“Estimadas esposa e hijos, yo me encuentro bien, aunque ya podéis suponer los días tan amargos que estoy pasando, pues mi situación no ha cambiado, esperando de un momento a otro que termine de una vez mi calvario. Pero moriré muy tranquilo de no haber hecho mal a nadie”. Així començava la carta que Josep Rodríguez Martínez, l’últim alcalde republicà de Tortosa, escrivia a la seua família el 18 de juny del 1939, des de la sala primera de la presó de Pilats, a Tarragona. A la sala primera hi havia els que estaven condemnats a mort, amb l’angoixa d’esperar que arribés el compliment de la sentència, el temut ‘Enterado’ que se signava a l’oficina del general Franco. Finalment, la notificació va arribar, i Rodríguez va ser afusellat el 8 d’agost del 1939.
Just 85 anys després, el seu nét, Josep Rodríguez Rodríguez, ens facilita l’expedient del consell de guerra contra l’alcalde màrtir de Tortosa, així com una còpia de cartes que va escriure des de la presó. En realitat, les cartes són dos targetes postals, amb un revers que devia esgarrifar els familiars de Rodríguez quan les van rebre. Per exemple, la postal del 18 de juny, amb un segell de 20 cèntims de pesseta amb l’efígie de la reina Isabel la Catòlica, té una fotografia del dictador i una proclama feixista: “Saludo a Franco: ‘¡Arriba España!”. La carta porta l’adreça de la seua filla, Ángeles Rodríguez Curto, que vivia al número 7 del carrer Lleó de Tarragona, molt a prop de la plaça dels Carros.
“Ángeles, ya me escribiréis cuando marcháis en Barcelona, y haced que me manden algo de comer cada unos cuantos días en la cesta de Cavanes, pues él y yo ya nos hemos hablado. Vosotros dejadlo arreglado con la mujer de Cavanes”, li diu Rodríguez a la seua filla en un castellà macarrònic i amb faltes d’ortografia. En realitat, l’alcalde està parlant de Francesc Cabanes March, veí del barri de Remolins, sabater de professió, que havia sigut president local d’ERC i jutge popular de Tortosa durant l’etapa republicana. Tenia 52 anys, 10 més que Rodríguez, i la dona de Cabanes es deia Crescència Caudal Estrada, amb qui tenia tres fills. Per la seua banda, Rodríguez, fuster de professió, estava casat amb Àngels Curto Cid, i també tenien tres fills: Josep, Àngels i Àngel.
L’últim alcalde republicà de Tortosa s’havia entregat a les autoritats franquistes el 5 de març del 1939. Segons va escriure Josep Subirats Piñana, que a més de dirigir El Pueblo amb 17 anys també havia sigut el seu secretari a l’Ajuntament, Rodríguez es va “presentar” perquè es va creure la propaganda que deia que hi hauria perdó per als que no tinguessen les mans tacades de sang. Si Rodríguez havia entrat a la presó de Tarragona el 28 d’abril del 1939, i més concretament a les 23.10 hores de la nit, el seu amic Cabanes es trobava a Pilats des del 24 de març, també procedent de la presó de Tortosa, que els nacionals havien instal·lat al convent de la Puríssima. El consell de guerra s’havia celebrat el 25 de maig, i per tant Cabanes ja sabia que seria afusellat. La pena de mort es va executar el 15 de juliol, menys d’un mes després de la carta de Rodríguez. El judici contra l’alcalde s’havia celebrat el 13 de maig, i per tant ell també sabia quin havia de ser el seu destí.
“Ángeles, estoy muy contento de todo lo que haceís por mí. Recuerdos para Enrique y mi prima Mercedes”, diu Rodríguez, sense que sapiguem si aquí s’adreça a la seua dona o a la seua filla. “Vosotros recibid un millón de besos de vuestro padre y esposo. Escribidme muchas cartas”, demana l’alcalde republicà abans de signar la seua carta. I aquí ens fixem en el nom d’Enrique, que és el seu gendre, la parella de la seua filla. Segons el nét de Rodríguez, Enric feia de sastre a Barcelona. Pensem que en aquell moment vivien allà, ja que l’altra carta que ens facilita el nét de Rodríguez és una postal dirigida a Enrique Franch, amb adreça al número 28 de l’antic carrer Mendizábal, ara carrer de la Junta de Comerç.
