Als pobles grans i als caps de comarca s’hi han instal·lat els Instituts de Batxillerat i els centres d’FP. En sortir de l’escola primària i continuar els estudis, molts joves fan cap a la universitat. En temps de la dictadura, en sortir de l’escola primària, per continuar estudis, els joves dels pobles petits tenien poques possibilitats de fer cap a la universitat. Només un petit tant per cent de joves continuaven estudis perquè els pares havien de pagar un col·legi d’ensenyament privat o anar a diari a un institut del poble gran on podien prosseguir el batxillerat. Representava una dificultat; no existien les comunicacions actuals per desplaçar-se a l’institut o havien d’assumir el cost del col·legi, fet que poquíssimes famílies podien pagar.
Aquest fenomen ha canviat la societat actual. Actualment, gairebé tots els alumnes continuen estudis. Els pares desitgen que els fills tinguin un millor esdevenir que ells. L’agricultura ha deixat de ser rendible pels petits propietaris i els que no són pagesos abandonen els comerços o els tallers de diferents especialitats del que vivien per haver baixat l’activitat econòmica al municipi. Per aquest fet, la majoria dels joves que estudien a la universitat no poden quedar-se al poble d’on provenen per no existir el lloc de treball pel que s’han preparat. En acabar els estudis es col·loquen on poden, però amb un petit tant per cent es queden als pobles. Van a exercir la majoria a les grans ciutats; allí coneixen una parella, compren o lloguen l’habitatge i definitivament s’obliden del poble on van néixer, on hi queden els pares o els oncles.
La capa caiguda dels pobles petits queda marcada per aquest fenomen. Els joves se’n van i es queden els pares i els avis. A la Terra Alta, actualment, la majoria dels pobles hi viuen més pensionistes que treballadors en actiu. Les rendes cada any són més baixes, els habitatges es buiden per les persones grans que es moren, els negocis s’empobreixen. Vet aquí la gran incongruència existent; quan la gent gran es mor, les cases queden deshabitades, es van deteriorant i queden inservibles, mentre que a les capitals manquen habitatges i se n’han de construir de nous. Als petits pobles les cases es tanquen sense possibilitats de ser ocupades en un futur proper. A Gandesa, la incongruència encara és pitjor; existeixen prop de 250 cases unifamiliars deshabitades, i per donar habitatge a la gent arribada de nou per cobrir la demanda de personals de les fàbriques no disposen de pis on viure.
Davant d’aquest fet els governs “dormen a la palla”. Parlen molt, discuteixen vertaderes “tonteries” als parlaments però no donen solucions pel problema dels pobles petits i mitjans. Ara diuen que s’han de construir 50.000 pisos socials. A la Terra Alta, si a Bot, Vilalba o Caseres, i la mateixa Gandesa, aquestes cases deshabitades poguessin ser rehabilitades amb petites ajudes, no caldria construir pisos pels nou vinguts. A les fàbriques de Gandesa, es necessiten treballadors que no troben on viure per manca d’habitatges. Si aquestes cases es rehabilitessin amb les mínimes condicions, alguns d’ells podrien anar a viure als pobles del costat. I també als pobles petits, si aquestes cases fossin habitables, hi podrien anar a viure gent que a les capitals no en tenen, han estat desallotjats o per altres raons necessiten marxar-hi.
Si existissin els suports econòmics des del departament corresponent, la capa caiguda podria aturar-se. Rehabilitant les cases unifamiliars, donarien feina als professionals de la mateixa població, i l’activitat econòmica s’incrementaria en tots els sentits, sobretot ocupant amb gent nou vinguda aquests espais que inexorablement perden valor cada dia que passa i s’enderroquen. Tothom hi sortiria guanyant. Els pobles podrien millorar l’urbanisme, disposarien de gent nova habitant als municipis i s’activaria l’economia. Els joves que estudien, marxen dels pobles, ja no hi tornen mai més. S’han de buscar solucions i rehabilitant els edificis deshabitats, seria una solució molt més econòmica que haver de construir pisos a les capitals. I si cal construir-ne perquè les necessitats així ho marquen, cal no oblidar les comarques en despoblament que aportant pressupostos més baixos compensarien la fugida de joves i l’economia en general.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari