Victòria Campos Turón sempre deia que el seu nom complet era Victòria de la República, i que el dia del seu sant era el 14 d’abril. Així va explicar-ho un dels seus néts, Oriol Segarra, durant la multitudinària cerimònia de comiat que va celebrar-se este dijous al tanatori del Temple. Per tant, este diumenge, quan es commemoren 93 anys de la proclamació de la Segona República, Victòria potser hauria celebrat el seu sant amb alguna llepolia comprada per les seues filles al mercat de Tortosa. “Era una gran lectora, fins que la vista li va permetre; li agradava el bon menjar i el bon beure, el cava sobretot, i era molt llépola. Això últim era l’únic que va poder mantenir fins l’últim dia”, va recordar Oriol durant un discurs que va arrencar llàgrimes i somriures a parts iguals.
Victòria havia nascut el 7 de desembre del 1937, “en plena Guerra Civil”, al número 9 de la carretera de la Simpàtica, mentre la ciutat de Tortosa patia un bombardeig feixista. “Van deixar tota sola ma mare amb la llevadora i una veïna. La gent se’n va anar als refugis i en aquell moment vaig néixer jo”, explicava en una entrevista realitzada el 22 d’agost del 2006, per a un projecte de digitalització de la memòria ciutadana que impulsava l’Ajuntament de Tortosa. Ara fa uns dies, mentre buscàvem una altra cosa a l’arxiu de l’antic Canal 21, vam trobar per casualitat una notícia del 2006, en què Victòria era una de les persones que hi apareixien. No ho sabem del cert, però potser va ser aleshores quan vam saber que era la filla del periodista Sebastià Campos Terré, afusellat pel franquisme el 5 de juliol del 1939. Després també vam saber que la seua mare era Irene Turón Domènech, que va morir de tuberculosi quan ella tenia només vuit anys.
Victòria, com els seus pares, també va tenir una vida de novel·la. Dona referent de les esquerres tortosines, la seua vida va apagar-se la tarda d’este 9 d’abril, mentre es declarava un incendi al poble veí del Perelló, a la zona del Mas de Bermejo. Una casualitat que és pur realisme màgic, i que ens posava la pell de gallina: al mateix Mas de Bermejo havia viscut la mare de Campos Terré, Celedònia Casaprima Martínez, quan Tortosa va ser evacuada en esdevenir front de guerra durant nou mesos. De fet, l’Ajuntament de Tortosa va haver de traslladar-se al Perelló, i centenars de persones van buscar refugi a les muntanyes, als masos i a les casetes de camp de Mig Camí, el Coll de l’Alba, Fullola… Això va ser també durant un mes d’abril, però del 1938, que és quan es creu que Campos Terré va fer la seua última estada a una Tortosa assetjada pels franquistes i els feixistes italians. Pel que hem pogut saber, Sebastià va visitar la seua mare i allà es va produir una escena molt curiosa, però això ho volem explicar en un altre capítol. Potser aquella va ser l’última vegada que Celedònia, o Dolors, com l’anomenava la família, va veure el seu fill amb vida.
“Victòria va tenir una infantesa dura. Òrfena de pare i de mare, va créixer entre les cases de la iaia i les ties maternes, les aguilones. I sempre va tenir clar, i li van fer tenir clar, que eren del bàndol perdedor de la guerra”, hi afegia el seu nét en l’acte de comiat. Durant la llarga postguerra no van cessar els registres de la policia franquista i de la Guàrdia Civil a la casa de la iaia materna. “En canvi, a la casa de la mare de mon pare no hi anaven mai”, ens explicava Victòria, que conservava dos llibres molt importants relacionats amb el cas de Campos Terré. Segons Victòria, el seu pare tenia una “gran biblioteca” al pis del número 10 del carrer Bisbe Aznar, on vivia la iaia paterna. Celedònia, que havia tingut Sebastià com a mare soltera (Campos Terré duia els cognoms que li havien posat a l’inclusa de Tarragona), estava casada amb el comerciant Federico Caudet, amb qui va tenir un segon fill amb el mateix nom. En algun moment van traslladar la biblioteca de Campos Terré al pis superior d’una botiga que els Caudet-Casaprima tenien a l’avinguda del Generalísimo (avui de la Generalitat), però Victòria no sap què va passar amb tots aquells llibres. Sense saber com, sí que va conservar un exemplar de ‘Del folklore tortosí’ dedicat afectuosament per Joan Moreria, una de les persones que va declarar en contra de Campos Terré després de la seua detenció.
Victòria ens relatava que, en canvi, a la casa de la iaia materna van poder amagar i salvar el llibre ‘El 6 d’Octubre a les comarques’, escrit pel mateix Campos Terré arran de la seua detenció el 1934 al vaixell presó Manuel Arnús, al port de Tarragona. Un llibre que les autoritats dretanes del Bienni Negre van voler prohibir i segrestar, però que els republicans d’esquerres conservaven com un tresor, com veurem més endavant. Amb tot, a la Tortosa dels anys vuitanta només n’hi havia dos exemplars: el que tenia Victòria, força deteriorat, i un altre, en perfectes condicions, que també guardava Andreu Celma, qui havia sigut secretari de l’Ajuntament entre el 1920 i el 1961. Gràcies a este segon exemplar es va poder fer la reedició del 1987, promoguda per Victòria, Josep Bayerri i l’historiador i editor Ramon Miravall, gendre del mateix Celma. “Lo senyor Celma, que era una bellíssima persona, era secretari de l’Ajuntament. L’havia guardat, i clar, a casa d’ell no havien anat a fer cap registre, i estava nou. No com lo meu. I van vendre tots los llibres que van fer”, destacava a l’entrevista del 2006, tot parlant d’aquella reedició del conegut llibre-reportatge de Campos Terré.
Victòria ens va explicar que, quan no buscaven papers, llibres o documents de Campos Terré, els policies volien saber si la família s’havia reunit amb algun element de la lluita antifranquista. Una de les persones que sovint les visitava, amb viatges freqüents des de Barcelona, era Josep Subirats Piñana, qui havia sigut deixeble de Campos Terré i també director d’El Pueblo durant la Guerra Civil. De fet, moltes de les coses que Victòria va poder saber del seu pare van ser gràcies a Subirats Piñana, que tant l’havia conegut i admirat. La relació amb la família era tan estreta que Victòria l’anomenava “tío Pepe”. Però de seguida va haver d’aprendre a no fer cap comentari sobre la gent que els visitava, o sobre les reunions i trobades que es feien a la casa de la seua iaia materna. “Rebien visites nocturnes de la Guàrdia Civil i, en una d’aquestes, ella no parava de plorar de la temor que tenia. Un guàrdia civil, fart de sentir-la, va agafar-la en braços i la va treure al balcó penjant-la al buit, dient que si la xiqueta no parava, la tirava”, relatava Oriol durant el comiat, tot recordant una de les anècdotes de la dura postguerra que tantes vegades li havia explicat la seua iaia. “Aquella gent no regien massa”, ens havia dit Victòria durant la nostra última entrevista, el 20 de març passat. Nosaltres havíem entès l’anècdota d’una altra manera, i ens pensàvem que la persona que havia amenaçat de tirar la xiqueta pel balcó era algú dels que es reunia amb Subirats Piñana a la casa de la iaia materna.
Victòria no sabia que el folklorista Joan Moreira havia sigut un dels testimonis que van declarar contra Campos Terré davant de la justícia franquista. Però Oriol va revelar-nos a tothom, durant l’acte de comiat de dijous, que la família també tenia des de fa temps el sumari del consell de guerra sumaríssim… I que alguns dels seus membres sí que coneixien la implicació de Moreira. I és que fa uns anys Xano Segarra Campos, un dels fills de Victòria, sí que havia aconseguit consultar els documents de l’expedient 3.027. “Ara tocaria investigar si l’il·lustre folklorista i col·laboracionista en la repressió franquista fou un pobre home, testimoni d’un judici en el que estava obligat per llei a dir la veritat i només la veritat, o en canvi va ser un sequaç de Bau, botxí entusiasta participant en la neteja que es va fer després de la guerra per part d’aquells que mai van perdonar que, durant uns pocs anys, els fessin fora d’un poder que consideraven que els pertanyia”, apuntava Oriol.