Al llibre ‘Quatre alcaldes republicans de Tortosa’, de Josep Subirats Piñana, hem localitzat una fotografia de la filla de l’alcalde Rodríguez. Subirats Piñana recorda que havia mantingut una relació entranyable amb Rodríguez i també amb la seua filla, que ell anomena Angeleta. A ‘Entre Vivències’, Subirats Piñana també explica que la noia era de la seua edat i de “molt bona presència, com el seu pare”. Angeleta Rodríguez va ser presidenta local de l’Aliança Nacional de la Dona Jove, una agrupació juvenil de la que Subirats Piñana també era l’assessor. A finals de juliol del 1937, el jove periodista i la noia van participar a Barcelona en un congrés nacional d’aquella entitat femenina, fundada entre d’altres per Teresa Pàmies, que es va veure afectat per uns bombardejos massius a la capital catalana, amb conseqüències dramàtiques. L’Aliança Nacional de la Dona Jove, amb vocació unitària, estava formada per membres de les Joventuts Socialistes Unificades del PSUC, d’ERC i d’Estat Català, i es va integrar a l’Agrupació de Dones Antifeixistes.
Una carta més optimista, abans del judici
Quan Rodríguez s’havia entregat a les autoritats franquistes, l’alcalde republicà havia tornat de Barcelona. Per tant, en aquell moment, just acabada la guerra, els fills i potser la dona de Rodríguez devien estar encara amb estos parents de Barcelona. De fet, comença dient “Estimados hijos”, i l’escrit és anterior a la carta d’abans, ja que hi diu: “Supongo que no sabéis que me encuentro en la cárcel de Tarragona, en Pilatos, pues estoy pendiente del juicio que será pronto”. Així doncs, la carta és d’abans del 13 de maig, que és quan va celebrar-se el consell de guerra sumaríssim, sense garanties processals, en què Rodríguez seria condemnat a mort. Tot seguit, hi ha una frase inquietant, ja que l’alcalde republicà afirma que “la justicia del general Franco es muy justa”, i que per tant creu que “esto no se hará muy largo”. En este sentit, hem de tenir en compte que les comunicacions a les presons franquistes estaven vigilades, intervingudes i sovint censurades, i que els detinguts havien de mesurar molt bé tot allò que deien, si volien que les seues cartes arribessen als seus familiars.
En este cas, la carta està escrita en un paper i una tinta de molt mala qualitat, que no han resistit bé el pas del temps. En alguns fragments de la carta, ens costa molt desxifrar la cal·ligrafia de Rodríguez, però per sort podem comparar-la amb l’altra postal. Així, podem llegir: “Me dijo tu madre que estabas muy delgada. Pues a ver si te animas y te pones buena pronto, que si Dios quiere ya vendrá el día que nos podamos hallar todos juntos”. Tot seguit, suposem que Rodríguez desitja abraçar els seus familiars “con toda la tranquilidad”, i no haver de passar més les conseqüències de la guerra, “que ha sido muy pesada para todos”. “Cuando me escribáis ya me decís cómo os van las cosas, si Enrique tiene mucho trabajo”, hi afegeix Rodríguez, que també envia records “a todas las chicas”, així com a “tia Carolina y Margarita, y a toda la familia”.
Abans d’acabar, Rodríguez els dóna la seua adreça:“con el nombre y apellidos”, encara a la sala segona de la presó Pilats de Tarragona. Això vol dir, com hem comentat, que encara està pendent de judici i de sentència. “Como podéis ver por el tamaño de la postal, no puedo ser más extenso”, els diu Rodríguez abans d’enviar-los “un millón de besos de vuestro padre”. Amb tot, el que més ens crida l’atenció és el revers d’esta targeta postal, editada a Galícia en tres idiomes, que inclou un cartell propagandístic a favor de Franco, Mussolini i Hitler, com a reconeixement de l’Espanya nacional als seus aliats feixistes i nazis, que l’havien ajudat a guanyar la Guerra Civil. De fet, encara no havia començat la Segona Guerra Mundial, però el règim de Franco se situava obertament i sense complexos al costat de l’eix format per l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista. A més, just sota l’adreça d’Enrique Franch, amb una tinta diferent i afegit després, hi ha escrit “Arriba España” i “Viva Franco”. Sembla la mateixa lletra de Rodríguez, obligat per les circumstàncies.
