Són poc més de les vuit del vespre del 5 d’agost i hem quedat amb Maria Cinta Llasat Duart a casa seua, molt a prop de la plaça Alfons XII. L’esperem al carrer amb la seua filla, Cinta Galiana Llasat, que s’ofereix a acompanyar-nos en una visita que feia mesos que teníem pendent. Tot i que té problemes de mobilitat, Maria Cinta ve de missa perquè este dia fa exactament 88 anys que el seu pare, Lluís Llasat Duran, va ser assassinat per uns milicians que l’acusaven de ser la mà dreta del diputat i exalcalde tortosí Joaquín Bau Nolla. De fet, Llasat havia sigut el cap de llista de la coalició Unió Ciutadana, a les eleccions municipals del 14 de gener del 1934. I després dels fets del Sis d’Octubre, va arribar a ser alcalde durant només dos dies. Ell mateix va escriure, al diari catòlic Correo de Tortosa, una crònica de les seues 48 hores a l’alcaldia. Per això, el diari republicà El Pueblo el batejava com “l’alcalde llampec”.
Però si Llasat va passar a la història de Tortosa és pel seu assassinat, durant les primeres setmanes de la Guerra Civil i la revolució. “La mort del meu pare sempre l’he tingut molt present. Recordo perfectament el dia que van vindre a buscar-lo a casa, dos milicians. Jo en aquell moment encara no sabia què eren els milicians, però me’n recordo que eren dos homes amb mocadors de color roig al coll”, relata Maria Cinta, que aleshores encara no havia fet sis anys. “Venim a buscar Llasat, van dir, i mentre regiraven tota la casa, com si busquessin uns documents, jo no em separava de les cames del meu pare. Quan van acabar de buscar, amb la casa tota desfeta, van dir que se l’emportaven. Abans de sortir al replà, el meu pare es va girar un moment i va mirar-me, i amb la mirada semblava que s’acomiadava, em deia que no ens tornaríem a veure. Encara recordo aquella última mirada”, explica Maria Cinta, que no pot evitar emocionar-se.
La família Llasat Duart vivia al carrer Sant Blai, i la detenció es va produir el 3 d’agost del 1936. I és que l’aixecament militar i feixista del 18 de Juliol va tenir com a reacció revolucionària, també a Tortosa, la persecució dels elements de dretes. Maria Cinta recorda que, abans de matar el seu pare, els revolucionaris van tancar-lo a la presó instal·lada a l’antic col·legi de Sant Lluís, al recinte dels Reials Col·legis. Un edifici que, encara avui, li provoca calfreds. Amb la seua mare, Isabel Duart Sanarou, van portar-li una mica de menjar en una carmanyola, i encara el van poder veure viu una vegada més, a través d’una petita finestra. “Era un lloc molt fosc, però jo li veia els ulls. I un altre cop aquella mirada, com de dir-me que ja no ens veuríem mai més”, hi afegeix la filla de Lluís Llasat. En la següent visita a la presó, el 5 d’agost, algú va dir-li a Isabel Duart que si volia veure el seu home l’anés a buscar al barranc dels Garidells, entre l’Ampolla i el Perelló. Quan va ser assassinat, el cap de la minoria tradicionalista de Tortosa tenia 36 anys.
Fa un temps, Maria Cinta va tenir a les mans el certificat de defunció del seu pare, mort per ferida d’arma de foc. Ens explica que la seua mare va anar a buscar el cos de Lluís Llasat al barranc dels Garidells, segurament amb l’ajuda d’algun amic. Per tant, van poder enterrar el cadàver i a la petita Maria Cinta la seua padrina va posar-li un vestit negre, en senyal de dol. “Jo no era molt de plorar, sempre m’aguantava les llàgrimes, però quan em vaig veure vestida de negre la plorera va ser molt gran”, recorda. El mateix 5 d’agost també van ser assassinats al pont de Garidells altres persones, com el periodista Enric Mur Brull, redactor en cap del diari Correo de Tortosa, en què Llasat havia escrit alguns dels seus articles en premsa. També José Andrade Barreno, Eudaldo Gala Canalda, Restituto González Fraile, Manuel Gordón Picardo, Segismundo López Serrano, José Marín Subirats, i el capellà vinarossenc Joan Piquer Valenzuela, detingut a Campredó.
Qui va detenir i assassinar Llasat?
Però qui el va detenir, i quins van ser els assassins de Llasat? D’entrada, podem posar nom a les persones que van detenir-lo quan un “cotxe fantasma” va recórrer la ciutat per fer algunes detencions. Així ho explicava el periodista tradicionalista Josep Monllaó ‘Llaonet’ al seu llibre ‘Los bárbaros de Tortosa’. Llaonet sabia que ell també estava a la llista negra dels revolucionaris, però va aconseguir salvar-se perquè feia només mitja hora que havia fugit. De fet, va estar amagat bona part de la Guerra Civil, va aconseguir travessar l’Ebre, i va ser un dels primers en entrar a Tortosa quan els franquistes van ocupar la ciutat, el 13 de gener del 1939. Segons Monllaó, un dels que anaven al cotxe, aquell 3 d’agost del 1936, era Joan Dellà Eiximeno, àlies ‘Pataca’. Dellà va morir afusellat pels franquistes a Tarragona, el 24 d’abril del 1939, quan tenia 54 anys. A la fossa del cementiri on va ser enterrat hi figura com a pagès, tot i que Pataca havia sigut cap de guàrdies forestals i de la Guàrdia Municipal de Tortosa. L’informe de la Guàrdia Civil afirmava que Pataca era “el perro de presa de los funestos alcaldes Berenguer y Benet”, a més d’un “individuo funesto y alma negra, causante directo o indirecto de la mayor parte de crímenes cometidos en Tortosa por los marxistas”.