Victòria va tenir molts de problemes per viure i trobar feina a Tortosa. Així ens ho explicava ella en l’entrevista que vam fer-li el 7 de novembre del 2023 i també en la nostra última conversa, la del 20 de març d’enguany. Va ser quan vam aprofitar que havia sortit de l’hospital i tornava a casa per enregistrar una entrevista per a una versió televisiva dels nostres reportatges. De fet, a Canal 21 Ebre també vam emetre una notícia amb el testimoni de Victòria la mateixa tarda de la seua mort, amb què volíem complementar una altra peça sobre l’homenatge a Campos Terré anunciat per l’Ajuntament de Tortosa. Un fragment ampliat d’esta conversa es va projectar durant la cerimònia de comiat, al mateix tanatori, i podem dir que Victòria va arrencar llàgrimes i somriure a parts iguals… Entre d’altres coses, Victòria recordava els durs anys de la postguerra, quan se li va negar la feina a Ràdio Tortosa perquè era filla de Campos Terré, i no la filla de l’advocat i articulista Antoni Campos Sapiña, assassinat pels revolucionaris i autor d’una coneguda entrevista al mestre Moreira. Victòria no va poder dedicar-se al periodisme, com el seu pare. Però ha sigut una dona estimada, admirada i respectada per la gent dels diferents partits i ideologies, i també per molts periodistes tortosins. Per exemple, l’antic corresponsal de Catalunya Ràdio i actual president del Col·legi de Periodistes a l’Ebre, Josep Baubí, sempre l’anomenava Victorieta.
Victòria, com moltes filles de víctimes de la Guerra Civil, mai va tenir un lloc per portar flors al seu pare. Ella, que també era tan amant de les flors i de les plantes! Segons el seu nét, Victòria cuidava les flors amb dedicació, mentre es posava la música a tot volum, amb Ana Belén, Víctor Manuel, Serrat… “Avui estaria contenta, per poder acomiadar-se rodejada de tantes flors”, comentava Oriol mirant els rams i les corones que envolten el fèretre. En alguns dels rams més grans, com el que hi havia damunt del taüt, abundaven les flors roges, grogues i liles, els colors de la bandera republicana. El nét de Victòria també remarcava la importància de tenir memorials, llocs on poder portar-hi flors i recordar les persones assassinades pel feixisme: “Tant de bo Tortosa algun dia tingui un memorial”.
Victòria i el seu home, Ramon Segarra Arpa, ferroviari i també militant del PSUC, van ser “d’una generació de ferro forjada sobre les cendres i el dolor de la derrota, el patiment de la pèrdua i la repressió”. Segons Oriol, els seus iaios van créixer “en un ciutat i un país anorreat, devastat físicament i moral, sumit en la misèria i que, malgrat tot, amb el seu esforç i sacrifici van tirar endavant, van formar les seves famílies i van aconseguir donar als seus fills i filles un futur millor, trencant sostres que fins llavors havien tingut, com l’accés a la universitat”. Ramon i Victòria, casats des del 1958, van tenir dos fills i dos filles. “Ella era la matriarca de la família, la veu cantant i el nostre referent etern. La potència biològica de la parella Segarra-Campos avui compta amb 19 descendents directes: dos fills, dos filles, set néts i nétes, i vuit besnétes i besnéts. Sumats a tots els afegits, érem i som una bona collada sempre que ens trobem. Ella sempre era el centre de la vida familiar. Li encantava rebre les visites dels néts i besnéts i això va ser una de les coses que més l’animava en estos últims temps”, apuntava Oriol.
Victòria no és només la filla de Campos Terré. Com ens deia dijous el seu nét, va tenir una vida molt interessant, que no podem ni devem oblidar, igual que la resta de les dones que no es redueixen a la condició de filla, esposa o mare d’algú. “Per això no només hem de pensar en ella en com era en el seu darrer tram de la vida, quan el caràcter ja se li havia apaivagat. Tirant de tòpic, la iaia era una força de la natura, i qui la vau conèixer en el seus anys de plenitud ho sabreu millor”, afegia Oriol, que veia en Victòria una “dona de caràcter, que sempre va voler portar les brides de la seva vida”.
