Encara no són les sis del 20 de març, la tarda de l’última entrevista a Victòria Campos Turón. Els dies s’allarguen i pel balcó del carrer Bisbe Aznar entra una llum bonica. Amb la filla i les nétes del director d’El Pueblo, ja amb la càmera apagada, comentem els motius que fa 85 anys van portar Sebastià Campos Terré a tornar de l’exili per posar-se de nou a la boca del llop. Si a principis de febrer del 1939 aconsegueix fugir a França, com és que un mes després és detingut al centre de Barcelona? Segons Victòria, el seu pare s’havia cregut aquella promesa dels vencedors de la Guerra Civil, quan deien que tot aquell que no tingués les mans tacades de sang podia tornar i viure en pau a la nova Espanya de Franco. Esta també era la versió de Josep Subirats Piñana, deixeble de Campos Terré a El Pueblo. Però no pensem que Sebastià fos tan ingenu. Durant tota la Guerra Civil, a la zona nacional, el franquisme ja havia demostrat que la seua repressió era brutal i implacable. I amb l’ocupació de Catalunya les coses no havien canviat gens.
Amb les mans creuades a l’esquena, mig recolzats a la paret, comentem que Campos Terré era una persona molt intel·ligent, amb una gran oratòria i molt capaç d’afrontar qualsevol perill o amenaça, que confiava en el seu enginy per sobreviure. Sempre li havia funcionat, sempre se n’havia sortit. Des de la dreta tortosina, moltes vegades l’acusen de ser un poca vergonya o d’haver enganyat la gent. Quan el 1911 naix a la inclusa de Tarragona, sembla que Sebastià tindrà una vida dickensiana, però després passaria per un personatge de Hemingway. Tot i que el fan fora del Banc d’Aragó de Tortosa per robar uns segells, i que durant el servei militar l’acusen de regirar l’escriptori del capità, Campos Terré sobreviu a una riuada del Francolí, i després esdevé mestre de la República. Tot seguit, amb només 22 anys, dirigeix el diari de referència de la Tortosa republicana, i la seua ploma afilada l’aboca a tenir topades constants amb el caciquisme de Joaquín Bau i problemes amb la justícia. L’empresonen al vaixell Manuel Arnús pels Fets d’Octubre del 1934, i cada dos per tres també es troba arrestat o en presó domiciliària. Però sempre se’n surt amb la seua.
Al maig del 1936, amb 25 anys, arriba a ser secretari del ministre Marcel·lí Domingo a Madrid. I poc més de dos mesos després, quan els feixistes fan el cop d’estat, Campos Terré s’integra a l’elit de les milícies populars i de l’exèrcit republicà, on finalment assoleix la graduació de comandant. De fet, sobreviu a algunes de les batalles més dures de la Guerra Civil, tot i que és ferit en diverses ocasions. I enmig de tot això, encara té temps de tenir una dona a Tortosa i una altra a Barcelona, i potser una tercera a Madrid… Per tot plegat, després d’estudiar la documentació del seu cas, tenim el convenciment que Campos Terré va intentar enredar la policia i la justícia franquista amb cadascuna de les seues declaracions.
El 10 de març del 1939, quan és reconegut i detingut al centre de Barcelona pel soldat tortosí Antonio Faura Mayor, set anys més jove que ell, Campos Terré també deu pensar que podrà sortir-ne indemne… Fins i tot també intenta embolicar-lo, quan li diu que li revelarà el domicili del cap de la maçoneria tortosina si el deixa fugir. Però Sebastià s’ha equivocat fatalment, quan ha decidit tornar a Catalunya. Faura Mayor, que és un jove molt corpulent, porta Campos Terré a una comissaria del carrer Pelai on es poden presentar denúncies i delacions. Curiosament, aquell mateix dia, els diaris falangistes Imperio i Azul publiquen que el seu amic Marcel·lí Domingo ha sigut enverinat a França. Sabia Campos Terré que el líder dels republicans tortosins havia mort a Tolosa de Llenguadoc el 2 de març, només vuit dies abans de la seua detenció? Nosaltres havíem calculat que, després de passar per algun camp de refugiats a França, dels quals encara no hi havia registres, Campos Terré hauria tornat a Barcelona cap als dies 20 o 21 de febrer. És a dir, menys d’un mes després de l’ocupació franquista de la capital catalana. Però… per què ha tornat? La resposta més senzilla és que Sebastià pensés que l’exili a França era molt pitjor que quedar-se a Catalunya, tot i la desfeta republicana, i que volgués buscar la seua família, de qui havia sigut separat durant la retirada cap a la frontera.