Altres fonts també situen al cotxe el milicià comunista Joan Vilàs Comí, el temut ‘Chaparro‘. Metal·lúrgic de professió, Chaparro va ser un dels fundadors de les Joventuts Socialistes. L’agost del 1936 va incorporar-se al PSUC, tot coincidint també amb la formació dels comitès antifeixistes i amb l’esclat revolucionari a la capital del Baix Ebre. De fet, tothom considera Vilàs Comí com el responsable d’un dels grups d’incontrolats que van protagonitzar desenes d’assassinats a la zona de Tortosa durant l’agost i el setembre del 1936. Així, l’historiador Ramon Miravall, en el seu llibre ‘Tortosa 1936-1939’, explica que als grups de Chaparro i de l’anarquista Batista (Francesc Batiste Marçà) se’ls atribuïen molts dels crims comesos contra gent de dretes, com ara el regidor bauista Lluís Llasat o el periodista Enric Mur, que tenia 35 anys. També l’historiador Enric Bayerri va escriure que Chaparro era públicament conegut com el principal assassí de capellans i catòlics. “Cuando los de la CNT-FAI reclutaban asesinos para aquel menester, hubo quien se aterrorizó al proponérselo, y entonces fue -como se dice de público- cuando Chaparro dijo: Si estos no quieren, ya los materé yo”, relatava Bayerri en el seu esborrany de llibre sobre la Guerra Civil, publicat pòstumament com a novè volum de la ‘Historia de Tortosa y su comarca’.
Però tornem a Pataca. En els últims llibres de Daniel Arasa sobre la represssió franquista a Tortosa trobem les declaracions del cap de la Guàrdia Municipal de Tortosa, que acusa Chaparro de ser unes de les persones que, en companyia d’un grup de la CNT-FAI de Barcelona, va matar “Manuel Esteban (armero), Avaria (hijo de D. Ignacio), Matías (aguacil del juzgado), Mestre (veterinario), Daniel Nivera (ferretero), Juan Povill ‘Cebollo’ i Emperador (secretario Juzgado Municipal)”. El mateix Dellà també assenyala Chaparro per haver participat en la detenció d’altres persones de dretes, a les quals portaven lligades perquè la població en fes escarni. Però Dellà va dir que no recordava haver participat en la detenció de Llasat, ni que l’impedís acomiadar-se de les seues filles fent-lo entrar a empentes al cotxe. També diu que els assassins del periodista Enric Mur, mort el mateix 5 d’agost, van ser Francisco Marro Nolla ‘Coco’ i Ramón Foch, que anaven amb Batista. Però admet que ell va detenir el mateix Mur per ordre de l’alcalde, Josep Berneguer Cros. Amb tot, Pataca nega que ell anés en companyia de Chaparro, o que més endavant deixés una cadira buida per recordar-lo en un cafè de Remolins. Chaparro va morir en un enfrontament armat contra els anarquistes de la CNT-FAI, a Sant Jaume d’Enveja, amb uns 32 anys, cap al 15 de juliol del 1937.
El 3 de març del 1939, el jutge va citar a declarar el testimoni Pedro Buera Guinart, un carter de Remolins que era confident de la policia. Buera afirma que havia sentit dir que quan van detenir Llasat el regidor carlí havia intentat besar les seues filles, però que Dellà va impedir-ho amb empentes i fent-lo pujar al cotxe que l’esperava. Però l’endemà és un altre testimoni, el llauner José Gasulla Carles, qui afirma que el grup on hi havien Pataca i Chaparro van detenir-lo a ell mateix i a Llasat, que va acabar assassinat el 5 d’agost del 1936. Com hem dit, la família Llasat Duart tenia el seu domicili al carrer Sant Blai, on Gasulla regentava una coneguda ferreteria, especialitzada en làmpares elèctriques. De fet, Gasulla era un anuciant habitual del Correo de Tortosa, i després de la Guerra Civil, durant la dictadura, va ser delegat d’Auxilio Social de Falange. Maria Cinta recorda que Gasulla visitava moltes vegades la seua mare, la vídua de Llasat, i que les dos famílies tenien una certa relació d’amistat, que ha perdurat en el temps. En concret, Gasulla explica que Pataca, amb Chaparro, Caldererito i altres milicians, el van detenir perquè es pensaven que tenia una emissora de ràdio. “El declarante estaba presente cuando el mismo grupo y otros sujetos detuvieron a D. Luis Llasat, quien ya en la calle y cuando iba a subir el coche les pidió permiso para volver a despedirse de sus hijas haciéndole entonces a empujones el procesado Dellá entrar en el coche dando al mismo tiempo grandes voces que no recuerda, de insultos al Sr. Llasat”, diu l’informe.