Afusellat per ser alcalde republicà de Tortosa
Josep Rodríguez Martínez va ser afusellat el 8 d’agost del 1939 a la muntanya de l’Oliva de Tarragona. Simplement, per ser alcalde republicà de Tortosa. En parlem amb el seu nét, Josep Rodríguez, que no va saber que havien afusellat el seu iaio fins el juny del 1966, just quan s’inaugurava el monument franquista de la Batalla de l’Ebre. “Allò havia de ser un monument pels ’25 años de paz’, però el meu pare va dir-me que la pau estava als carrers, però no a les cases dels represaliats”, recorda Rodríguez. Així s’acabaven per a ells, descendents d’un afusellat pel franquisme, molts anys de silenci familiar… però el dolor continuava. El 8 d’agost d’enguany, Josep encara s’emociona quan recorda la seua iaia, o en parlar del seu pare, que va transmetre-li l’encàrrec de fer justícia amb la memòria de l’avi. Just 85 anys després de l’afusellament, el nét de Rodríguez ens ho explica davant de la casa del seu iaio, al número 21 de l’antic carrer Sant Jaume, al barri de Remolins.
Els dies abans hem revisat el seu cas, i li diem que una cosa que ens crida l’atenció és que les autoritats franquistes l’acusen de ser el responsable de l’enderrocament de l’antiga església de Sant Jaume, en realitat cremada pels revolucionaris l’agost del 36. En acabar la guerra, l’església ja no es va reconstruir, i en el seu lloc es troba l’actual plaça de Sant Jaume, que és just on avui hi ha la placa que recorda la casa on van viure Rodríguez i la seua família. “El meu avi era fuster, però sobretot es dedicava a fer taüts”, comenta Rodríguez. En quedar-se vídua, la seua iaia va haver de tirar endavant, amb els fills, i va continuar amb el negoci funerari. Després de l’afusellament del marit, a Àngels Curto vestir els morts se li feia molt dolorós, però també feia altres feines. Per sort, els veïns del barri no els assenyalaven gaire, per ser els familiars d’un roig afusellat. “La gent de Remolins estava molt unida, i el meu pare també estava molt integrat a la vida social del barri”, recorda Rodríguez sobre els anys de la llarga postguerra i la dictadura.
En els darrers mesos, el nét de Josep Rodríguez està fent un buidatge de l’hemeroteca digitalitzada del diari republicà El Pueblo, per reivindicar la seua acció de govern. I és que l’alcalde màrtir va haver de gestionar el municipi en una situació de complexitat extrema, amb els esclats revolucionaris, l’assassinat de persones de dretes, els bombardejos feixistes, la construcció dels refugis antiaeris, l’arribada de refugiats de Madrid i Pozoblanco, la falta d’aliments, un accident ferroviari amb 14 morts i 50 ferits, i fins i tot la riuada del 1937. Uns fets que no sabem si Rodríguez va utilitzar en la seua defensa, tot i que és segur que no van ser inclosos en l’expedient. Malauradament, tampoc hi havia cap aval, tot i que Rodríguez ens explica que sembla que la família va intentar aconseguir el suport de l’exdiputat i empresari Joaquín Bau Nolla, home fort del franquisme a Tortosa. I és que cal tenir en compte que, durant la seua alcaldia, Rodríguez va fer possible l’intercanvi de la família de Bau, retinguda a Tortosa, amb els familiars del general republicà José Miaja, que es trobaven captius en zona nacional. Un gest que Bau no va voler o no va poder correspondre.
