L’anarquista ampostí Francisco Cebolla Marcos va ser l’últim ebrenc executat pel franquisme. La pena capital es va consumar per mitjà del garrot vil el 17 d’agost del 1956 a la presó de Lleida. Cebolla Marcos, àlies ‘El Viejo’, figura com a veí d’Amposta, tot i que havia nascut a Sant Jaume d’Enveja el 17 d’octubre del 1900. Fins ara, estes eren les úniques dades personals conegudes d’este lluitador antifranquista que el juny del 1949, al capdavant d’un grup llibertari de sis persones, havia entrat a Espanya des de França per cometre diferents accions armades contra la dictadura. Així, els maquis van robar en cases i bancs de la província de Lleida, però sobretot se’ls va perseguir per la mort del sometent José Murgo Guillart. El 18 de juny del 1949, aviat farà 75 anys, la Guàrdia Civil va sorprendre i detenir Cebolla Marcos, al costat de dos guerrillers més del mateix grup.
Havíem trobat el nom de Cebolla Marcos, i el seu origen ebrenc, en un llistat de represaliats pel franquisme, mentre investigàvem el cas de Sebastià Campos Terré. Ens va cridar molt l’atenció que ‘El Viejo’ fos executat amb garrot vil, quan la majoria dels executats eren afusellats. Després, vam poder localitzar la seua història al llibre ‘Garrote y prensa. Verdugos y ejecuciones en la España de Franco’, del lleidatà Eladi Romero García. Segons esta investigació, l’ampostí i els altres dos llibertaris no van ser jutjats en consell de guerra fins al 19 de novembre del 1953. Tots tres van ser condemnats a mort. Cebolla Marcos i un altre guerriller, Lorenzo López Noguero, van aconseguir fugir de la presó de Lleida, però van ser capturats uns dies després. De fet, la Guàrdia Civil va abatre López Noguero el 16 de maig del 1956. El tercer detingut, Baltasar González Pérez, va aconseguir una commutació de la pena de mort per la de 20 anys de presó. Però ‘El Viejo’ va ser garrotat gairebé tres anys després de la sentència, i més de set anys després de la seua primera detenció. Encara no havia fet els 56 anys. Va ser enterrat en la fossa comuna del cementiri de Lleida.
La pena de mort més espanyola
Durant els darrers segles, el garrot o garrot vil ha sigut la forma més espanyola d’executar els condemnats a mort. L’afusellament es reservava, sobretot, per als jutjats per la jurisdicció militar. Per això, precisament, el franquisme va afusellar la majoria dels represaliats polítics condemnats a mort. Però també va haver-hi opositors a la dictadura, com el mateix Cebolla Marcos, que van ser executats amb el garrot vil. De fet, este sistema es reservava per als casos de terrorisme o quan es considerava que el sentenciat havia actuat de manera criminal o amb una crueltat extrema.
Tot i així, des del regnat de Ferran VII, les condemnes per a civils o per a militars que haguessin comès delictes civils s’executaven amb el garrot. Teòricament, perquè es considerava un mètode més humanitari que la forca, perquè el sentenciat moria de manera ràpida i menys infame, gràcies al trencament del coll o fractura de la columna cervical. La realitat, però, és que això no sempre era així, ni tan sols quan el collarí metàl·lic va incorporar una peça de ferro que es clavava al clatell dels condemnats: n’hi havia que agonitzaven durant molts minuts abans de fer l’últim alè.
‘El Viejo’ , executat per un botxí de pel·lícula
El botxí encarregat de l’execució de Cebolla Marcos va ser l’extremeny Vicente López Copete, nascut a Badajoz el 1914. Abans de ser botxí, l’extremeny va ser mecànic de cotxes, firaire, torero afeccionat, legionari -va participar en la repressió d’Astúries del 1934- i falangista al Marroc, tot i que no va intervenir en cap acció de guerra. També havia sigut trilero i un conegut confident de la policia, però també havia fet altres feines ocasionals, com ara netejador en una empresa d’autobusos o vigilant d’obres. Amb este currículum, el 1948 va aconseguir la plaça de botxí de l’Audiència Territorial de Barcelona, que es trobava vacant des del 1935 per l’assassinat del famós executor Federico Muñoz Contreras.
