La fotografia és petita i és l’últim retrat de Sebastià Campos Terré que la família Segarra Campos ens proporciona abans de l’homenatge per commemorar els 85 anys de l’afusellament del periodista tortosí. Però és una foto original, testimoni directe dels mesos que el director del diari republicà El Pueblo va estar empresonat al vaixell Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona, acusat de participar en els fets del 6 d’octubre del 1934. De fet, és una imatge que apareix reproduïda en el llibre-reportatge ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, però és la primera vegada que podem mirar-la amb tanta qualitat, perquè a més es troba molt ben conservada. La família l’ha guardat com un tresor, com tot allò que té a veure amb Campos Terré. Un tresor de paper, que només fa sis centímetres d’ample i vuit centímetres i mig de llarg.
Sebastià hi surt recolzat a la coberta del vaixell, acompanyat d’un altre pres polític. El govern de dretes de la Segona República ha reprimit amb duresa l’intent de revolta que només qualla a Catalunya i sobretot a Astúries, en contra de la deriva de l’executiu de Madrid cap a posicions properes al feixisme. Un Campos Terré de només 23 anys mira amb decisió l’objectiu del fotògraf, i ens crida l’atenció el seu posat seriós, amb els cabells despentinats, el mocador al coll i l’abric elegant. El trobem més prim que en altres retrats: té la cara més fina i els dits semblen gairebé esquelètics. El seu company de retrat també mira a càmera, amb el braç relaxat damunt de la barana del vapor atrotinat on s’hi arribaran a amuntegar fins a 900 presoners. Irònicament, el periodista dirà sovint que és un vaixell molt luxós… Però qui és este home amb bigot i jaqueta que comparteix fotografia amb Campos Terré?
Quan arribem a casa, busquem la pàgina del llibre ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’ en què apareix la fotografia. “L’autor d’aquest llibre (X) amb A. Vives, d’Amposta, esperant la visita al passadís de primera”, diu al peu de foto, també amb una certa ironia. Tot seguit, mirem el llistat dels presoners de la capital del Montsià, i a la pàgina 106 constatem que no hi ha apareix cap A. Vives, sinó que la persona que tanca l’enumeració és Emili Vives Bertomeu. Es tracta, per tant, d’una errata en el nom del company de Campos Terré, o és que A. Vives no era d’Amposta? El que fem és buscar l’home amb bigot i jaqueta a la foto de grup dels empresonats d’Amposta, i ens sembla localitzar-lo a la filera de dalt. Sí, ha de ser Emili Vives, i per tant el peu de foto està errat.
El nom d’Emili Vives ens sona molt. Finalment, recordem que així es diu la sala de plens del Consell Comarcal del Montsià. Fem una cerca ràpida i constatem que el republicà Emili Vives havia sigut l’impulsor de la creació de la comarca del Montsià, amb capital a Amposta, i que figura en el llistat de persones represaliades pel franquisme. Però de seguida se’ns obren diferents incògnites. Com que és que la dictadura arxiva el seu consell de guerra sumaríssim? I per què Campos Terré havia volgut conservar just esta fotografia de l’estada a la presó flotant que era el Manuel Arnús? Per què la família del periodista tortosí té encara este retrat de Sebastià amb el polític ampostí?
Preguntem als nostres amics Manel Zaera, Pere Ferré i Antoni Espanya on podem trobar més informació sobre Emili Vives Bertomeu. En primer lloc, Espanya ens diu que Ferré havia fet un recull biogràfic sobre Vives, que també resulta ser un dels fundadors d’ERC a Amposta. De fet, Ferré també ens facilita el contacte del seu fill, Jaume Vives, que va integrar la llista electoral dels republicans a les eleccions del 2004. L’any següent, Esquerra va editar l’opuscle de l’exposició ‘100 anys de republicanisme a Amposta 1905/2005’, que uns dies després Ferré també ens fa arribar, amb molta informació sobre Emili Vives. En primer lloc, hi veiem una fotografia del republicà, també amb bigot, la característica jaqueta i les mans a les butxaques, davant del seu estanc, “amb la senyera i la bandera republicana pintades a la porta”.
A les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931, que dos dies després van desembocar en la proclamació de la Segona República, les esquerres van imposar-se clarament, amb 10 regidors marcel·lineros, per davant dels quatre regidors del partit de l’exalcalde Joan Palau (1906-1923), i dos regidors catalanistes de la Lliga. Així, el primer alcalde republicà d’Amposta va ser Alfred Escrivà i Prades, que anys abans havia sigut diputat provincial. Però arran dels Fets d’Octubre del 1934, Escrivà va ser detingut i empresonat al vaixell Manuel Arnús. En aquell moment, l’alcalde tornava a ser Palau, perquè la seua Unió Ciutadana havia guanyat al Front Únic d’Esquerres per només 11 vots de diferència, a les eleccions municipals del 14 de gener del 1934. Per tant, Palau va ostentar l’alcaldia durant l’anomenat Bienni Negre.