Per tot plegat, Rodríguez conclou que el seu iaio ja estava sentenciat, només per haver estat alcalde republicà. Així, Rodríguez Martínez havia sigut regidor des del 14 de gener del 1934, però el 24 d’octubre del 1936, ja amb la Guerra Civil en marxa, va arribar a l’alcaldia com a persona de consens: “Es passa a elegir nou President i per unanimitat s’accepta el nom d’en Josep Rodríguez, de l’Esquerra Republicana, que ocupa la presidència. Féu un breu parlament dient que agraeix la designació i que mentre ocupi el càrrec procurarà atendre i servir a tots els ciutadans sense diferències polítiques de cap mena”, relata l’endemà la crònica del diari El Pueblo. En els seus primers bans com a alcalde, el 26 d’octubre, Rodríguez ordena fer revisions mèdiques a tots els homes entre 18 i 40 anys que siguen “inútils totals per al servei de les armes”, però també prega a comerciants i industrials que vagin a cobrar els vals per l’adquisició de queviures i objectes que els havia fet el Comitè Central Antifeixista. El 31 d’octubre, amb un altre ban, l’alcalde Rodríguez prohibeix “terminantment” incrementar els preus de venda dels articles d’alimentació i primera necessitat, sense consultar-ho prèviament amb el consell d’Economia.
Això sí, amb motiu dels bombardejos de Tortosa, va recaptar diners per costejar la construcció dels refugis antiaeris, i va demanar aportacions a gent d’esquerres i també a persones de dretes, cosa que els franquistes no li van perdonar. Tot això es pot veure perfectament a la seua sentència, on s’exposen els motius pels quals Rodríguez va ser condemnat a mort. Així, es recorda que l’alcalde republicà no va acceptar “los legítimos poderes del Estado asumidos por el Ejército a partir del 17 de Julio de 1936”, i que durant la seua etapa “se desarrolló un alzamiento en armas y una tenaz resistencia cometiéndose a su amparo toda suerte de violencias y desmanes”. És allò tan cínic que va fer el franquisme, que va ser acusar de rebel·lió i d’auxili a la rebel·lió els que havien defensat els poders legítims de la Segona República davant dels que en realitat s’havien rebel·lat contra la democràcia i les llibertats. En concret, Rodríguez va ser condemnat pel delicte de “rebelión militar”.
Tot seguit, la sentència recorda que Rodríguez va ser afiliat successivament a “Acción Catalana, Esquerra Catalana e Izquierda Republicana marcelinista”, i que abans del Movimiento va ser regidor de l’Ajuntament, i nomenat delegat de Sanitat, a més d’alcalde a partir d’octubre del 1936, fins que va ser desplaçat per la “subversión de la CNT” del maig del 1937. “Y al fracasar vuelve de Alcalde hasta la Liberación de la zona; elemento preponderable en el pueblo, forma parte, además, del Comité Revolucionario, exige dinero hasta llegar a la suma de 400.000 pesetas, de las que a una sola persona se le exigieron 120.000; hace emisión de billetes por valor de 300.000 pesetas, se incauta de 1.600 litros de aceite y ordena el derribo de la Iglesia de Santiago, es afiliado al Socorro Rojo Internacional y durante su tiempo son encarceladas más de 200 personas de las que son asesinadas y quemadas quince, y al evacuar el pueblo sigue constituyendo, en otro pueblo, un Comité de tortosinos”, conclou la sentència, que també trobem reproduïda en un document que estranyament té la data de gairebé sis anys després, el 13 d’abril del 1945, tres dies abans que s’emeti un certificat de defunció a títol pòstum.
Quant a l’acusació de formar un comitè de tortosins en un altre poble, la sentència es refereix al trasllat de l’Ajuntament de Tortosa al poble veí del Perelló, un cop que la ciutat va ser evacuada l’abril del 1938, quan els franquistes van ocupar tot el marge dret i la capital del Baix Ebre va esdevenir front de guerra durant nou mesos. En el seu llibre ‘Entre vivències’, Subirats Piñana recordava que l’Ajuntament continuava funcionant, primer al xalet que l’exalcalde Joan Benet Piñana tenia a la zona de la Simpàtica, i més endavant des del Perelló. Així, va crear-se un punt de trobada al bar Nolla Menino, mentre que el servei de correus s’instal·lava a can Pere el Maco. Però abans d’acabar l’abril, l’Ajuntament de Tortosa va quedar ubicat a Can Caseres, un casa de camp del terme del Perelló, al quilòmetre 1.103 de la carretera N-340. Allà s’hi van traslladar l’alcalde Rodríguez amb el secretari municipal, Andreu Celma Comas, i un grup de regidors en què es trobava Benet, que també era delegat de la Generalitat per als refugiats. El racionament es repartia des del mas de Cintet de l’Aguiló, a un centenar de metres de Can Caseres. Per la seua banda, el procurador del poble, Francesc Cabanes March, va instal·lar-se a Camarles, que aleshores era pedania tortosina.