Al llarg de la seua carrera com a botxí, es calcula que López Copete va executar 14 persones amb el seu garrot vil. De fet, hauria pogut passar a la història per ser el botxí del jove anarquista Salvador Puig Antich, el 2 de març del 1974. Però en aquell moment estava tancat a la presó de Sevilla condemnat per estupre, el delicte per practicar un coit amb una menor amb enganys o prevalent-se d’una situació de necessitat o submissió. Per culpa d’estos fets, López Copete va perdre la plaça de botxí, però se sap que quatre anys després s’havia instal·lat a Elx, on treballava com a vigilant nocturn. El botxí de Cebolla Marcos va morir a la mateixa ciutat alacantina el 3 de gener del 1996, amb 82 anys. Curiosament, ha passat a la història per ser un dels protagonistes de la pel·lícula ‘Queridísimos verdugos’ (1973), de Basilio Martín Patino, en què explicava com funcionava un garrot vil.
Els nacionals van recuperar la pena de mort per a la legislació espanyola el juliol del 1938, per corregir l’abolició que s’havia aprovat durant la Segona República. Tot i així, cal dir que el govern republicà de dretes, durant l’anomenat Bienni Negre, havia restablert la pena de mort, i que l’execució més mediàtica va ser la de l’anarquista Andrés Aranda Ortiz, el 21 de desembre del 1934. Els diaris van explicar que, abans de morir garrotat, va demanar menjar ous ferrats, taronges, plàtans i cerveses. Després va fumar-se un havà, i ja amb el corbatí al coll va escopir el cigar i va cridar ‘Visca l’anarquia!’. Els metges van trigar 17 minuts a certificar-ne la mort, ja que el seu cor encara va bategar durant un quart d’hora. Com era habitual, per informar de l’execució, es va hissar una bandera negra a la presó Model. Aleshores feia vuit anys que no s’executava ningú a Barcelona. Com hem dit, el seu botxí va ser Muñoz Contreras, el predecessor de López Copete, executor de Cebolla Marcos. I uns mesos després de l’execució d’Aranda Ortiz, el botxí va morir tirotejat per uns pistolers de la FAI, el 9 de febrer del 1935, en un bar de Barcelona.
A l’inici de la Guerra Civil, els milicians de Barcelona van exhibir els garrots que es guardaven a l’Audiència, amb cartells que indicaven que aquelles eren les eines que utilitzava la patronal per oprimir la classe treballadora. De fet, el garrot va quedar eradicat a l’Espanya republicana durant tot el conflicte. Però el 1939, en acabar la Guerra Civil amb la victòria dels militars revoltats, ja hi havia botxins a Madrid i Barcelona, a més d’una tercera plaça sense competència territorial. El 1948, la plantilla de botxins va ampliar-se a cinc: Madrid, Barcelona, Sevilla, la Corunya i Valladolid. Els botxins viatjaven per tota la geografia espanyola allà on se’ls requeria per fer la seua feina, però sovint esperant que pogués arribar l’indult d’última hora. En la majoria dels casos, portaven les seues eines de ferro desmuntades en una maleta, com va retratar magistralment la pel·lícula ‘El verdugo’, de Luis García Berlanga. Alguns dels botxins també miraven de perfeccionar els seus garrots amb innovacions tècniques, que no sempre resultaven ni tan efectives ni tan humanitàries com ells pensaven.
‘El Verdugo’ d’assassins tortosins
En l’àmbit civil, el garrot vil es reservava per als pitjors criminals. És el cas dels germans Juan i Esteban Guardiola, executats el 4 de març del 1948 a la presó de Tarragona per haver assassinat els cinc membres d’una família a la partida tortosina de Mianes. El seu botxí va ser Florencio Fuentes Estébanez, nascut el 1901 a Palència. Florencio és un dels botxins més coneguts de la postguerra, pagès de primera ocupació, que va ser incapaç de suportar el pes i la culpa de la seua professió, fins a punt de suïcidar-se penjant-se d’una alzina quan ja tenia uns 70 anys. De fet, era tan popular que el guionista Rafael Azcona s’hi va inspirar per escriure ‘El verdugo’. Fuentes Estébanez havia debutat com a executor l’any 1941, com a funcionari de l’Audiència de Valladolid.