Però de quina de les dos famílies estem parlant? Ja sabem que Campos Terré tenia una dona i una filla a Tortosa, Irene Turón Domènech i la petita Victòria Campos Turón. Però també hem explicat que també tenia una altra dona a Barcelona, la flixenca Magdalena González Català, amb qui també hauria tingut una criatura. L’únic que sabem del cert és que, en el moment de la seua detenció, Sebastià afirma que té 28 anys, que és periodista, que està casat i que té un fill. També diu que viu al número 22 del carrer Toledo de Barcelona, al pis segon primera, tot i que també admet que durant la guerra ha viscut a la casa dels seus sogres flixencs, al pis tercer tercera del número 41 del carrer Pavía. Les dos adreces es troben a deu minuts caminant, al districte de Sants-Montjuïc. Però en quin moment i com ha aconseguit Campos Terré un pis al carrer Toledo? I com ha pogut tornar a Barcelona, que des del 26 de gener del 1939 és una ciutat blindada, de la que no es pot ni entrar ni sortir sense el permís de les autoritats franquistes?
L’historiador Aram Monfort i Coll és un dels que ha explicat que la Barcelona ocupada pels franquistes era una ciutat “engabiada”. El 27 de gener del 1939, a La Vanguardia ja s’informava que quedava prohibit qualsevol intent d’entrar a Barcelona si no es pertanyia a l’exèrcit en missió militar o a la columna d’ordre i policia. I el 3 de febrer, el mateix periòdic explicava que s’havien instal·lat llocs de control a les principals entrades i sortides: a la plaça Borràs (Sarrià), a la carretera d’Esplugues, a la de Sant Boi, a la del Prat de Llobregat (Gran Via), a la de Mataró, a la de Santa Coloma, a la de Granollers i a l’Arrabassada. A més, les autoritats tenien l’ordre de controlar tots els refugiats d’altres zones d’Espanya que vivien en pisos de Barcelona, i totes estes persones havien de tenir un salconduit per retornar al seu lloc d’origen, o bé per moure’s entre Barcelona i les poblacions de la rodalia, així com per marxar a l’estranger. Monfort i Coll afirma que el procés per aconseguir els salconduits era “lent i exasperant”, fins i tot per aquelles persones que tenien els avals necessaris. A més, els salconduits eren competència de la Delegación de Seguridad del Servicio de Ocupación de Barcelona, amb l’ajuda de Falange, i suposaven tot un negoci tant per a les autoritats militars com per al partit únic. I és que no només calia presentar avals, sinó pagar 2,5 pessetes per un salconduit que tenia una validesa d’entre 15 dies i tres mesos. Per tant, havia aconseguit Campos Terré un permís especial per entrar a Barcelona?
Més o menys, això és el que li exposem a Victòria i les seues filles aquella tarda del 20 de març. És a dir, com s’ho havia fet, Campos Terré, per tornar a entrar a la gàbia que era la Barcelona ocupada pels franquistes? Sense descartar-ne d’altres, la nostra hipòtesi més radical és que Sebastià pogués tenir els contactes necessaris per fer-ho, i que el seu objectiu no fos altre que tornar al país seguint les ordres d’algú que volgués reconstruir la lluita antifeixista des de l’interior. Si tenim en compte la trajectòria política i militar de Campos Terré durant la guerra, no podem deixar de creure que l’exdirector d’El Pueblo intentés infiltrar-se per organitzar algun tipus d’oposició al nou règim del general Franco. Però, evidentment, fins ara no tenim cap prova documental que això puga ser d’esta manera.
En canvi, del que sí que tenim proves és que Campos Terré comença la Guerra Civil a Madrid, pocs dies després del cop d’estat de les dretes contra el govern legítim de la Segona República. Sabem que no només treballa al Ministeri d’Instrucció Pública, sinó que també col·labora al periòdic Política, un diari proper a Izquierda Republicana. El 20 de juliol del 1936 participa en l’assalt a la caserna de la Montaña, tot i que no hem sigut capaços de localitzar-lo en cap de les fotografies disponibles als arxius. Siga com siga, el 3 d’agost del 1936, el diari dels republicans tortosins diu el següent: “L’exdirector del diari EL PUEBLO i estimat amic nostre, en Sebastià Campos i Terré, ens comunica que va ingressar al quint Batalló de les ‘Milicias del Acero’ que han estat creades a Madrid, i que li ha sigut concedit el grau de sergent. Ha pres ja part en les operacions de la caserna de la Montanya i altres, i últimament ha estat destinat a les primeres línies de foc a Somosierra. Acaba la carta que ens envia amb un emocionant ‘Visca la República democràtica!’. Nosaltres responem al seu crit de lluita i li desitgem salut i sort per combatre el feixisme reaccionari”.
