Són massa anys els que Catalunya rep menys diners dels que necessita per atendre les escoles, els hospitals, la cultura, l’assistència social i la resta dels departaments. Tots ells disposen de menys pressupostos dels que els cal per pagar els respectius serveis. Per tant hem de disposar de la clau de la caixa dels impostos que aportem i amb acords puntuals i negociacions bilaterals, s’ha d’acordar la part que hauríem de transmetre a l’estat pels suposats serveis que ens dona. No pot ser que anys rere any haguéssim de denunciar que a Madrid es quintupliquin les inversions pressupostades i en canvi a Catalunya mai és compleixen, quedant la majoria de les anualitats per la meitat de les que s’haurien d’invertir. Com les nostres administracions necessiten més finançament hem de pagar una vintena d’impostos complementaris mentre a Madrid no se’n paga cap. La anormalitat és tant enorme que de cap manera és admissible. De Catalunya marxen les seus administratives d’algunes empreses –no els centres de producció- perquè allí no els cal pagar. Vet aquí, doncs, que el PIB de Madrid és molt alt, malgrat que la producció i la exportació de Catalunya els dobla en quantitat. Allí cotitzen empreses de serveis que s’hi agrupen per pagar menys i d’aquí fugen per haver de pagar impostos.
Així neix el problema que Salvador Illa sigui el president de Catalunya. Mani el PP o el PSOE a Espanya, Catalunya sempre en surt perdent. Però en aquest moment, quan Pedro Sánchez negocia amb Aragonés, algunes anormalitats pressupostàries que venen de molt lluny, com el servei de les rodalies o afers socials, entre altres, el fons de la qüestió radica en que Sánchez desitja que ERC voti a favor de la investidura de president de Catalunya a Illa que és membre del PSOE. Sense dubte, Illa serà “el governador de la colònia catalana”, exercint d’escolà de Bolaños com a rector de la parròquia. Conseqüentment, els habitants d’aquí sempre en sortirem perdent. No és el mateix un president com Puigdemont que els fa claudicar, que un Illa que ha d’estar sotmès a les ordres del PSOE, quan precisament disposa del govern gràcies als 14 diputats d’ERC i de Junts. Sense els diputats sobiranistes, Pedro Sánchez seria el cap de l’oposició i Feijóo el president. Partint d’aquesta base, Catalunya sense poder administrar els recursos que genera, sempre resulta ser la gran perdedora.
Aquesta qüestió és la que haurien de valorar els habitants de Catalunya. Els catalans disposem de menys atencions, les obres públiques necessàries no es construeixen, els trens no funcionen, les beques universitàries són inferiors, i any rere any ens passen “en cançons”. La flexibilitat d’Espanya sempre radica segons la força dels vots de Catalunya. I en aquest moment, igual ERC com Junts, disposem de la força per fer-nos valdre davant la necessitat del PSOE. Aquests suports venen de lluny i a “l’enano” Pujol de cop i volta li parlaven en català i li traspassaven serveis. Per això no ens en podem fiar ni del PP ni del PSOE. Quan els convé s’uneixen per castigar-nos com si fóssim xiquets d’escola. Recordin el 155 de Rajoy que Illa i Iceta, seguint les ordres de Madrid, en foren uns addictes inductors. Catalunya només ens en podem sortir quan ens necessiten i ara com per manar els cal els nostres vots ens hem de fer valdre. Trobo molt bé que Junts hagi tombat els objectius de dèficit plantejats pel govern que fa perillar els pressupostos generals de l’estat del 2025. Resulta ser l’avís de la força del sobiranisme.
Cal recordar que l’argumentari que exposo confronta amb la voluntat de la majoria dels espanyols. I els sectors més dretans del poder judicial no pararan de “posar pals a la roda”, al president Puigdemont i la seva tornada tranquil·la al territori. Només pel representa, el volen detenir, el volen empresonar i el volen humiliar. Quan algú els planta cara buscaran trols cercats davall terra per acusar i si poden aconseguir el objectius de detenir-lo. Ara ja només no són els russos qui havien d’envair Catalunya si es declarava independent! Ara apareixen figures de rabins jueus, l’extrema dreta de països concrets i, fins i tot, la justícia alemanya prevaricant per haver alliberat Puigdemont. I mentre, els policies que van apallissar els votants que anaven a dipositar la papereta a les urnes del referèndum queden indultats, gràcies a la llei de l’amnistia.
Quan no poden actuar per la via democràtica actuen per la dictatorial; Franco, els altres dictadors i els reis Borbons usaven la força de les armes. Un sector important dels jutges espanyols d’ara, usen “el golpe de estado” i “el terrorismo”. La democràcia espanyola s’ha de refer des del fons, allunyant-se de l’al·lèrgia que provoquen les reivindicacions catalanes i, naturalment, s’ha de començar per disposar de la “clau de la caixa”; altrament continuarem sent una colònia d’Espanya. La gent de les comarques de Tarragona no podrem viatjar durant sis mesos a Barcelona usant els trens de rodalies i un ciutadà de Madrid rep de l’estat 300 euros per any quan un català no arriba als 75. En definitiva; no són de fiar; Xavier Trias deixa l’Ajuntament de Barcelona i recorda que hores abans de l’elecció de l’alcalde Collboni li havia promès que no pactaria amb el PP per ser elegit. Ara ens han deixat dos senyors de Barcelona: Trias i Maragall i així anem, malauradament! Aquesta és la justícia “igual para todos los españoles”, fotre els catalans i fer gran Madrid; a pagar i a callar!
Fes el teu comentari