Victòria, en aquell mateix projecte de memòria del 2006, explicava que durant la transició ella havia anat a “reunions clandestines als horts, a les muntanyes i a tot això”, tot i que encara no era del partit. El seu home sí que militava ja en el PSUC, però a ella ja li agradava més el PSC. “Normalment les reunions les fèiem a la nit, en cases particulars, i a llocs… Normalment ho fèiem en un hort, a la Raval de Cristo, o a Bítem anàvem també”, recordava. Després es va legalitzar el Partit Comunista, en aquell Dissabte Sant del 1977… que justament era un 9 d’abril, la mateixa data en què ara ha mort Victòria. “Féiem 24 hores de teatre al Casal Tortosí. Hi havia Manolo Pérez Bonfill, Fernando Torres, Frederic Mauri… i després va vindre més gent”, rememorava ella. Ja després de l’intent de cop d’estat del 1981, Victòria va entrar a treballar al sindicat Comissions Obreres. Però abans, durant la primera campanya electoral en què Victòria anava a llistes, va tenir una conversa amb algú dels Reguers que deia que ell havia de votar Juan Manuel Fabra, perquè era l’amo que li donava de menjar. “Ets tu qui li dones de menjar al senyor Fabra, no el senyor Fabra a tu. Com portaria una fàbrica, ell, si no fos pels treballadors?”, va preguntar-li Victòria, que sempre sentenciava: “Amo només en tenen els gossos”.
Victòria era, com deia el seu nét Oriol, una “dona forta, lluitadora antifranquista, militant comunista quan ser-ho implicava anar a la presó, sindicalista quan els sindicats començaven, compromesa amb la llengua catalana i conscient de la repressió que havia patit, feminista de primera hora, impulsora de l’Ebre Informes, militant socialista, antitransvasament feroç i molt tortosina”. Recordem també que una de les últimes causes en les que s’havia implicat va ser en la lluita per aconseguir la retirada del monument franquista de la Batalla de l’Ebre, al costat d’antigues companyes dels moviments feministes i de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. “De fet, Victòria va participar en la vida sindical, política i social de Tortosa fins que les forces li van començar a fallar”, remarcava Oriol: “Per això la iaia se mereix ser recordada pel que era i pel que va fer, i no només pel record del pare afusellat. Ser recordada per ser un referent de les esquerres tortosines en una ciutat tan mancada d’aquests tipus de referents. Pel seu compromís democràtic”.
Victòria també era una dona presumida. En cadascuna de les entrevistes que li fèiem per parlar del cas del seu pare, també ens la trobàvem molt elegant, ben maquillada i pentinada de perruqueria, sempre impecable. El seu nét també la retrata com una dona sempre molt guapa i elegant. “La recordo amb la seva melena llarga, els llavis pintats de roig, les ulleres grans, la blusa estampada, la falda llarga plisada i les botes de canya alta. La seva presència no passava mai desapercebuda. Sempre va ser una dona empoderada que trencava motlles, perquè l’estètica també és política”, remarcava Oriol, que hi afegia: “Ella sempre anava ben arreglada. Perquè volia. Una anècdota que contava el iaio és que en l’època de la transició, a les manifestacions, ella anava com sempre anava, ben maquejada, i que el propi servei d’ordre li miraven la bossa, no fos cas que portés alguna cosa per rebentar la manifestació, com si ella fos dels altres per anar com anava vestida”.
Victòria, quan el cos ja no li responia com ella volia, va decidir acomiadar-se de tota la família. A casa, al seu llit, acompanyada de la gent que més s’estimava. “Ens ha deixat sumint-se en una son eterna. Això sí que és una mort bella, en la qual ella ha estat l’ama del seu destí fins al darrer sospir”, afirmava Oriol abans de dir adéu a una “donassa de la segona meitat de la Tortosa del segle XX”. Durant el comiat, que conduïa la periodista Núria Mora, van sonar quatre músiques que havien marcat la seua vida: la cançó ‘Ojos verdes’, interpretada per Concha Piquer; ‘Aquellas pequeñas cosas’, de Joan Manuel Serrat; ‘Pregunteu-li a l’olivera’, de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, i una versió a piano de ‘La Internacional’, que va servir per tancar un acte que perdurarà en la memòria de tots els que vam estimar i admirar Victòria.
Fes el teu comentari