Els familiars de Rodríguez només conserven un retrat d’ell, que és el que es va utilitzar per il·lustrar el monòlit que el 2014 es va instal·lar al carrer que porta el seu nom al grup El Temple, perquè el 2011 ja vam denunciar que Tortosa havia oblidat el seu alcalde màrtir: el nom del carrer apareixia en alguns plànols de la ciutat, entre el carrer de Manel Beguer i el camí del Mig, però sense cap placa oficial, i hi havia veïns de l’antiga barriada del 13 de Gener que ni tan sols sabien trobar o indicar-nos el carrer Josep Rodríguez. En este retrat, que ara també és el logo de l’Associació Alcalde Josep Rodríguez, també s’intueix una característica física recollida en el seu expedient de la presó de Tortosa: una piga que està descrita com a “mancha centro mejilla derecha”. La ressenya física també deia que tenia els cabells castanys, i que era de talla “mayor”.
‘El último Alcalde rojo de Tortosa‘
Diferents autors, com el mateix Josep Subirats Piñana, que va compartir la presó de Pilats amb Rodríguez, o el periodista Daniel Arasa, amb els seus llibres sobre la repressió franquista a Tortosa, ja han analitzat abans l’expedient del cas. A banda dels documents que es conserven a l’Arxiu Històric de Tarragona, amb els papers del seu pas per les presons de Tortosa i Tarragona, el seu expedient es conserva a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. El nét de l’últim alcalde republicà de Tortosa tenia tots els documents digitalitzats, i en els darrers dies hem pogut consultar-los per aprofundir una mica més en el cas. El número de la causa és el 747, amb el capità Luis Giménez Ruiz com a jutge instructor.
Tant a les seues memòries, ‘Entre vivències’, com al llibre ‘Quatre alcaldes republicans de Tortosa’, Subirats Piñana recull com va ser la detenció de l’alcalde Rodríguez. En concret, a través del testimoni del seu fill, Josep Rodríguez Curto, en un reportatge publicat pel setmanari L’Ebre el 28 de novembre del 1997. A principis de març del 1939, tots tres tornaven des de Barcelona, i l’alcalde no es pensava que el detindrien, però va recelar i va baixar del tren a l’estació de l’Aldea. La dona de Rodríguez i el seu fill van continuar el viatge fins a Tortosa. Àngels Curto va parlar amb les autoritats i li van dir que a Rodríguez no li passaria res. L’alcalde, ansiós per tornar, va fer el trajecte entre l’Aldea i Tortosa amb una bicicleta. En arribar, es va presentar davant de la policia, on va quedar detingut. “A mi em va detenir la Guàrdia Civil i vaig ser maltractat fins que el meu pare es va presentar”, relatava Rodríguez Curto. El fill de Rodríguez va explicar també que en un primer moment van tornar cap a Barcelona, perquè a Tortosa no els volien donar feina.
El primer informe policial està redactat a les 20.00 hores del 5 de març del 1939, a la Comisaría de Inspección y Vigilancia, que en aquella Tortosa ocupada pels franquistes estava instal·lada a la que casa modernista de Joan Benet Piñana, qui també havia sigut alcalde republicà. En saber-ho, hem recordat una fotografia dels primers dies de la “liberación de Tortosa”, en què es veuen una bandera espanyola i una altra que sembla de la Falange al balcó de la primera planta de l’edifici. La imatge es conserva a la Biblioteca Nacional, i en el revers es pot llegir una frase propagandística: “La bandera de España en la casas de Tortosa”, sense dir que era la seu de la policia… Siga com siga, del mateix informe policial ens crida l’atenció que els agents José Sánchez Blanco i Rogelio Azuela s’atribueixen la detenció del que anomenen “el último Alcalde rojo de Tortosa”, quan en realitat va ser Rodríguez qui es va presentar davant de les autoritats franquistes. A banda d’això, l’informe policial ja fixa les principals acusacions contra Rodríguez, que aniran repetint-se durant tot el procés, fins a la sentència de mort.