Però la seua primera feina relacionada amb les Terres de l’Ebre va ser el 16 d’agost del 1941, quan a la presó de Tarragona va garrotar tres atracadors que el 4 d’abril anterior, als afores de Tortosa, havien assassinat Melchor Barceló Perdiguer, un pagès de Calaceit a qui volien robar. Els tres malfactors eren Ramón Lázaro Corella, Joaquín Juan Escoda Curto, i Juan Curto Espuny, àlies ‘Cantagallos’. La justícia franquista va ser ràpida: el consell de guerra s’havia celebrat l’11 de juliol a Tarragona. De fet, gràcies a una crònica prèvia del Diario Español, publicada el 20 d’abril del 1941, sabem que el crim va passar mentre a Tortosa tenia lloc la processó de Diumenge de Rams. També sabem que el primer tenia 36 anys i era natural de Camarillas (Terol), mentre que Escoda Curto era del poble de Jesús, i tenia 26 anys. ‘Cantagallos’ tenia 27 anys i era veí del raval de la Llet, tot i que a la crònica de l’execució es diu que era de Sant Llàtzer.
En la seua edició del 17 d’agost del 1941, l’endemà de l’execució, el Diario Español recorda que el dia del crim, mentre es feia la processó de la Passió, els tres homes van quedar per trobar-se amb la víctima, amb qui tenien algun tipus de relació, per robar-li els diners. Van travessar el nou pont de l’Estat, que just s’havia inaugurat aquell mateix 4 d’abril del 1941, i després de passar pel barri de Ferreries, en direcció a Amposta, van aprofitar la solitud d’un canyissar per assaltar-lo i apunyalar-lo al coll amb un petit ganivet, provocant-li dos ferides molt greus. La víctima va aconseguir fugir dels seus agressors i va llançar-se al riu, però no tenia forces a causa de l’hemorràgia i va sortir de l’aigua. A la vora del riu l’esperaven els tres lladres, que van rematar-lo amb pals i pedres. Segons l’autòpsia, el cadàver del pagès de Calaceit presentava més de 20 ferides al cap.
A l’hora de repartir-se el botí, qui portava la veu cantant era el jesusenc Escoda Curto. A la cartera, el pagès de Calaceit només hi duia una petita quantitat de diners, i Lázaro Corella sí que va rebre una part del botí, però ‘Cantagallos’ va quedar-se sense res perquè el seu company deia que ja tenia prou diners. Tot seguit, van llançar el cadàver al riu, tot confiant que fos arrossegat aigües avall. Però l’Ebre va retornar el cos tres dies després, el 7 d’abril del 1941, a només 300 metres al sud del pont del ferrocarril. L’encarregat de practicar-li l’autòpsia va ser el doctor Sabaté. Finalment, es va poder identificar el cadàver i la Guàrdia Civil va iniciar una investigació que va culminar amb la detenció de Lázaro Corella, qui vivia al tercer pis del número 18 del carrer Santa Teresa. A casa seua, els guàrdies van trobar-hi un vestit de pana tacat de sang, que el detingut afirmava que era pintura. Però després va confessar el crim i va denunciar els seus còmplices.
Per la seua banda, el diari La Vanguardia va relatar que ‘Cantagallos’ no havia signat la sentència perquè no sabia ni llegir ni escriure. Qui sí que va escriure una carta va ser Escoda Curto, tot acomiadant-se de la seua mare i de la seua germana, a qui els va demanar perdó. També va fer el mateix Lázaro Corella en una carta dictada per a la seua germana. “Los tres se hallaban muy abatidos y a menudo lloraban”, diu la crònica de l’execució. El mateix diari explica que els tres condemnats van escoltar una missa de genolls, i que tots tres van prendre la comunió. Eren dos quarts de cinc de la matinada. ‘Cantagallos’ també va demanar fer un testament, abans que a les cinc en punt comencés l’execució.
El garrot es trobava instal·lat al mig d’un dels patis de la presó de Tarragona. A part dels funcionaris que havien de fer complir la pena capital, també hi havia membres de la confraria de la Puríssima Sang, amb les seus vestes i unes atxes enormes, que il·luminaven l’escena. Primer va ser executat Lázaro Corella, en segon lloc Escoda Curto, i per últim ‘Cantagallos’. Cadascun anava acompanyat per dos capellans, i abans de seure al garrot van prostrar-se davant d’una imatge del Crist de la Puríssima, i van resar una oració. ‘Cantagallos’ va morir quan passaven 37 minuts de les cinc del matí. El metge que va certificar les tres defuncions es deia Julio Carrasco, amb grau de tinent. Tot seguit, una ambulància també militar va traslladar els tres cossos al cementiri municipal de Tarragona, i la temuda bandera negra va ser hissada al punt més alt del recinte penitenciari de Pilats.