Però en una ampliació de la seua declaració, el 9 de març, Pataca diu que no recorda haver participat en la detenció de Llasat, i que no és cert que impedís que el regidor s’acomiadés de les seues filles. Al llibre ‘100 consells de guerra’, Arasa també explica que el 4 de març, el mateix dia que Gasulla, havia comparegut la vídua de Llasat. Isabel Duart, de 39 anys i encara resident al carrer Sant Blai, confirma que Dellà formava part del grup que havia detingut el seu marit, però que no sabia si Pataca o altres milicians com Guapet, Caldererito i Blasco són els que van impedir-li acomiadar-se de Llasat, quan ella i les seues filles van anar a veure’l més tard. Tot seguit, el jutge demana la declaració de la filla gran, Isabel Llasat Duart, que aleshores té 12 anys, però que en tenia 10 en el moment dels fets. Isabel afirma que no és cert que Dellà impedís que ella i la seua germana Maria Cinta poguessin acomidar-se del seu pare: “lo realizó en presencia de aquéllos dándoles un beso. Los nombrados no violentaron a su padre en su presencia y se lo llevaron diciendo que sólo era prestar una declaración”. Però Maria Cinta no recorda que pogués fer-li cap petó de comiat al seu pare, en el moment de la detenció. “Només recordo que es va girar i que em va fer aquella mirada”, insisteix la filla menuda de Llasat, 88 anys després.
El que sí que recorda Maria Cinta és que la seua mare no va voler signar, amb les altres vídues de Tortosa, una petició de sentència de mort per a un dels represaliats pel franquisme, que potser era l’autor material de la mort de Llasat. “Deia que les seues filles s’havien quedat òrfenes, i que ella no volia que altres xiquetes es quedessen també sense pare”, assenyala Maria Cinta. Això ens fa recordar el cas de Lluís Montagut Cristòfol, més conegut com ‘Dandy’ perquè era un milicià alt i molt elegant, a qui li agradaven els luxes i la ostentació. Diem este malnom i a Maria Cinta se li encèn una llumeta a la memòria. Potser sí, que era Dandy… Li expliquem que, durant la repressió franquista, molts dels testimonis i denunciants l’acusen de ser el responsable de les detencions i assassinats de gent de dretes durant els primers mesos de la Guerra Civil, com els executats la nit del 5 d’agost del 1936. De fet, tot i els nombrosos testimonis i avals presentats, Montagut va morir afusellat a Tarragona, el 26 de juliol del 1940, als 34 anys. Segons explica Arasa al seu llibre, el fiscal va dir-li a un regidor de Tortosa —que va intercedir a favor de Dandy— que la major part de les vídues de la ciutat havien signat perquè el condemnessen a mort. Però, com hem dit, Isabel Duart no ho hauria fet. Va ser Dandy un dels assassins de Lluís Llasat?
Una fitxa de Inspección de Prisioneros, arran d’una denúncia presentada a Santoña (Santander) el 31 de gener del 1939, ja atribueix a Dandy l’assassinat de Llasat, Mur i altres tortosins de dretes. De fet, la vídua del comandant retirat Restituto González Fraile, que es deia Pilar de Salvador Guzmán de Villoria, declara al setembre del 1939 que Dandy va anar a la presó “para escoger a las personas de derechas que fueron las primeras víctimas en Tortosa, el 5 de agosto de 1936. Por tales referencias sabe que el encartado se jactó de tal actuación diciendo que ‘iba a escoger a los más gordos'”. I és clar, entre les víctimes hi havia Llasat. Però Montagut, davant del jutge, nega haver dit aquella frase.
Sorprenentment, en la seua defensa, Dandy també demana que es prengui declaració a la vídua de Llasat, ja que podria donar fe d’una acord secret entre ell i el seu marit. Així, Montagut hi diu que el 1933 va ser expulsat de la CNT, “por haberse puesto de acuerdo con los dirigentes del Partido Tradicionalista de Tortosa, y en particular con el señor Llasat, asesinado por los rojos, al objeto de influir en los ánimos de los miembros dirigentes de la CNT, que en las elecciones de 1933 habían lanzado la consigna de ‘no votar’, para que en sus votos incluyeran candidatos de las derechas, y en último término dieran sus votos por el señor Bau”. Això es va revelar durant un míting de la CNT, i el sindicat hauria expulsat Dandy. A més, Montagut nega haver tingut cap intervenció en la detenció de Llasat.