De fet, el Batalló de l’Acer és un “batallón de choque” que s’havia creat amb motiu de l’assalt a la caserna de la Montaña, el primer gran enfrontament que es va produir a Madrid en les primeres hores de la Guerra Civil, quan el general Fanjul va entrar-hi vestit de paisà i va fer-se fort amb 1.500 soldats i uns 180 falangistes. Mentre els militars rebels esperaven l’arribada de reforços, la caserna va ser envoltada per tropes lleials al govern de la República, però no només per guàrdies d’assalt o guàrdies civils, sinó també per milícies populars fortament armades. En els durs combats, que es van acarnissar quan alguns rebels van mostrar banderes blanques mentre d’altres disparaven contra els assaltants, van haver-hi entre 500 i 900 morts. Finalment, els lleials a la República van conquerir la caserna, cosa que va esperonar la defensa de Madrid durant les primeres setmanes de la guerra. Qui millor ho explica és l’escriptor Arturo Barea en la novel·la autobiogràfica ‘La forja de un rebelde’.
Així, després dels fets de la caserna de la Montaña, el Batalló de l’Acer —en què va ingressar Campos Terré— es va organitzar amb 300 voluntaris, tot i que els aspirants eren milers. Per seleccionar-los, tenien en compte la seua fidelitat al Front Popular, la seua joventut, i l’experiència militar dels candidats, ja que es considerava que amb pocs dies d’instrucció estarien capacitats per obeir les ordres militars i marxar al front de la serra madrilenya. Abans de fer-ho, com explica el diari Mundo Obrero, òrgan central del Partit Comunista, reben la visita de la dirigent Dolores Ibárruri, la Pasionaria, que els dedica un discurs abraonat. De fet, moltes dones joves també són integrades al Batalló de l’Acer com a milicianes, i algunes són protagonistes dels reportatges que apareixen a la premsa republicana, com per exemple a la revista il·lustrada Estampa del 8 d’agost del 1936. Els lemes més coneguts de les milícies de l’Acer són ‘Si muero, mis hijos se salvarán’ i ‘Las Compañías del Acero son de acero y triunfarán”. Dos frases que veiem reproduïdes en l’himne Las Compañías de Acero, amb lletra de Luis de Tapia i música de Carlos Palacio:
¡Las Compañías de Acero,
cantando a la lucha van!
¡Su fuerza es mucha
y van a la lucha
por la Libertad!
¡Las Compañías de Acero,
cantando a la lucha van!
¡Las Compañías de Acero
forjadas de acero están
y triunfarán!
¡Los milicianos de Acero
salvarán al mundo entero,
pues ante al plomo certero
dicen al mundo: “Si muero
¡mis hijos se salvarán!
¡mis hijos se salvarán!”
¡Las Compañías de Acero,
cantando a la lucha van!
¡Su temple es duro,
seguro y valiente
el ademán!
¡Las Compañías de Acero,
cantando a la lucha van!…
¡Las Compañías de Acero,
forjadas de acero están
y triunfarán!
Segons El Pueblo, cap a finals d’agost Campos Terré ja es troba combatent a Peguerinos, a Àvila, on ja forma part del Batalló de la Victòria, l’evolució de les milícies de l’Acer. Hem de recordar que Victòria serà el nom de la seua futura filla, però que Victorià també és el nom del tiet de Campos Terré que va ser alcalde republicà de Valls, Victorià Casaprima Martínez. L’1 de setembre següent, El Pueblo informa de l’ascens de Sebastià a alferes, mentre combat al front de la serra de Guadarrama. “Hem rebut una postal de campanya de Campos i Terré en la que ens diu: ‘Seguim en Guadarrama, victòria tras victòria, estrenyint el cercle a l’enemic. La definitiva no està allunyada en aquest front. Aquí en la primera posició m’han ascendit a alferes. Comano la primera secció de la primera companyia del Batalló de la Victòria. Abraçades a tots’”, diu la notícia.