El crim de Mianes
Com hem dit, Fuentes Estébanez també va ser el botxí dels germans Guardiola, condemnats a garrot vil per haver assassinat els cinc membres d’un família a Tortosa. Curiosament, feia poc que havíem llegit este cas en un bloc especialitzat de crònica negra del periodista Antonio Cendán Fraga. Es tracta d’un crim ocorregut a la partida de Mianes, on vivien el matrimoni format pel madrileny Pedro Andrés Riesgo, de 48 anys, i l’asturiana María de la Encarnación Fernández Suárez, de 33 anys. Havien arribat a Catalunya feia poc temps i es dedicaven a comprar i vendre articles de dubtosa procedència, segons va dir després la Guàrdia Civil. Antonio i la seua dona vivien en un mas amb les seues tres filles i sembla que no s’estaven de res, tot i les penalitats de la postguerra. L’historiador Joan-Hilari Muñoz ens ha confirmat que el crim va commocionar Tortosa i més concretament el nucli de Vinallop. Segons Muñoz, els fets van ocórrer al Mas del Racó, actualment en estat de ruïna. Era un mas aïllat però força proper a la via del tren, des d’on es podien transportar els productes de l’estraperlo, el mercat negre amb què alguns s’enriquien durant els primers anys del franquisme.
De fet, en el seu mas treballen alguns temporers, i va ser un pagès qui va localitzar primer el cadàver de la dona, amb evidents signes de violència, un dilluns 3 de febrer del 1946. El cos es trobava a uns 150 metres de la casa, el que indicava que potser havia intentat fugir dels seus agressors. En canvi, els cadàvers de l’home i de les tres filles -que només tenien vuit, sis i tres anys- estaven en una cambra molt menuda. Tenien el rostre desfigurat pels cops que algú els havia fet amb una destral. Per la seua banda, tota la casa estava regirada, i per això la Guàrdia Civil va pensar que el mòbil del crim havia sigut el robatori. Els autors havien entrat per una finestra, i en veure’s sorpresos van desfermar la tragèdia, un crim que va trasbalsar la comarca.
Només uns dies després, el 7 de febrer, van ser detinguts a Barcelona els germans Juan i Esteban Guardiola Castellnou, de 30 i 23 anys respectivament. En concret, se’ls va detenir en un pis que també era propietat del matrimoni assassinat, en què suposadament tenien lloc les seues sospitoses transaccions comercials. Un dels objectes que se’ls va incautar era un aparell de ràdio, però no havien aconseguit el botí econòmic que esperaven. Sembla que va ser el més petit, qui es pensava que sabia on amagaven els diners.
Davant de la Guàrdia Civil, els germans van intentar justificar el crim per les penalitats que passaven en aquella llarga postguerra, però això no va ser prou per ablanir el fiscal, que va demanar cinc penes de mort per a cadascun dels Guardiola: una condemna per cadascuna de les cinc víctimes. La defensa va intentar que no se’ls apliqués la pena màxima, però el jutge de l’Audiència Provincial de Tarragona va dictar una sentència que només sis mesos després va ser ratificada pel Tribunal Suprem. El Consell de Ministres de Franco tampoc va tenir pietat, i els germans Guardiola van ser executats a Tarragona pel botxí Florencio Fuentes Estébanez, la matinada del 4 de març del 1948.
En un dels seus últims treballs, el 9 d’abril del 1953, Florencio va ser assistit pel debutant López Copete, posterior botxí de l’ampostí Cebolla Marcos, ja que aleshores s’estrenava com a botxí de l’Audiència Territorial de Barcelona. Tots dos van executar Fortunato Gras Tejedor, un assassí que havia robat i mort una anciana amb unes tisores, abans de profanar el seu cadàver. Fuentes Estébanez va dimitir del seu càrrec entre els anys 1953 i 1954, però els últims anys de la seua vida va passar-los assenyalat pels seus veïns, tot i que molts deien que era un bon home. La seua dona l’havia abandonat i a l’escola els seus 10 o 11 fills sovint eren insultats per la feina que havia tingut el pare. Ja retirat del garrot, Florencio va viure fent de pagès però turmentat per la culpa del passat, fins que es va penjar d’un arbre als afores d’Herrera de Pisuerga, a la província de Palència.
Però el nom de Fuentes Estébanez, com el de López Copete, ja havia passat a la història. Amb excepcions com les de Salvador Puig Antich, els botxins del franquisme són més coneguts que les persones que van executar. Qui se’n recordava, de l’ampostí Francisco Cebolla Marcos?
Fes el teu comentari