Com apuntava Arasa, el cas i l’expedient de Dandy és tan extens i complex que mereixeria un reportatge a banda, o potser tot un llibre. Amb data prèvia a la ratificació de la sentència de mort, s’envia un informe al Ministeri de l’Exèrcit, a Madrid, en què es diu: “Salvó a buen número de personas de orden, pero a pesar de ello son tan concluyentes los informes de las autoridades, sobretodo de la Guardia Civil, en contra del condenado, que desde luego puede asegurarse que su indulto habría de producir mal efecto en la localidad”. Com hem dit, a un regidor de Tortosa que havia intercedit per Dandy per salvar-li la vida, el fiscal militar Vicente Monte Ortea va respondre-li que la major part de vídues de Tortosa havien signat perquè el condemnessen a mort.
Un altre episodi molt curiós del cas de Dandy és el del cotxe que utilitzava durant la Guerra Civil. Es tractava d’un cotxe confiscat al farmacèutic José Gamundi Majordom, i que Montagut va aprofitar molt per a fer la revolució a la seua manera. Era un Chevrolet. Segons els testimonis, Dandy va utilitzar-lo per transportar or i plata de la Catedral i dels convents, algunes dones de mala vida… I després el rebut de la benzina i de l’oli li passava al farmacèutic. Però no sabem si va ser el “cotxe fantasma” que va servir per detenir elements de dretes i fer els temuts “passejos”.
Isabel i Maria Cinta, dos xiquetes de la guerra
L’assasinat de Lluís Llasat va deixar, en aquella Tortosa que seria bombardejada pels franquistes i front de guerra durant nou mesos, dos xiquetes sense pare. Amb tot el que suposava ser les filles d’un polític assassinat de dretes, en zona republicana… Isabel Llasat Duart va morir l’any passat i molta gent la recorda per haver sigut professora i tutora del centre UNED de Tortosa, especialitzada en Dret Civil Català. La filla gran de Lluís Llasat i Isabel Duart va ser batejada amb els noms Isabel Antonia Carmen Cinta, segons veiem al Correo de Tortosa del 19 de juny del 1926, i per això en alguns llocs apareix incorrectament que Maria Cinta Llasat és nascuda el 1926. En realitat, ella és del setembre del 1930, i per això Maria Cinta Llasat és a punt de fer 94 anys. Amb un sentit de l’humor molt fi, ens explica que es desperta de matinada i que es posa a escriure: “Encara escric molt, tot i que estic mig morta”. De fet, al principi de la nostra conversa també ens diu: “Ja em queda poc”, conscient de la seua vellesa, amb molta serenor i dignitat. Però el que més ens commou és quan afirma: “Mai he tingut rancúnia, i sempre he sigut amiga de tothom”.
És el cas de Josep Rodríguez, nét de l’alcalde republicà Josep Rodríguez Martínez, afusellat pels franquistes el 8 d’agost del 1939, ara fa 85 anys. Tots dos van participar en l’acte que va fer-se a Tortosa el 15 d’abril del 2018, al costat de l’antic pont del tren, per recordar les víctimes dels bombardejos de la Guerra Civil. El nét de l’alcalde republicà i la filla del regidor bauista es van abraçar emocionats, després de llançar unes flors a l’aigua de l’Ebre. Quan els revolucionaris van matar Llasat, Rodríguez encara no era alcalde, ja que no va accedir a l’alcaldia fins al 24 d’octubre del 1936. Però estos dies, tornant a revisar el cas de Rodríguez al llibre ‘100 consells de guerra’, ens trobem que l’alcalde màrtir, en la seua primera declaració davant de la justícia franquista, recorda que com a delegat de Sanitat va recollir nombrosos cadàvers, entre els que cita Enric Mur, director del Correo de Tortosa, i un tal “Alfonso Llasat”. Es tracta de Lluís Llasat, però per algun motiu no diu el nom correcte, o potser la persona que transcriu ho fa malament. Hem pogut trobar esta errada en el document original, que ens ha facilitat el nét de l’últim alcalde republicà.
També és curiós constatar que Rodríguez i Llasat havien coincidit políticament, durant la dictadura de Primo de Rivera. I és que una de les acusacions que pesaven contra l’alcalde republicà és que havia deixat de militar al Centre Tradicionalista i, amb l’arribada de la Segona República, s’havia passat als partits republicans “El nét de Josep Rodríguez em va dir que al meu pare el van matar perquè no havien pogut detenir Bau, perquè deien que ell era la seua mà dreta”, recorda Maria Cinta. De fet, en el moment del cop d’estat militar, Bau ja es trobava a Portugal per aconseguir suports i armes per al bàndol sublevat, cinc dies després de l’assassinat a Madrid del seu amic íntim, el diputat dretà José Calvo Sotelo. A més, el líder de les dretes espanyoles havia visitat Tortosa el 10 de juny del 1936 per fer un míting al xalet que Bau tenia a la Simpàtica, davant d’un grup de tradicionalistes. “O los españoles sensatos acaban con el Régimen o éste acabará con España”, va dir Calvo Sotelo en un discurs clarament antirepublicà, que anunciava l’imminent aixecament militar.