Tot seguit, cal destacar també el testimoni de José Baiges Ariño, que no és altre que el cap local de Falange. De fet, el seu nom apareix en molts dels expedients contra republicans tortosins, com en el cas del periodista Sebastià Campos Terré. A més, cal dir que la documentació consultada inclou un informe previ de Falange, amb data del 4 de març, és a dir, un dia abans de la detenció de l’alcalde. “Al dejar la alcadía el funesto José Berenguer, fué cómplice de la muerte de varios elementos derechistas y del terror que se sembró en Tortosa durante aquella fecha”, deia aquell informe dels falangistes, que també culpava Rodríguez d’haver evacuat la ciutat l’abril del 1938, i d’haver traslladat l’Ajuntament i el magatzem de queviures al Perelló, “haciendo pasar rudo cautiverio a los desgraciados que se encontraban en zona roja para recoger después de andar 7 o 8 leguas lo que él y sus satélites les querían dar”. En este mateix informe previ, els falangistes també l’acusen de viure a cos de rei, “pues con el dinero ajeno tenía cuanto necesitaba, haciendo vida con una mujer de vida airada”. Una acusació que, 85 anys després, indigna el seu nét Josep.
A més, en la seua declaració, datada el 20 d’abril del 1939, Baiges Ariño també acusa Rodríguez de tenir un passat en el partit carlí, tot afirmant que “antes del Glorioso Movimiento y hasta el advenimiento de la República se le conocía como elemento tradicionalista de acción”. “Al proclamarse la República se afilió a Acción Catalana, después a la Esquerra de Cataluña y posteriormente al Partido Radical Socialista”, assegurava Baiges Ariño, que també deia que durant el mandat de Rodríguez a l’alcaldia van ser empresonades més de 200 persones de dretes. De fet, és també ell qui li atribueix l’assassinat dels tortosins que van ser afusellats i cremats a la carretera de Vinaròs, a la zona de la pedrera de Càlig. Uns fets que es van produir al desembre del 1939, amb la mort, entre d’altres, de Victoriano Peralta, Arturo Vergés, Luis Canivell o Ernest Mestre, fill de l’escriptor Francesc Mestre i Noè.
El mateix 20 d’abril, un altre testimoni, el comerciant Joaquín Vallés Rosselló, que viu al número 45 del carrer Pi i Margall (l’actual avinguda de la Generalitat), també declara contra Rodríguez, i el situa com a “inductor” d’estos i altres assassinats comesos durant l’etapa republicana. També diu que “durante su ejercicio de Alcalde se derribó la iglesia de Santiago y las campanas de la catedral, cometiéndose gran número de detenciones, saqueos, registros y asesinatos”. De res servirà que Rodríguez diga dos dies després, en la seua declaració indagatòria, que els crims comesos per milicians s’escapaven del control de l’Ajuntament, que ell feia el que podia, i que ell mateix estava amenaçat pels grups d’incrontrolats comunistes i anarquistes. El falangista Baiges Ariño, Vallés Rosselló i un tercer veí, José Otero Bahima, que vivia al número 4 del carrer Santa Anna, havien sigut citats a declarar per la mateixa policia el dia abans. Però a l’expedient no s’inclou cap declaració d’Otero, que era pare del mític futbolista del Club Deportiu Tortosa, i gairebé veí del mateix carrer que Rodríguez. Entre les dos cases, als carrers Santa Anna i Sant Jaume, hi ha uns 140 metres, que poden fer-se en dos o tres minuts a peu. La policia no va trobar-lo, va negar-se a declarar, o és que Otero no va dir res que pogués ser incriminatori contra l’alcalde republicà? Nosaltres només hem trobat un Ramon Otero Bahima, que podria ser el seu germà, entre els morts a Sant Just Desvern el 24 de gener del 1939, dos dies abans de la caiguda de Barcelona.
