Hilda Agostini, dedicat al mateix Campos Terré. Hilda Agostini Banús, nascuda a Tarragona el 1890, filla d’un comerciant nord-americà d’origen italià i d’una jove de Reus, va ser una coneguda mestra i pedagoga catalana, de religió protestant i membre de la maçoneria. En el seu article, algú com Hilda, amb un enorme prestigi entre republicans i maçons, dedica unes boniques paraules a Campos Terré, per desitjar-li sort en la seua nova etapa: “Campos Terré portarà a les terres de Castella l’alenada espiritual de simpatia del poble català, i sabrà amb la seva recta conducta portar fins al cim de la glòria el nom de Catalunya”, escriu Hilda Agostini, amb esta referència maçònica que suposa el concepte de la ‘recta conducta’. “A reveure, Campos Terré! Lluitant es venç i vos aneu pel camí de la victòria”. Casualitat o no, sempre amb la Victòria pel mig, quan parlem de Sebastià…
Per tant, arriba el 23 de febrer del 2024. Tenim hora a un quart de deu del matí, i ens trobem a la sala de consulta de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. En una taula petita, com de cafè antic, ens han deixat els tres lligalls on hi ha l’expedient de Campos Terré, de Viriat Murall Ravanals, i del seu germà Francesc. En primer lloc, repassem i fotografiem els diferents documents relacionats amb el periodista, que ja hem analitzat en els reportatges anteriors. Tot seguit, abordem l’expedient de Viriat, amb l’esperança de trobar alguna referència al seu domicili, que és un dels misteris oberts en el moment de la detenció de Campos Terré i de la declaració del soldat Faura Mayor davant del jutge instructor. I és que, en el llibre d’Arasa, també s’apunta que, durant la Guerra Civil, Viriat ha abandonat Tortosa i ha estat vivint al Prat de Llobregat. És una població que coneixem per motius familiars, i ens agradaria poder identificar la casa, si encara es conserva. A banda, ens fem algunes preguntes. Quan Campos Terré s’ofereix a revelar a Faura Mayor el domicili de Viriat si el deixa lliure, es refereix al lloc on viu a Tortosa, o potser a la seua adreça al Prat? Vol dir això que Sebastià i Murall Ravanals han coincidit a Barcelona durant la Guerra Civil?
Abans de tancar este capítol, també hem de tenir en compte que Celedònia Casaprima Martínez, la mare de Campos Terré, vivia a l’actual número 9 del carrer Bisbe Aznar, al tercer pis de l’antiga Casa Ravanals, abans número 10 de l’antic carrer de la Plaça Nova. Això era el centre de la ciutat al segle XIX i durant la primera part del segle XX. Per tant, la casa familiar dels germans Viriat i Francesc Murall Ravanals, que pertanyien a una de les nissagues tortosines més importants del Baix Ebre, era també el domicili de Sebastià quan el periodista vivia a Tortosa. En els darrers anys i fins la seua mort, el 9 d’abril passat, Victòria Campos Turón, la filla de Campos Terré, vivia just al davant del que havia sigut el pis de la seua iaia paterna i també del seu pare. “A l’edifici hi havia una modista i m’explicaven que quan Sebastià pujava o baixava les noies que s’esperaven feien molt d’escàndol, perquè era molt guapo”, ens explicava Victòria mentre miràvem el carrer des del balcó i ens imaginàvem Campos Terré entrant a l’antiga Casa Ravanals.
També ens contava Victòria que el seu pare era molt rondador, i que moltes nits a ells i els seus amics se’ls feia de dia. En definitiva, quan Campos Terré va començar a dirigir El Pueblo tenia uns 22 anys, era encara molt jove… També cal tenir present que Sebastià i els germans Murall Ravanals es coneixien sobradament, i que tots tres eren força coneguts en aquella Tortosa de la Segona República. Per això pensem que no tenia gaire sentit que Campos Terré li oferís a Faura Mayor una informació que no fos l’adreça de Viriat durant la seua estada al Prat de Llobregat, o bé el lloc de residència de Francesc, que també havia optat per deixar Tortosa ben avançada la Guerra Civil. Com el seu germà Viriat, Francesc també declararia més tard, davant de les autoritats franquistes, que no estava d’acord amb la deriva revolucionària del bàndol republicà. I fins i tot va simpatitzar obertament i pública amb la causa dels nacionals, el bàndol que acabava de guanyar la guerra. En els propers capítols analitzarem a fons els expedients de Viriat i Francesc Murall Ravanals, intentarem conèixer millor els personatges i les seues motivacions, i sobretot descobrirem els avals que van ajudar-los a salvar la vida, encara que fos llençant noves acusacions contra Campos Terré.
Fes el teu comentari