No sabem del cert si Llasat va participar en aquella trobada conspiratòria. Potser es podria buscar en la fotografia d’aquell dia que sembla que va publicar el diari El Alcázar anys més tard, el 13 de juliol del 1950, però que fins ara no hem pogut trobar. Al diari tradicionalista Correo de Tortosa no hem sabut veure cap referència, però sí que hi hem trobat les diverses esquel·les que es van publicar aquells dies tensos de juliol, arran de l’assassinat de Calvo Sotelo, considerat després pel franquisme com un “protomártir” de la causa nacionalcatòlica. De fet, Correo de Tortosa també anunciava el 14 de juliol del 1936 que l’endemà a les vuit del matí se celebraria a la capella del Sant Crist de la catedral una missa de rèquiem en memòria “del malogrado caudillo derechista don José Calvo Sotelo”. La crònica del 15 de juliol diu que a la missa van assistir moltes alumnes i la directora de les escoles gratuïtes José Bau Vergés, del Cercle Catòlic Tradicionalista, que costejaven Joaquín Bau i la seua dona, Elisa Carpi. Sabem que la directora es deia Josefa Noguerón de Llop. En la nostra trobada, Maria Cinta Llasat ens diu que encara recorda “doña Pepita”.
Este 5 d’agost, quan anem a veure Maria Cinta, li portem la portada del Correo de Tortosa del 31 de maig del 1935, en què hi surt un retrat de la directora de la seua escola i la foto d’un grup de xiquetes que havien fet la Primera Comunió. A la notícia de portada s’explica que, en una desfilada que anava des del local del carrer Montcada fins a la catedral, hi havia un seguici de xiquetes més menudes, entre les que hi anava Maria Cinta, a més d’una filla de Bau: “Marchaban delante las señoritas Inmaculada Bau Carpi, Maria Cinta Llasat Duart, Esperanza Colomé Sancho, Conchita Homedes Estorach y Paquita Domenech Roig, ricamente ataviadas y vistiendo trajes de angelillos, confeccionados con ricos crespones de tonos delicados”. A la notícia també es diu que, en representació del Partit Tradicionalista, hi havia Lluis Llasat, excap de la minoria tradicionalista a l’Ajuntament de Tortosa i delegat de la junta regional catalana del mateix partit. Tot seguit, la festa va continuar, fins ben entrada la tarda, al local del Centre Tradicionalista, on van actuar Maria Cinta i les altres “parvulitas” de l’escola, així com les xiquetes que havien pres la Primera Comunió.
De la mateixa manera, en la nostra trobada amb Maria Cinta també portem la portada del 3 de juliol del 1935. El Correo de Tortosa parla de la celebració d’una festa per a les alumnes de l’escola del Centre Tradicionalista premiades en un Certamen Catequístic que sembla que era força popular en aquella època, ja que hem vist també una fotografia del 1934 en un llibre que repassa la història del col·legi de les Teresianes, on curiosament Maria Cinta també estudiaria després de la guerra. Maria Cinta Llasat, de primer grau, es trobava entre les xiquetes premiades del 1935, al costat de Pepita Audí, Pepita Llop i Maria Cinta Calvet. L’acte d’entrega dels premis estava presidit per la dona de Bau. Al final van resar una oració en memòria del pare de l’exalcalde, José Bau Vergés, que com hem vist donava nom a l’escola, i el mossèn també va destacar el quinzè aniversari de les noces entre Joaquín Bau i Elisa Carpi. “Mama, amb cinc anys ja guanyaves premis!”, li diu a Maria Cinta la seua filla, Cinta Galiana, que també ens explica que va fer-li molta il·lusió guanyar el premi Ebre Líders del 2013, o el premi Sant Blai del 2021.
Llasat, l’alcalde llampec
També li fa il·lusió saber que el seu pare no només va ser alcalde accidental, com s’ha dit alguna vegada, sinó alcalde amb totes les lletres, encara que fos només durant dos dies. Li expliquem que va ser arran dels fets del Sis d’Octubre del 1934, quan el govern de dretes de la Segona República va dissoldre molts ajuntaments d’esquerres, fins i tot detenint alcaldes i regidors, i es van nomenar comissions gestores amb els regidors dretans. Enmig d’este enrenou polític, el 18 d’octubre del 1934 també és cessat com a alcalde el lerrouxista Rafel Alemany Català, que des de tres dies abans presidia una gestora per decisió de l’autoritat militar de Tarragona.“Todo hace suponer que el primer gestor, don Luis Llasat, reemplazará en la poltrona presidencial al Alcalde gubernativo que cesa hoy”, explicava el diari catòlic Correo de Tortosa a la seua portada d’aquell dia. I així va ser: Llasat seria alcalde fins al 20 d’octubre, moment en què Alemany tornaria a l’alcaldia un altre cop, amb plens poders, fins que el gener del 1936 va ser substituït per Tomàs Homedes Espuny.
Així doncs, a Maria Cinta li portem una còpia del Correo de Tortosa del 19 d’octubre del 1934, en què es pot llegir la crònica de la sessió de la comissió gestora en què Llasat és nomenat alcalde amb cinc vots a favor i un en blanc. “Como alcalde, quiere serlo de todos los tortosinos, sin distinción de ideologías, imprimiendo la máxima austeridad a su gestión y dispensado cordial acogida a cuantos a él acudan en demanda de su intervención, que procurará que se adapte a aquellos sentimientos de justicia que ha constituído siempre su norma de conducta”, diu la crònica. Tot seguit, Cinta Galiana també llegeix a la seua mare l’article que Llasat publica al Correo de Tortosa l’endemà, 20 d’octubre. Es titula ‘Dos días en la Alcaldía’, i el reproduïm tot seguit en el seu format original.