Així doncs, Escrivà també va compartir captiveri amb Campos Terré i amb el mateix Emili Vives. De fet, l’exalcalde republicà (l’home calb de més edat, amb americana però sense corbata) ocupa just el centre de la fotografia de grup. “Contra Escrivà, Palau no hi tenia cap acusació a fer, ni contra els altres 31. Però eren republicans, eren catalanistes”, assenyalava el periodista a ‘El 6 d’Octubre a les Comarques”. Segons Campos Terré, Escrivà era “banquer, industrial, agricultor, home d’immillorable posició social, però d’uns sentiments esquerrans que, traduïts en fets, en res feien recordar que l’autor era milionari”. A més de Vives i Escrivà, l’opuscle editat per Esquerra d’Amposta té identificats tots i cadascun dels presos polítics de la capital del Montsià. Emili Vives és el segon de la filera de dalt, començant per l’esquerra.
A més, este valuós material està editat a partir de la foto original, que segons Ferré algun dels descendents dels presos ampostins té ampliada i emmarcada al menjador de casa. Amb el temps, el seu captiveri al Manuel Arnús va ser motiu d’orgull per als protagonistes, i ara també ho és per a molts descendents d’estos republicans de tota la província de Tarragona, que conserven les fotografies i els seus exemplars del llibre de Campos Terré com un tresor. Això ens fa recordar el que vam explicar quan vam relatar la història de Victorià Casaprima Martínez, el tiet de Campos Terré que havia sigut alcalde republicà de Valls, i que també va ser empresonat al vapor ancorat al port de Tarragona. L’original del seu exemplar d”El 6 d’Octubre a les Comarques’ ara el té la seua néta, la periodista Judith Casaprima.
Però tornem a Emili Vives, president i fundador del Centre d’Esquerra Republicana a Amposta el 1932. Com hem dit, el 1936 va tenir un paper destacat en l’organització territorial de Catalunya aprovada per la Generalitat, i que suposava la creació de la comarca del Montsià. Però, a causa de la Guerra Civil, va exiliar-se a Montpeller. El seu fill, Jaume Vives, creu que va estar uns 10 anys exiliat a França, tot i que desconeix quina va ser la seua relació amb Campos Terré, més enllà d’estar tancats junts al vaixell Manuel Arnús. Vives va morir el 1995 amb 93 anys però amb la memòria intacta. Segons el seu fill, sovint parlava dels temps difícils al vaixell presó i de l’exili.
Com hem avançat, constatem que Emili Vives Bertomeu va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim els anys 1938-39, i que el número del seu expedient és el 000198. Però la causa va quedar arxivada. A la base de dades que hem consultat, hi diu que era natural d’Amposta i que en aquell moment tenia 30 anys. Per tant, calculem que a la fotografia amb Campos Terré devia tenir-ne uns 25. Però no, resulta que ja tenia 32 anys… El seu fill ens confirma que Emili Vives havia nascut el 1902, i per tant calculem que el 1938 ja té 36 anys. “La causa es va arxivar perquè no el van agafar; la data de naixement és al 1902”, insisteix Jaume Vives.
Això ens fa pensar que Emili Vives, com molts altres, devia fugir el mateix 1938, quan els franquistes ocupen Amposta i tot el marge dret de l’Ebre. Així, els nacionals li obren l’expedient aquell mateix any, perquè el posen a la llista negra de republicans ampostins a reprimir, però la causa queda arxivada el 1939 perquè no el troben per enlloc. Té tot el sentit del món, i Jaume ens corrobora la hipòtesi. “Estaven refugiats a una masia a la ribera, però quan lo van vindre a buscar ell havia marxat a Barcelona, van fer tard”, relata el seu fill. “Després, a Barcelona va estar-hi fins el final de la Guerra Civil, i va ser dels últims que va marxar cap a França“, conclou Jaume Vives.
Tot seguit, fem una altra cerca a les hemeroteques, i inevitablement tornem al passat. Trobem una notícia publicada a El Pueblo del 24 d’octubre del 1934, en què Emili Vives ja figura entre els primers 480 presoners del vaixell Manuel Arnús. Tot i així, entre els presos de Tortosa encara no hi ha Campos Terré, que en realitat va ser detingut per la Guàrdia Civil quatre dies més tard, el 28 d’octubre. Però sí que hi ha el regidor republicà Tomàs Verdal López, qui també escriurà un llibre sobre este captiveri, la novel·la ‘Los presos del Manuel Arnús’.