En canvi, sí que hi ha un informe de la Guàrdia Civil, amb data de l’11 d’abril, que també acusava Rodríguez de la detenció i assassinat de persones com David Català o Lluís Cruells i del seu fill, entre d’altres. De la mateixa manera, en l’informe de la policia franquista del 19 d’abril hi ha un llistat amb els noms dels assassinats i detinguts durant l’etapa de Rodríguez a l’alcaldia. Entre els morts, com hem dit, s’anomenen el veterinari Ernest Mestre, l’adroguer Luis Canivell, el comerciant Ramon Albacar Nicolau o el ferreter Daniel Nivera Antó. Entre els detinguts també hi apareixen noms coneguts com el del cronista i telegrafista Manuel Beguer Piñol; el farmacèutic Gerardo Vergés Delsors, pare del poeta Gerard Vergés Príncep; el doctor Emilio Sanz, o el músic i folklorista Joan Moreira, tot i que aquí apareix amb el nom castellanitzat i com a “apoderado de la casa Bau”. En este sentit, en altres reportatges ja hem explicat que Moreria va signar una declaració contra el periodista Campos Terré, i en canvi no va ser citat a declarar com a testimoni favorable a Francesc Cabanes, que l’hauria ajudat a salvar la vida quan el folklorista va ser detingut pel grup del comunista Joan Vilàs Comí, àlies Chaparro. Ja hem vist que Cabanes i Rodríguez eren amics, i que compartien penúries a la presó de Pilats. Tots dos serien afusellats.
El 25 d’abril, el jutge instructor signa l’auto-resum en contra de Rodríguez, i el 12 de maig se fixa la data del judici per a l’endemà, 13 de maig, a les 11 del matí. El seu advocat defensor serà l’alferes Manuel Aragonés Virgili. Aquell dia són jutjats a Tarragona un total de 15 processats, tots del partit judicial de Tortosa. Tot i que el fiscal demana la pena de mort per a cinc dels processats, l’únic que és sentenciat a la pena capital serà Rodríguez. En l’expedient de la causa 747 s’hi inclouen tant el certificat d’acceptació de l’advocat defensor com l’acta de celebració del judici, amb la sentència original. El temut ‘Enterado’, amb el llum verd del Cuartel General del Generalísimo per a l’execució de la sentència, va arribar gairebé tres mesos més tard, el 4 d’agost. Tres dies després, el governador militar de Tarragona comunicava que l’execució tindria lloc l’endemà.
Finalment, a les dos de la matinada del 8 d’agost, Rodríguez era despertat a la presó de Pilats, per comunicar-li que tres hores després seria afusellat. Si volia, tenia temps de rebre auxilis espirituals, i també de fer testament. L’últim alcalde republicà de Tortosa seria afusellat al costat de tres tortosins més: Primitiu Sabaté Barjau, Joaquim Cid Subirats i Jacint Arbona Fontcuberta. Però a l’expedient no hi ha cap paper més, ni cap certificat de defunció, ni cap nota emesa pel cementiri de Tarragona. El document que més se li assembla és una nota manuscrita del jutge municipal responsable del registre civil, del 15 de maig del 1944, que acompanya un certificat de defunció de Rodríguez, a petició del jutge militar de Tarragona. A banda, també hi ha una nota emesa per la presó de Tarragona el 16 d’abril del 1945, gairebé sis anys més tard.
Amb tot, en el seu llibre ‘100 consells de guerra’, Arasa també diu que va localitzar un extracte del certificat de defunció, amb data del 23 de juliol del 1980. En una instància al capità general de Catalunya, la vídua de Rodríguez, Àngels Curto Cid, demanava un certificat de defunció del seu marit i signava la petició amb el dit, cosa que vol dir que no sabia de lletra. De ben segur que per això les cartes de Rodríguez, des de la presó, anaven dirigides a la seua filla, Ángeles (Angeleta) Rodríguez, i a Enrique Franch, el seu gendre. “En aquell període Ángeles Curto vivia a Barcelona, al carrer de la Junta del Comerç, 28, 2a”, explica Arasa en una nota a peu de pàgina. Ara veiem que és la mateixa adreça on Rodríguez escriu la seua postal dirigida a Enrique Franch, tot i que en aquell moment el carrer de la Junta del Comerç, com hem explicat més amunt, encara es deia carrer Mendizábal. Era quan Josep Rodríguez Martínez, alcalde màrtir de Tortosa, encara volia confiar en la “justicia de general Franco” i enviava als seus tres fills “un millón de besos”.
Fes el teu comentari