També expliquem que este article va tenir una rèplica al diari republicà El Pueblo, publicada en l’edició del 22 d’octubre del 1934. És l’article en què Llasat és batejat com “el Alcalde relámpago”… No sabem si l’article “Apostillas a unas notas” va ser escrit pel seu director, Sebastià Campos Terré, ja que no està signat per ningú. Per les dates ben bé podria ser, perquè Campos Terré no va ser detingut per la Guàrdia Civil fins el 28 d’octubre següent, abans de ser empresonat al vaixell Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona, al costat dels altres presos polítics. Siga com siga, l’article desmunta amb una certa ironia cadascun dels arguments de Llasat, i es nota que es d’algú que coneix l’administració municipal des de dins. Això mateix ens fa pensar en l’aleshores exregidor republicà Viriat Murall Ravanals, o potser en el seu germà Francesc Murall Ravanals, acusat després pels franquistes d’estar darrere del pseudònim ‘Clarinete’ que escrivia les populars ‘Apostillas’ al diari dels marcel·lineros tortosins. I és que tots dos eren redactors a El Pueblo, sota la direcció de Campos Terré. “Lamentamos con estas apostilas haber estropeado una ilusión del Sr. Llasat. Seguramente él, al redactarlas, se creía ‘un hombre de Estado’, que había hecho algo extraordinario y resulta que ha descubierto… el Ebro. ¡También es mala suerte!’, conclou l’article.
Així, Lluís Llasat Duran només va ser alcalde durant dos dies, però va ser regidor a l’oposició, cap de l’anomenada minoria tradicionalista, i també al govern municipal, durant l’anomenat Bienni Negre. Per exemple, una de les seues obsessions era l’aplicació de polítiques que ajudessen a reduir l’atur dels obrers, font de conflicte social. Així es pot veure en la crònica del ple de l’Ajuntament que recull El Pueblo del 27 de febrer del 1934, en què Llasat també va rebutjar enèrgicament que l’escut de Tortosa deixés de tenir la corona i les paumes, i que es renunciés “per a sempre” als títols de ciutat “fidelísima y ejemplar” que havia atorgat la monarquia espanyola. A banda, només cal fer una repassada per l’hemeroteca de la premsa tortosina de l’època, digitalitzada a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, per comprovar que Llasat, com a regidor d’Obres Públiques, va tenir una activitat força intensa.
També cal destacar els seus articles al Correo de Tortosa, com un que es titula ‘Autoridad y ley’, publicat a la portada del 23 de febrer del 1935, molt crític amb el sistema polític de la Segona República. També ens ha cridat l’atenció l’article ‘Tortosa, hija pródiga’, del 30 d’abril del 1935, en què lamenta l’assalt violent d’un grup de delinqüents a la presó de Tortosa, i que va suposar l’alliberament d’alguns lladres i assassins confessos. Tanmateix, hi denuncia la falta de cossos de seguretat que hi ha al municipi, que en aquells moments encara comprenia tots els pobles del Delta. El 8 de juliol d’aquell any, El Correo de Tortosa celebrava en portada l’arribada de nous guàrdies d’assalt, gràcies a les gestions del diputat Bau. I el mateix Llasat seria l’encarregat de donar-los la benvinguda i de saludar-los personalment, tot encaixant la mà de cadascun d’ells.
Finalment, hem volgut trobar l’última referència a Llasat a El Correo, i hem localitzat un breu de societat, del 28 d’abril del 1936, que diu el següent: “Para Barcelona y con objecto de despachar asuntos particulares, salió ayer nuestro buen amigo don Luis Llasat”. Però el 18 de març encara fa de regidor de la minoria tradicionalista a l’Ajuntament, i dóna suport a l’alcalde republicà Josep Berenguer Cros en una mesura econòmica que havia de servir per reduir l’atur obrer. Just quatre mesos després, es produeix el cop d’estat i esclata la Guerra Civil. Però el Correo de Tortosa no pot informar de la seua detenció i assassinat, perquè el diari dels tradicionalistes deixa de publicar-se aquells dies. L’últim exemplar que es conserva a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre és del 16 de juliol del 1936, amb una esquel·la de Calvo Sotelo que ocupa tota la portada, amb motiu d’una missa que ha de fer-se a Tarragona. Però, com hem dit, el 5 d’agost de 1936, Llasat va ser un dels primers elements de dretes represaliats a Tortosa. No hem trobat cap referència a El Pueblo, però al llibre ‘Tortosa, front de guerra’, de Josep Subirats Piñana, hem llegit que arran d’estos fets Joan Benet Piñana, que havia sigut alcalde, va dimitir com a president del comitè del Front Popular. En el seu lloc van posar-hi un representant de la CNT.