Pero només vuit dies després, El Pueblo publica un article arran d’una carta de Campos Terré, que ha resultat ferit en combat. “El día 15, en la toma de una posición [al front de Talavera de Santa Olalla] me hirieron en el hombro izquierdo. Tengo un balazo con entrada y salida. Nada grave… mañana vuelvo al frente”. L’article, signat per Subirats Piñana, també destaca el caràcter heroic de Campos Terré, després d’un atac franquista a l’hospital on es troba ingressat: “Estando herido salvé la vida a més de cien compañeros que había en el hospital. Yo mismo me maravillo de la serenidad y del valor que tuve aquella tarde. Me felicitó el general Asensio y me citó en el orden del día del frente”. Una acció que, segons el mateix article, és la que li va valdre a Campos Terré l’ascens a capità, per mèrits de guerra, i a dirigir la tercera companyia del Batalló de la Victòria.
El Pueblo també publica, el 14 de novembre, un article de Campos Terré, titulat ‘¡Salud a los tortosinos heroicos!’, que li serveix per lloar els voluntaris que, guiats per Pere Pla, havien marxat al front per evitar la caiguda de la capital espanyola. El mateix dia, El Pueblo també informa d’una carta del seu exdirector, com a capità del Batalló de la Victòria, escrita des del front. “Malgrat tot, guanyarem. Abans de dos mesos podrem celebrar plegats, ja a Tortosa, la victòria nostra”, diu Campos Terré per intentar aixecar la moral dels lectors. A més, el 27 de novembre, El Pueblo informa que Campos Terré els ha enviat unes fotografies des del front de Madrid, “en les quals el nostre brau amic està juntament amb els milicians de la seva companyia”. Unes fotos que el periòdic no publica en les jornades posteriors: hi ha dies que ben just surt amb només dos pàgines, i els únics elements gràfics que inclou són els anuncis. “En la carta que ens envia, ens diu: ‘Seguim avançant, i cap dels que lluitem a les trinxeres de Madrid dubtem que el triomf serà nostre’”, conclou la cita del capità. De fet, Sebastià arriba a Tortosa vestit amb l’uniforme de capità el 26 de desembre, i aprofita els dies de permís per casar-se amb Irene Turón Domènech uns dies després, l’últim dia del 1936.
Però abans, el 29 de desembre, El Pueblo reprodueix un article sobre una actuació heroica de Campos Terré al front, publicada originalment al periòdic La Victoria de Madrid, òrgan del segon batalló de la primera Brigada Mixta. Això ens fa pensar que va ser el mateix Campos Terré qui va portar a Tortosa un exemplar del número 3 de La Victoria, publicat el 21 de desembre del 1936, que nosaltres hem pogut localitzar també a l’hemeroteca de l’Ajuntament de Madrid. El reproduïm íntegrament:
“Quiero hoy reseñar la página escrita por el capitán Campos con su tercera compañía de la Victoria en los campos de Valdemoro.
Dos días hubo que aguantar la visita constante de la aviación facciosa, que barría con su metralla la carretera y nuestros puestos de avanzada.
A media mañana del tercer día, después de escuchar vivo tiroteo, comenzó la retirada de nuestras tropas. Nuestra posición allí era insostenible, y Campos ordenó que pasásemos a las trincheras.
Cincuenta hombres escasamente nos agazapamos allí, dispuestos a no retroceder: desde las trincheras veíamos el paso por la carretera y por los campos de los rezagados, y allí ordenó el capitán esperar la avalancha enemiga, para proteger la retirada.
Nuestra artillería pasó a ocupar una nueva posición. El teléfono no funcionaba: sin municiones salí hacia el pueblo, para ver al comandante y exponerle que allí quedaba un puñado de hombres dispuesto a no ceder un palmo de terreno al enemigo; pero al llegar a donde iba no encontré a nadie. Estaba evacuado y los carros de asalto enemigos aparecían ya por el otro extremo del pueblo.
Nos reunimos dos muchachos de mi compañía, el teniente Fernández, de Intendencia, y yo: comprendimos la imposibilidad de ayudar a nuestros camaradas, copados en las trincheras, y emprendimos el regreso, silenciosos y doloridos; pensábamos en el capitán Campos y sus cincuenta valientes milicianos de la tercera compañía de la Victoria.
Consideraba yo ya perdida nuestra tercera compañía, pues al salir de la trinchera iniciaba su ataque la caballería mora y el copo parecía ya inevitable; nuestra satisfacción fué grandísima cuándo recibimos la noticia de su llegada a Madrid, ¡y sin bajas!
Supe que resistieron y rechazaron insistentes ataques de caballería, que se sostuvieron durante cinco horas, y que emplearon todas sus municiones.
