I l’Europea? Anàlisi del cartellisme electoral del 9-J

Encara no sabem qui ens governarà a Catalunya, però tornem a ser cridats a les urnes el proper 9 de juny per decidir quins seran els representants catalans al parlament europeu. Però, més enllà de les seves paraules als mítings i als espots electorals, sovint convé fixar-nos amb tot allò que ens comuniquen de forma no-verbal a través de l’anàlisi dels cartells electorals i dels seus eslògans.

-Junts–Lliures per Europa:

Anunci

Des de Junts per Catalunya tornen a apostar pel nom de “Lliures per Europa” per afrontar aquests nous comicis, tot i que, el seu cap de llista ja no és el president Puigdemont i tampoc la Clara Ponsatí, sinó en Toni Comín. Al partit li ha funcionat el format de l’espot rodat a l’exili i, en aquesta ocasió, ho han repetit des del mateix edifici del Parlament Europeu de Brussel·les. El fons del cartell és el blau cian tan característic de l’antiga Convergència i Unió, però que també ens recorda al color de la bandera europea. No obstant, aquesta mutació de color del turquesa al blau ja es va poder percebre a l’anterior campanya del 12-M i, molts, ja van comentar la similitud també amb els cartells d’altres formacions com Aliança Catalana o Valents que també tenen aquest color corporatiu. Pel que fa a la imatge, utilitzen un cartell coral amb els busts de tots els candidats, però mirant a diversos costats i, fins i tot, amb accions poc pròpies per un cartell electoral, ja que, són imatges siluetejades dels membres de la llista fent discursos o redactant textos. L’eslògan diu “per seguir guanyant a Europa”, fent una clara referència als anteriors comicis en els quals, amb en Carles Puigdemont de líder, van saber imposar-se a les urnes.

-PSC:

El PSC repeteix a Europa amb en Javi López amb un cartell similar al d’en Salvador Illa del 12-M, però, en aquest cas, amb el mar com a paisatge de fons. El candidat vesteix amb una camisa blanca, com a símbol de transparència, de puresa. Un blanc que contrasta amb el vermell del partit que apareix amb l’eslògan “Més Europa” i amb l’aparició del símbol de sumar, la barra i el cor, que ja fa uns quants comicis que els acompanyen. L’ús de símbols és una mena de crida d’atenció a l’espectador com si fossin usuaris d’una xarxa social a on es poden posar likes a les publicacions. A més, el símbol del cor ens transporta també al terreny més habitual dels últims temps: el de la política de les emocions.

L’espot electoral usa el “més” per tot allò positiu que defensaran a Europa com el feminisme, la igualtat, els drets i el verd; mentre que usen el “menys” per allò negatiu com el CO2, l’auge de l’ultradeta o el sostre de vidre.

-ERC:

Esquerra Republicana intenta recuperar-se de la davallada dels passats comicis i ho fa tornant a posar al capdavant de la campanya al seu líder, Oriol Junqueras, malgrat que aquest ja no vagi a les llistes europees. De fet, intenten deixar en segon terme les sigles canviant “l’esquerra republicana” per “l’Europa republicana”, però sense perdre el groc de “llibertat presos polítics”. Diana Riba, l’esposa de Raül Romeva, continua sent la cap de llista, però, en detriment d’ella, el fitxatge “estrella” del meteoròleg Tomàs Molina, l’ha fet quedar en un segon pla, si més no, al cartell electoral, ja que aquest, apareix en primer terme. Com a fons, igual que els socialistes, els republicans aposten per sortir al carrer escollint un fons floral, primaveral i amb vegetació difuminada.

-Comuns-Sumar:

En el seu cas, els comuns posen una de les seves figures més conegudes, la d’en Jaume Asens, com a cap de llista. Al cartell, Asens apareix amb un fons blau (el del cel) que juga amb la idea del blau com a símbol institucional i com a símbol de la bandera europea. Cal destacar també que és el primer cop que els Comuns deixen de banda el morat i aposten per un color que, normalment, s’associa més a partits de la dreta. A la imatge, però, Asens apareix a l’esquerra del cartell per seguir recordant als seus votants que ells són “d’esquerres”. Asens està al carrer, potser a un parc, mirant a l’infinit, com un somiador que vol fer realitat els seus somnis “la pau, el planeta i el futur” que són els termes usats a l’eslògan. I, tot plegat, ho reblen amb el subtítol de “a Europa, Jaume Asens”, de manera esglaonada. A l’espot electoral els comuns presenten una sèrie de dicotomies que fan que l’elector estigui contra les cordes i hagi d’escollir quina de les dues opcions vol viure. Una de les últimes que ens ofereixen és “o ens mobilitzem nosaltres, o guanyen ells”, una clara al·lusió al “si tu no vas, ells tornen” mític del PSOE i que deixava clar que si no guanyaven les esquerres, les dretes i el franquisme, tornarien.