Els primers assassinats
“L’auto fantasma —va escriure el jesusenc Joan Cid i Mulet al seu llibre ‘La Guerra Civil i la revolució a Tortosa’, fent servir la mateixa expressió que Llaonet— obre les seves portelles i engoleix les ombres dels homes que no saben on van, però s’ho temen. Mentre uns esguards viuen de la inquietud i de la por, els altres s’animen de la lluor demoníaca que inspira tota acció salvatge. La ciutat dorm insensible a la tragèdia de les ànimes i els carrers submergits en la penombra no s’escruixeixen del martelleig del motor que esgarrinxa llur silenci”.
De fet, ningú explicarà com Cid i Mulet el moment d’estos primers assassinats de la Guerra Civil a Tortosa, entre els quals s’hi troba Lluís Llasat:
“L’auto s’atura enllà dels camps deserts. La ciutat ha desaparegut rere el tombant de la costa de Soldevila. Les primeres clarors esquincen aviat el llac emperesit del cel… De seguida, uns trets faran aixecar uns crits esgarrifosos i la sang començarà a brollar dels pits mortalment ferits… Els homes, lligats de mans i peus, intentaran encara, amb els ulls desesperadament oberts i el cos crivellat, escapar-se dins l’ombra a punt d’exhaurir-se… Els fusells continuaran disparant, percaçant-los com si fossin conills que tractessin d’entaforar-se als matolls… Els cossos es doblegaran en la terrible agonia que seguirà a la criminal persecució en la immensa clariana. La mort estendrà les seves ales espectrals en la desolada amplitud dels camps deserts… I encara, les culates dels fusells s’enfonsaran en els rostres esgarrifosament mutilats!”
La realitat és que molts dels marcel·lineros tortosins es van esgarrifar amb els crims contra Llasat i els altres dretans, perpretats per milicians comunistes o anarquistes. “L’assassinat massiu ha produït un esgarip de pànic”, hi afegia Cid i Mulet. “Així acabà l’excepció que representava Tortosa com a ciutat on es vetllava per la vida de tothom, fossin persones addictes a la República o no”, remarcava Subirats Piñana, que pel trasllat a Madrid de Campos Terré i arran de la marxa al front del següent director, Joan Curto Pla, va acabar dirigint El Pueblo. “En la nostra, de rereguarda, cap no n’hagués volgut, de mort. Ho vaig dir en articles signats contra les violències i els assassinats que em publicà El Pueblo (i després El Poble, quan el vaig dirigir)”, continuava en el seu llibre escrit el 1996. I és que Subirats Piñana, tot i que va ser empresonat en acabar la Guerra Civil i sotmès a un consell de guerra sumaríssim, va poder evitar la pena de mort, cosa que no van aconseguir ni Campos Terré ni Curto Pla, afusellats pel franquisme el 1939.
La memòria dels vencedors
La dictadura, però, només va honorar les víctimes de l’anomenat bàndol nacional. El 3 de desembre del 1959, el periodista carlí Llaonet escrivia al Diario Español de Tarragona l’article ‘En memoria de unos patriotas, Mariano Tornadijo y hermanos Cruells”. Llaonet hi explicava que l’Obra Sindical del Hogar tenia una activitat incansable a Tortosa, i que havia inaugurat un bloc amb 80 habitatges amb el nom de Luis Llasat; un altre de 40 habitatges, amb el nom de Mariano Tornadijo, i un últim amb 24 pisos, dedicat a la memòria dels germans Cruells. Els dos primers grups van fer-se al barri de Remolins, i l’últim, al barri de Ferreries. De fet, encara avui estos grups d’habitatges porten els noms dels anomenats per Llaonet “mártires de la Cruzada”, un gest que aleshores era “muy bien recibido por toda la opinión católica i patriótica de nuestra ciudad”. Segons recorda el mateix periodista, Tornadijo va ser el primer cap de Falange a Tortosa, i amb ell havia preparat “el Glorioso Alzamiento” els primers mesos del 1936. De fet, va ser detingut el 20 de juliol amb només 20 anys i traslladat el 24 de setembre a una txeca de Barcelona, on seria assassinat el 8 d’octubre al cementiri de les Corts. El mateix passava amb Luis de Cruells Aragonés, de 56 anys, i els seus fills, Ramon (27), Luis (25) i Antonio (20), que segons Llaonet “fueron villanamente sacrificados por los sin Dios y los sin Patria” per les seues idees catòliques i tradicionalistes. El grup de pisos Germans Cruells va ser inaugurat a Ferreries a finals del 1959.
Uns dies abans, l’1 de desembre del 1959, Llaonet també glossava al Diario Español de Tarragona la figura de Lluís Duran, amb motiu de la inauguració del grup d’habitatges que porta el seu nom a Remolins. L’article es titula ‘Recuerdo merecido – El grupo Luis Llasat’, i Llaonet s’hi pregunta “por qué se le detuvo y asesinó por los enemigos de la sociedad y la religión”. Ens diu que “desde la edad de doce años había figurado en las filas del tradicionalismo español, dando pruebas de su tenacidad, valentía y patriotismo en todos cuantos momentos lo requirió la defensa del orden y de los destinos de la Patria, enfrentándose valerosamente con las turbas envenenadas con utópicas predicaciones”. El cronista també afirma que Llasat “desde el primer momento que ocupó el escaño luchó con denuedo, frente a la turba de obcecados que ocupaban los escaños de enfrente o sea republicanos, socialistas y separatistas, en defensa de los redentores postulados de Religión, Patria y Orden y de los intereses todos de la localidad”. A més de periodista, Josep Monllaó també havia sigut regidor carlí, com el mateix “llorado y inolvidable amigo” Llasat, “uno de los primeros mártires de la Cruzada”. “El jefe de la minoría tradicionalista municipal, una de las primeras víctimas del furor satánico de los sin Dios y los sin Patria, bien merece el recuerdo y la gratitud de todos los tortosinos”, conclou Llaonet.
La plaça Lluís Llasat Duran
El mateix dia de la nostra entrevista amb Maria Cinta Llasat visitem la plaça que porta el nom de Lluís Llasat Duran. Es troba gairebé al final del barri de Remolins, a tocar del carrer de la Descàrrega, que voreja el canal de desguàs del canal de l’Esquerra de l’Ebre. Ara mateix és un espai urbà força degradat, en què no s’han fet les reformes que sí que s’han pogut escometre en altres grups de Cases Barates de la ciutat, com les que hi ha al barri de Ferreries. En un dels extrems de la plaça, a més, ens trobem tres o quatre parells de sabates esportives que algú ha abandonat. La imatge no és gens bona, i ens vénen a la imaginació les sabates dels morts a les cunetes… Però també ens sorprèn trobar-nos unes plaques força noves, amb el nom de la plaça: “Lluís Llasat Duran, alcalde de Tortosa (1899-1936)”.
A la tarda, li diem a Maria Cinta que hem anat a la plaça i que, efectivament, les plaques reconeixen el seu pare com a alcalde de Tortosa, encara que només ho fos durant dos dies, del 18 al 20 d’octubre del 1934. “Això que hem guanyat!”, exclama Maria Cinta, que no sabia que Llasat hi figurava com a alcalde, i no com a regidor. I ella ens explica que fa un anys s’havia adonat que les plaques de la plaça havien desaparegut, i que s’havia anat a queixar a l’Ajuntament. Pel que sembla, la retirada de les plaques havia sigut cosa d’algun treballador de la brigada, però després el consistori n’havia posat les noves. Calculem que això devia passar quan es van retirar les plaques de l’Obra Sindical del Hogar.
Ja s’acaba la nostra conversa en aquell vespre xafogós del 5 d’agost del 2024, exactament 88 anys després de l’assassinat de Lluís Llasat. Amb tot, per a Maria Cinta, però també per a la seua família, la data del 5 d’agost té un altre significat, més enllà de la mort del seu pare. I és que en esta mateixa data, però del 1955, també va nàixer el seu fill gran, José Diego Galiana Llasat. Són aquelles casualitats de la història íntima de les famílies, que en saber-les ens posen la pell de gallina. Recorrem les diferents estances de la casa de Maria Cinta, i ens agrada mirar els nombrosos retrats de tots els membres de la seua família, que omplen les parets i cada racó del seu pis de l’Ensanche tortosí. També admirem els seus llibres, i la seua “biblioteca particular”, on Maria Cinta hi exposa un retrat del seu pare que la seua mare va encarregar, així com els llibres que ella mateixa ha escrit. Hi ha també els seus diplomes acadèmics i professionals, així com els diversos reconeixements rebuts. Amb gairebé 94 anys, Maria Cinta encara es considera una “activista social”, i així ens la van presentar quan l’alcalde Ferran Bel va convidar-la a pronunciar el pregó de les festes de la Cinta del 2011.
De fet, Maria Cinta Llasat va ser la primera tortosina que va tenir l’honor de pronunciar un pregó de la Cinta. Llasat sempre havia viscut les festes des de dins, ja que va contribuir a fer grans diverses activitats tradicionals de Tortosa, com els gegants de la ciutat. A més a més, Maria Cinta va treballar a l’Ajuntament de Tortosa, i sempre va ser molt coneguda pel seu activisme social, amb iniciatives com la creació del Voluntariat de l’Hospital de Jesús, o la seua partipació a l’Associació Mossèn Ovidi Tobias, que atorgava els premis solidaris ‘Dóna’m la Mà’ per les festes de la Cinta. Així, els darrers minuts de la nostra conversa són per parlar de quan va organitzar el primer pessebre vivent de Tortosa, perquè ella no entenia que els Reis Mags anessen a visitar el bisbe i no al nen Jesús, i també la seua última batalla: reivindicar la figura del sant tortosí Francesc Gil de Frederich. En definitiva, marxem de casa de Maria Cinta, també acompanyats de la seua filla Cinta Galiana, pensant que calia conèixer millor la història de Lluís Llasat. Però sobretot, que valia la pena xerrar una estona amb Maria Cinta Llasat i Duart, una veritable donassa tortosina.
Fes el teu comentari