Supe también que en la retirada, ordenada cuando no quedaba más que un peine a cada miliciano, se hizo con tal perfección, con tal orden, que el enemigo, asombrado. fué tibio en sus ataques, y que los nuestros, al mando de Campos, llegaron a nuestro frente cubiertos de gloria”.
L’article, publicat amb el titular ‘Efemérides’ de la plana 4, dins de la secció ‘Página del soldado’ de La Victoria del 21 de desembre, no està signat per ningú, però en canvi la seua reproducció a El Pueblo sí que porta una signatura, d’Isaac Barbeytúa, “suboficial de la 2a”. Curiosament, en aquella mateixa portada del 29 de desembre hi ha l’últim article del substitut de Campos Terré a la direcció d’El Pueblo. Joan Curto Pla hi publica ‘El respecte mutu’, abans de marxar també al front i acabar la guerra com a capità de l’Exèrcit de la República. De fet, igual que Campos Terré, Curto Pla també serà afusellat pels franquistes quan decideix tornar a Tortosa i és detingut, en creure’s la propaganda franquista que assegura que no tindran cap tipus de represàlia aquells que no tinguen “les mans tacades de sang”.
Però tornem a Campos Terré. Amb motiu d’este viatge a Tortosa, l’exdirector d’El Pueblo participa el 4 de gener del 1937 en un míting del Partit Socialista Unificat (PSU) al cinema Coliseum. Així ho explica el diari Lluita, òrgan del PSU de la UGT, i constatem que durant els primers mesos de la guerra Campos Terré ha fet una evolució ideològica des del republicanisme marcel·linista cap al comunisme. A més de Campos Terré, en el míting també parlen el seu amic Primitiu Sabaté Barjau, així com Albert Jardí Porres, regidor republicà i també redactor d’El Pueblo, i Tomàs Verdal López, també regidor, qui ara sabem que és l’autor de la novel·la ‘Los presos del Manuel Arnús’, un llibre amb la mateixa temàtica que ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, el llibre reportatge de Campos Terré sobre els Fets d’Octubre del 1934. L’endemà, 5 de gener del 1937, a la portada de Lluita, apareixen destacades algunes frases del míting. La frase de Campos Terré és la següent: “Quan es ve de la guerra, es ve amb una conscieǹcia neta, sense partidisme de cap mena”. El seu amic Primitiu, que ingressarà a la presó de Tortosa el mateix dia que Campos Terré entra a la presó Model de Barcelona, serà afusellat pels franquistes el 8 d’agost del 1939, el mateix dia que l’alcalde republicà Josep Rodríguez. La frase destacada de Sabaté Barjau és: “El PSU és el partit de la victòria i de l’organització”.
Més endavant, el 20 d’abril del 1937, Lluita també inclou una notícia sobre una de les estades de Campos Terré a Tortosa, procedent del sector del Jarama. De fet, dos dies després, Sebastià visitava la redacció de Lluita, al número 5 del carrer Palau, com a “comandant del batalló de metralladores” de la brigada Líster, una de les més importants de l’exèrcit de la República. Uns dies després, el 24 de maig, Lluita informa que ha rebut una carta de Campos Terré datada a Orgaz, a prop de Toledo, on explica que “segueixen amb intensitat les operacions ofensives a la capital toledana”, on un any abans ha tingut lloc el famós setge del Alcázar.
De fet, el 26 de maig del 1937 arriben males notícies des del front. Segons El Pueblo, en un dels combats a Toledo ha mort l’assistent de Campos Terré, Joan López López, més conegut com a ‘Barbas’. Tot seguit, el 18 de juny, El Pueblo relata que l’alcalde de Tortosa ha rebut una targeta de Campos Terré, en què el periodista diu que està fent de comissari del quart batalló de la 133a Brigada Mixta, que està al front de Huesa del Común, a l’Aragó. En canvi, un breu publicat el 27 de juliol el situa de nou a la zona de Madrid, al sector de Brunete. De fet, cinc dies abans, Lluita també explicava que havia rebut una targeta de campanya de Campos Terré, on havien fet una contraofensiva a Madrid coincidint amb el primer aniversari del cop militar.
El 7 de setembre del 1937, a El Poble—la capçalera del diari ja s’ha catalanitzat—, Campos Terré publica l’article ‘‘La prensa ultrarevolucionaria’, just al costat d’un altre del mateix Subirats Piñana, amb el títol ‘La responsabilitat de les anomalies de la reraguarda’, en què mestre i deixeble fixen la posició del diari per denunciar els “estralls, abusos i imposicions” que s’hi cometien “en nom d’una revolució”. En este sentit, hem de tenir en compte que Subirats Piñana havia assumit la direcció del diari al gener del mateix 1937, després de la marxa de Curto Pla.