Tot seguit, també trobem un article a El Pueblo en què se’ns explica el fort vincle que s’ha establert entre el periodista tortosí i Emili Vives. El diari dirigit per Campos Terré diu fins a tres vegades que són amics: “Sin ninguna precipitación, con la calma de toda persona que está capacitada para gobernar, nuestros dirigentes van resolviendo las injusticias del bienio negro. Entre las muchas cosas mal hechas del cacique Palau, existía una que no era injusticia, era monstruosidad. Nuestro amigo Emilio Vives tenía un estanco y a raíz de los sucesos de octubre, que nada anormal pasó en nuestra ciudad, excepto el salvar la vida al cacique Palau, el mismo cacique le denunció a la Tabacalera que estaba preso en el M. Arnús; se le arrebató el estanco y lo cedieron a una hija de uno de los denunciadores”, s’explica a la tercera plana de l’exemplar del 17 de març del 1936, un cop que les esquerres ja han recuperat el poder després de les eleccions generals del febrer del 36.
“Hoy le han devuelto el estanco al amigo Vives, y así ha quedado reparada en parte aquella monstruosidad. Ahora falta que por quien sea se le indemnice de lo que le habría producido el estanco durante el año y medio que estuvo en poder de otro de una manera ilegal y arbitraria”, continua l’article, titulat ‘Justicia republicana’. “Y también falta que se castigue a los que denunciaran al amigo Vives y a 31 persones que se les obligó a ir al Arnús”, conclou l’article, que no està signat, però que per força ha d’estar inspirat per Campos Terré.
A banda, Campos Terré i Emili Vives també tenen una altra cosa en comú. Com ja vam explicar, el director d’El Pueblo havia escrit un reportatge sobre Tortosa al diari barceloní El Diluvio, que va publicar-se el 3 d’octubre del 1935. Doncs bé, el mateix diari publica també un reportatge sobre Amposta, el 21 de novembre del 1935, en què apareix un article de l’establiment comercial d’Emili Vives Bertomeu. Així, sabem que es trobava al número 16 del carrer Major, amb el telèfon 44, que s’hi podien trobar “cereals i llevors”, i que també s’hi podien comprar “espardenyes al engrós”.
En esta plana especial sobre Amposta no hi apareix cap article signat per Vives, però el republicà sí que havia escrit sobre Amposta al diari barceloní La Rambla, el 9 de juliol del 1934. L’article parlava dels sectors econòmics d’Amposta, de la seua cultura i dels esports que s’hi practicaven: rem, natació, ciclisme i futbol. Segons Vives, Amposta ja era la població catalana amb més músics per habitant. Els anuncis de comerços i fàbriques, amb un dibuix de la Cambra Arrossera, completen l’apartat dedicat a Amposta, com explicava fa uns anys Josep Ferran Bel Querol al seu bloc Miscel·lània Ampostina. Però també hi havia una notícia destacada sobre la detenció de l’alcalde Palau, el juny del 1934, quan el polític va enfrontar-se al delegat d’Ordre Públic, el republicà ampostí Xavier Sagristà.
La cosa va radicalitzar-se encara més a partir dels Fets d’Octubre del 1934. En el seu article ‘Juan Palau, l’alcalde d’Amposta (Breus apunts d’una intensa vida política’, publicat a la revista Recerca, Bel Querol fa notar que els dos bàndols expliquen de manera diferent què va passar durant una nova detenció de Palau. Així, segons relatava Campos Terré, la nit del 6 d’octubre tres republicans catalanistes, detinguts després al vaixell Manuel Arnús, van fer pujar l’exalcalde d’Amposta i el seu fill en un cotxe, i els van acompanyar “amablement, amb tota la cortesia”, fins a la frontera espanyola amb Vinaròs, per satisfer els seus ideals espanyolistes i per evitar un linxament per part del poble. Però en fracassar la revolta, Palau no ho va veure igual, va denunciar que en la seua detenció no s’havia tingut en compte la seua edat, 67 anys, i va iniciar una dura repressió, fins i tot entre els treballadors de l’Ajuntament.
