La ministra del Govern de centre-dreta Dominique Faure va quedar tercera a la seva circumscripció a la primera volta de les eleccions franceses, darrera dels candidats de l’extrema dreta i del Partit Socialista.
De cara a la segona volta que es va dur a terme aquest diumenge podia haver fet dues coses: una, mantenir la seva candidatura (i, en conseqüència, augmentar les possibilitats que el candidat ultra de Le Pen resultés elegit) o bé, segona opció, retirar-se per fer possible que el guanyador fos el candidat del Front Popular amb qui compartia la defensa dels valors democràtics i republicans.
Doncs bé, no només va retirar-se sinó que va demanar, explícitament, el vot per al candidat socialista (que, en efecte, va ser elegit derrotant l’extrema dreta).
Tradueixo aquesta situació a la realitat política de casa nostra perquè s’entengui. Imagineu-vos que en una demarcació espanyola queden primer i segon els candidats de Vox i del PSOE. A la segona volta el candidat del PP, que ha quedat tercer, es retira i fa campanya per tal que surti elegit el candidat del PSOE derrotant així l’extrema dreta. Us imagineu que això passi, realment, en aquests moments a Espanya? No. El que veiem és just el contrari, que el PP s’alia amb Vox i els fa entrar a governs i ajuntaments exactament a tot arreu on suma majoria.
Doncs bé, aquesta és la diferència entre la dreta democràtica que hi ha a Europa i el Vox-PP que tenim al conjunt d’Espanya. No és que la dreta europea sigui menys de dretes que el PP espanyol (no, no, comparteixen grup parlamentari al Parlament Europeu), sinó que a Europa (conscients del que va passar al continent els anys 30 del segle passat) hi ha una cultura de defensa de la democràtica que la dreta espanyola, senzillament, no té. Potser perquè la dreta europea condemna sense subterfugis al nazisme i el feixisme, mentre que la dreta espanyola encara està fent el saltimbanqui respecte al franquisme (per dir-ho suaument).
Aquesta és la diferència, aquest és el drama, aquesta és la tragèdia… això és el que el PP ha de rectificar si vol ser, com afirmen ser, un partit de govern democràtic amb sentit d’Estat (i quin sentit d’Estat es pot tenir anant del bracet amb els ultres admiradors de règims autoritaris?).
França, gràcies al Nou Front Popular (la unitat de totes les esquerres per fer front a l’extrema dreta) segueix ara les passes que ja vam iniciar a Espanya l’any passat amb les eleccions generals d’on va sorgir un front progressista i democràtic, liderat pel Partit Socialista i pel president Pedro Sánchez. Si sumem això a la victòria aclaparadora del Partit Laborista (socialista) a les eleccions britàniques de la setmana passada, veurem que hi ha una potent llum d’esperança davant l’onada ultra que cavalcant sobre el discurs de l’odi pretén imposar-se a Occident. L’esquerra està dempeus.
Acabo recordant quelcom que considero molt important. El següent país en anar, diguem-ne, en la bona direcció ha de ser Catalunya. Després que tenim un govern d’esquerres al conjunt d’Espanya, i ara a Gran Bretanya i França, si tots els partits progressistes han sabut unir forces per defensar la democràcia i barrar el pas a l’extrema dreta, per què aquest consens no s’ha de produir a Catalunya?
Recordo, a Catalunya la suma del PSC, ERC i els Comuns disposa de la majoria absoluta al Parlament. És a dir, l’acord -si es vol- és més fàcil que, per exemple, a França on les diferències entre les forces d’esquerra i els macronistes són més acusades.
Catalunya, doncs, ha de ser la següent. Sense més dilacions, i sense més excuses.
*JOAN CASTOR GONELL és diputat del PSC a la Diputació per les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari