Amb motiu de la performance “La gran Bacanal” que va tenir lloc el passat 5 de juny en el marc de les jornades organitzades pel Ministeri de Cultura de l’Estat Espanyol, jornades que versaren sobre el motiu “Cultura i ruralitat”. Més enllà dels posicionaments i pronunciaments de partidaris i detractors, dels qui es van sentir ofesos i ho van viure com un atac a les tradicions o d’aquells que ho van veure i viure com una manifestació cultural i prou, voldria contribuir a un apropament d’uns i altres mitjançant aquesta reflexió.
Per una part, crec que de cultura només n’hi ha una. Aquest sentit únic del terme no exclou, però, ni el seu dinamisme ni la seva diversitat. Afortunadament, el fet cultural ha tingut, té i tindrà múltiples i variades expressions. El fet religiós és també un fet cultural que, com el seu referent, és dinàmic, evoluciona i té també plurals i variades manifestacions.
No hi ha, per tant, segons la meva personal visió, una cultura religiosa i una cultura laica, sinó que totes dues són expressions o manifestacions d’un arbre comú que és la cultura. La convivència i respecte entre aquestes dues manifestacions (laica i religiosa) no ha estat ni és, malauradament, d’entesa fàcil i, sovint, hem adoptat, uns i altres, actituds de menyspreu respecte a visions o manifestacions diferents al nostre posicionament.
Vivim en un marc cultural impregnat pel cristianisme i, més en concret, per una perspectiva catòlica del fet cristià. En un món globalitzat, però, on l’espai que en temps passats monopolitzava la pràctica i visió catòlica, ara, fruit d’aquest fenomen, hi convivim persones amb realitats culturals diferents i amb visions distintes respecte el fet religiós. No podem, per tant, imposar una única visió del fet religiós, com no podem reduir tampoc aquest fet en un marc merament cultural. Si volem evitar futures controvèrsies i afavorir la convivència, cal que ho tinguem present.
Tampoc podem instrumentalitzar el fet cultural per fer prevaldre criteris o formes que altres no entenen o comparteixen, condició aquesta que també pertoca al fet religiós, que no hauria d’estar al servei de determinats interessos culturals, socials o polítics.
Des de la cultura i amb la cultura, hauríem d’entendre que aquesta vivència de la religió i de la fe evoluciona i no resta closa en models ni manifestacions on la tradició sembla tenir més sentit, pes i valor que la pròpia evolució personal i la formació cultural. No podem restar ancorats en un passat que ens dona seguretat en la mesura que no ens deixa progressar en tant que persones i creients adults.
La utilització i manipulació del fet religiós és també una qüestió que cal denunciar des de qualsevol instància: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu” (Mt 22,21). Això de sentir-se afectats per uns fets i “fer-se el mort” en altres, diu ben poc respecte al valor que ens mereixen aquestes paraules que Mateu posa en boca de Jesús. I això darrer, per desgràcia, passa massa sovint en certs sectors de l’Església Catòlica. Al respecte, he de dir que em sembla bé el to que ha fet servir el bisbat de Tortosa en la seva nota demanant respecte i, per contra, em fa mal i no puc entendre el silenci del bisbat de Madrid quan tot un seguit de gent utilitza imatges de la Verge i resa el rosari davant la seu del PSOE a Madrid tot demanant la dimissió del President del Govern i en contra de la llei d’amnistia aprovada per un Parlament democràticament erigit.
També m’agradarà saber què en diu la seu episcopal de Milà amb motiu d’un mural de l’artista aleXandro Palombo on la Verge que dona el pit al seu fill és Georgina Meloni, primera ministra italiana, cap d’un partit neofeixista.
En perspectiva de futur, i, més enllà d’esbrinar qui té raó en aquest o en altres fets, a tots ens convé apostar per retrobar aquests punts comuns que vinculen cultura i religió, teixir ponts que ens allunyin de la incultura religiosa i de la religió inculta, afavorint un desitjable equilibri entre els sentiments i la raó.
*SISCO LAHOSA és professor de Filosofia.
Fes el teu comentari