-Podem:

Podem torna a distanciar-se dels comuns i es presenta a aquests comicis amb la Irene Montero com a líder. La seva campanya és molt provocadora i critica una actitud que hom adopta com una resignació, abans de continuar la lluita, i que es resumeix amb la frase “així és la vida”. L’espot electoral es dedica a desmuntar aquest mite recordant tot allò positiu que ens duu la vida com “el moviment, la lluita, el canvi, el soroll…”. Al cartell apareix la candidata, en aquest cas sí, amb el color morat característic de la formació, i envoltada de figures il·lustrades que simbolitzen manifestants amb banderes. Un fet que ens recorda també al recurs utilitzat per Vox i que, més endavant detallarem. En un segon cartell hi apareix un eslògan molt llarg, potser massa, on recorden a l’electorat que votin per “la pau, els drets humans, el feminisme i la justícia social”.

-PP:

Els populars tornen a apostar per Dolors Montserrat com a candidata a Europa i ho fan amb l’eslògan “el teu vot és la resposta”. I el primer que ens ve al cap és preguntar-nos quina resposta? Potser sense adonar-se’n estan responent-se a ells mateixos a la pregunta que va fer-se aleshores Mariano Rajoy amb allò tan icònic de “I l’europea?”. Però bé, la lectura més correcta és la d’entendre que els de Feijóo volen deixar clar als votants que tenen a les seves mans donar una resposta a Europa i també a Espanya per canviar-ho tot, ja que interpreten aquestes eleccions com un plebiscit del que pot passar als propers comicis a l’Estat espanyol. La candidata apareix en un primeríssim primer pla, potser poc adequat per a un cartell d’aquestes característiques, i envoltada per una munió de gent (la militància) amb banderes d’Europa i d’Espanya. Un recurs que, com ja hem dit, també empren els partits de Vox i de Podem. En el cas de l’espot, es dedica a mostrar situacions injustes per les quals es poden trobar moltes persones que es troben a l’atur o que tenen dificultats per arribar a finals de mes com, per exemple, la imatge d’un carro del supermercat ple a vessar amb la pregunta “m’ho puc permetre?”. Una clara apel·lació a les emocions de manera enganyosa i tendenciosa, ja que, moltes d’aquestes situacions no es poden resoldre amb un vot a qualsevol partit espanyol d’unes eleccions al Parlament Europeu, ja que, el pes representatiu d’Espanya és bastant minoritari en un context tan ampli i divers.

-Ciutadans:

Els taronges van perdent la representació a totes i cadascuna de les cambres però, lluny de llençar la tovallola i donar-se per vençuts, aquests segueixen exprimint al màxim tots els caps visibles que encara queden mantenint el carnet de militància per presentar-los allà a on calgui. Així doncs, Jordi Cañas repeteix com a candidat europeu amb la voluntat de presentar-nos, potser amb uns termes més futbolístics i menys bel·ligerants, “l’equip Espanya” per al Parlament Europeu. Ara bé, si hem de jutjar per la imatge del líder, aquest apareix de braços creuats (demostrant poca receptibilitat) i amb la boca serrada com si estigués amb una certa tensió. La tensió de no tenir gaire il·lusió per presentar-se a unes eleccions i veure que acabes exactament igual que tots els teus companys de partit, és a dir, sense cap càrrec ni representació.

-Vox:

Des de l’extrema dreta no poden evitar deixar-se a casa el discurs bèl·lic i, de nou, el seu eslògan ens presenta una amenaça: “Nos van a oír” que si ho hem de traduir al català amb aquest punt barroer implícit seria “aquests, ens sentiran”. I, igual que amb el PP, torna a dur a la confusió si els que els han de sentir són els europeus, els catalans o Pedro Sánchez? Sigui com sigui, Abascal continua parlant d’actuar en defensa pròpia (l’eslògan de les catalanes) a la Unió Europea. I és que aquesta defensa deu ser la de fer front comú amb tots els partits d’extrema dreta de Mileis, Bolzonaros, Melonis i Le Pens… aquells dels quals, recordem, renegava Asens a l’espot electoral. El seu candidat, Jorge Buxadé, apareix al cartell acompanyat d’Abascal. Tots dos miren cap a la dreta amb un somriure de triomf, de victòria… i, sovint, ens recorden els cartells de propaganda militar de la División Azul i el seu “honor i disciplina”. L’ultradreta, com ja hem apuntat, també envolta els líders de banderes espanyoles, de banderes del partit i d’una curiosa i mig amagada bandera del símbol de l’Agenda 2030 amb una creu que ens demostra que els d’Abascal són clarament uns negacionistes del canvi climàtic i que estan en contra de totes les polítiques europees de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides. De fet, resulta també curiós que es presentin a les eleccions del Parlament Europeu i que al cartell no hi aparegui ni una bandera europea.