L’endemà, 8 de setembre, el diari Lluita afirma que en les properes edicions publicarà articles exclusius de Campos Terré, enviats des del front de Madrid. Així, el 9 de setembre, a la portada de Lluita hi trobem l’article ‘El frente y la retaguardia’, que continua en l’exemplar de l’endemà, 10 de setembre. “Camaradas: luchad sin descanso en la retaguardia. Que vuestra tensión de nervios no gire en torno a los problemas particulares, sino en torno al gran problema de la colectividad hispana”, demana Campos Terré en els passatges finals del seu llarg article. “No luchéis a todas horas, malgastando en una acción negativa vuestras más preciosas energías, por cuestiones nimias que la victoria sobre el fascismo resolverá mañana sin mayor esfuerzo. ¡Pensad siempre en vuestros camaradas del frente! Pensad en ellos, en los que luchan a todas horas entre la vida y la muerte; imitadles hasta allí donde la retaguardia permita esta emulación y advertiréis enseguida que el proceso triunfal de nuestra victoria definitiva se acelera más y más cada día, con perfiles claros y con horizontes limpios”, diu Campos Terré, que data l’article al mes d’agost, al front del centre.
De fet, també el mateix 10 de setembre del 1937, Campos Terré hi publica a El Poble el llarg article ‘De las trincheras’, també escrit al front del centre durant l’agost. El periodista hi parla de la lluita, sovint desigual, contra l’aviació feixista: “Únicamente se les teme a los aparatos más inofensivos: a los de exploración. Estos aparecen casi siempre a gran altura, reconocen todo el frente tres o cuatro veces, fotografían el terreno, toman notas para preparar los vuelos y los bombardeos nocturnos, y cuando parece que se van a ir empiezan a trazar en el aire unos cuantos círculos concéntricos, dejando escapar un chorro de humo por la popa. Están fijando el objetivo y señalando el tiro a la artillería enemiga. Al cabo de un momento, la artillería fascista nos obsequia con un verdadero diluvio de ‘pepinos’. A esos aparatos de observación se les ha bautizado con el nombre de ‘chivatos’.”
L’article és una delícia, i recomanem llegir-lo sencer. Campos Terré hi incorpora una escena còmica i també un diàleg amb un soldat, ple d’ironia. A més, utilitza expressions ben castisses, fruit del seu contacte amb soldats d’altres parts d’Espanya. “La segunda mitad del permiso amarga más que una estancia prolongada en un frente donde haya mucho ‘tomate’. Pero, en cambio, cuando se vuelve a estar en la trinchera, rodeado de los camaradas de siempre, y la conciencia de nuestra lucha vence a nuestro propio egoísmo, renace otra vez el aplomo, el entusiasmo y este afirmado sentido de la responsabilidad que sólo en las trincheras existe”, conclou l’article de Campos Terré. Si no ens hem descomptat, este és l’últim article publicat per Campos Terré a El Pueblo, ara El Poble, que els lectors tortosins poden llegir el mateix dia que el seu últim article a Lluita.
Uns dies després, el 28 de setembre, El Poble informa de la rebuda d’una carta del periodista, sense novetat en el front, tot i que no detalla en quin lloc es troba. Només hi diu que espera tornar a Tortosa aviat, per passar uns dies en companyia de la seua família, i que ha enviat a El Poble diversos articles i treballs periodístics. Però el 19 d’octubre del 1937, El Poble informa d’una altra carta de Campos Terré, en què el tortosí explica que “encara es troba hospitalitzat a València, que ha millorat notablement i que espera que dintre breu temps vindrà a la nostra ciutat a passar la convalescència”. Però, pel que sabem, Campos Terré ja no tornarà a Tortosa fins a l’abril del 1938, per veure la seua família, ja amb la ciutat assetjada pels franquistes i els feixistes italians. Només un any després, un dels periodistes tortosins més brillants de la Segona República estarà tancat a la Model de Barcelona sense cap aval per salvar-li la vida, fins que serà afusellat al Camp de la Bota el 5 de juliol del 1939. Avui per avui, quan farà 85 anys de la seua execució per haver defensat la democràcia i els valors republicans, Tortosa pot recuperar la seua memòria i posar el seu nom, Sebastià Campos Terré, en el lloc que es mereix.
Fes el teu comentari