La premsa del Partit Radical va explicar que, en realitat, la idea dels individus que havien segrestat l’alcalde d’Amposta i el seu fill José Maria Palau era executar-los a la frontera del pont del riu Sénia. Així, els haurien fet caminar a fosques en direcció a Vinaròs, només il·luminats pels llums de l’automòbil, però els “pistolers” van discutir-se a l’hora de matar-los i això els va salvar. Segons la denúncia de Palau, els tres homes que els havien detingut eren Josep Villaubí i Verge, Blai Rebull Sancho i Ramon Salomó Biosca. Tots tres, efectivament, apareixen al llistat de presos ampostins i també a la foto de grup dels empresonats al vaixell Manuel Arnús. I la següent imatge també és dels ampostins a la coberta del vaixell presó: Emili Vives surt aquí a la dreta de la imatge, just al darrere de Villaubí i Verge. Per cert, Villaubí o Villalbí? Perquè ho hem trobat escrit de les dos maneres…
Per la seua banda, ja vam deixar clar que Campos Terré estava gairebé tan enemistat amb Palau com amb l’exalcalde tortosí Joaquín Bau. Per exemple, el 25 de maig del 1934, El Pueblo explicava que el jutge d’instrucció l’havia deixat en llibertat arran d’unes querelles presentades pel fiscal de Tarragona i per Bau, poderós empresari oleícola i diputat tradicionalista. I just a la notícia següent, també s’informa que El Pueblo ha sigut denunciat per una “gacetilla” que es considerava injuriosa contra Palau, un altre objectiu habitual de les crítiques ferotges de Campos Terré, qui deia que el polític ampostí era “el cacic més lladre i malvat de la província”.
Segons Campos Terré, les acusacions de l’alcalde Palau arran dels Fets d’Octubre van provocar l’empresonament de 32 persones de la capital del Montsià al vaixell Manuel Arnús. Al mateix llibre reportatge ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, el periodista tortosí hi afirma que Palau havia lliurat a la Guàrdia Civil un llistat que semblava un cens electoral, amb més de 300 persones, perquè fins i tot incloïa gent benestant, que no votava les esquerres, però que tampoc l’haguessin votat a ell. I com que la Guàrdia Civil no li feia cas, Palau no parava d’insistir-hi en la seua detenció. Finalment, la Guàrdia Civil va haver de requisar un autocar per portar els 32 detinguts a Tarragona. Menys de dos anys després, el 10 d’agost del 1936, la revenja contra l’alcalde d’Amposta va ser implacable: un grup d’incontrolats van assassinar Palau i el seu fill, l’exdiputat Joan Palau Major, a la cuneta de la mateixa carretera que anava cap a Tarragona. Per això, el franquisme va convertir-lo en un màrtir, tot concedint-li la Medalla d’Or de la Ciutat a títol pòstum. Encara avui, Palau té un bust a la plaça Santa Susanna d’Amposta, però la ciutat fins i tot va dedicar-li un carrer en vida: així ho vam veure, per casualitat, a la fotografia de quan Campos Terré va ser mestre a la Canonja, cap als anys 1932 o 1933. El retratista era un tal L. Barceló, que tenia l’estudi al passeig Alcalde Palau d’Amposta.
El mateix Campos Terré també va tenir un final tràgic. Com ja sabem, en acabar la Guerra Civil va ser afusellat pel franquisme al Camp de la Bota de Barcelona, el 5 de juliol del 1939, després de quatre mesos a la presó Model sense rebre cap aval per salvar-li la vida. Per sort, el seu amic Emili Vives va poder tornar de l’exili amb la mateixa maleta amb la que havia marxat a França. Devia ser cap al 1949… A la ciutat d’Amposta encara hi ha gent que recorda la seua botiga de queviures, Casa Vives. El 1978 va ser nomenat vocal de la reconstituïda secció local d’ERC a Amposta, i va formar part de la candidatura a les primeres eleccions democràtiques, les municipals del 1979. D’esta manera, personificava la continuïtat històrica de l’Esquerra dels anys 30 amb el partit que encarava la Transició. Com hem dit, nascut el 1902, nou anys abans que Campos Terré, Vives va morir el 1995. És a dir, 56 anys després de l’execució del seu amic tortosí. El nostre amic ampostí, Manel Zaera, ens enviava esta setmana diferents fotografies de la seua casa al carrer Major, on hi ha una placa que diu: “Aquí va viure Emili Vives, impulsor de la creació de la comarca del Montsià”.
No passa el mateix amb la casa on va viure Campos Terré, al número 9 del carrer Bisbe Aznar. Però esta setmana, 85 anys després del seu afusellament, la petita fotografia del periodista i del seu amic ampostí, a la coberta del vaixell Manuel Arnús, ha protagonitzat una part de la nostra conferència a l’aula didàctica del Museu de Tortosa. Una conferència que va acabar amb una fotografia acolorida de Campos Terré, perquè volíem simbolitzar que l’havíem fet tornar a l’actualitat, a la vida. El mateix fem ara amb la imatge d’Emili Vives, davant del seu estanc, “amb la senyera i la bandera republicana pintades a la porta”. Una porta oberta i amb colors.
Fes el teu comentari