Certament és el títol que porta l’article un pèl agosarat. De fet, podria ser ben bé motiu d’excomunió apostòlica, catòlica i romana per una part de la societat que el pot arribar a llegir. Correré el risc. Amb tot, però, i després d’una certa experiència com a pare, mestre i ciutadà d’esta bogeria en la que s’està convertint el món occidental, em veig en l’obligació moral de donar sortida als meus pensaments per tal de defensar l’ús de les pantalles i el seu profit.
En este sentit, entenem pantalles com a terme general que abasta accions com les de mirar la tele, jugar a videojocs, trastejar amb el mòbil o utilitzar l’ordinador, que són, més o menys, les accions bàsiques que fem la majoria d’humans en el nostre dia a dia.
Amb això, en els temps moderns hi ha un corrent ideològic, no excessivament majoritari, que intenta fugir de tot això adduint que les pantalles són filles de Satanàs, que malmeten el cervell i la voluntat, sobretot dels infants, per acabar convertint-los, als petits, i de passada a tots els humans, en una espècie de zombis digitals que han perdut l’atenció i gairebé el seny, m’atreviria a dir.
Bé, he d’admetre que en alguna part del seu discurs, a la gent que defensa això no els falta la raó. Són moltes les vegades que he criticat l’us dels mòbils a l’escola i l’atracció que els adolescents senten per estos, tant en hores de classe com a fora al carrer. De fet, jo mateix em faig creus del temps que arribo a passar al dia mirant reels, twitejant bajanades vàries o fitxant jugador al Fantasy a cop de clàusula (una càlida abraçada aquí, si m’ho permeteu, als meus amics de l’ànima del grup de Whatsapp corresponent)
Sota el meu parer, però, convé remarcar que les afeccions psicològiques i mentals que se’n puguin derivar de les pantalles venen produïdes per un mal i excessiu ús d’estes. I aquí, com en la majoria de coses, els responsables som natros, els adults i la societat en general, que permet i alimenta este ús fraudulent de les pantalles per desconeixement o, encara pitjor, peresa, essent aquesta última acció un pecat capital digne de purgatori.
Prohibir els dispositius als infants, allunyar-los-en indefinidament, llevar-los la tele, amagar-los l’ordinador o segrestar-los el mòbil només endarrerirà allò que és inevitable. I és que hem de tenir en compte el món en el qual els més petits de la casa han nascut. Un lloc on la majoria d’accions, comprar, vendre, socialitzar-te i, cada vegada més, aprendre, es fa a través d’entorns digitals. Negar-los esta existència és negar-los l’adaptació a un món que més tard o més d’hora ha de ser d’ells i han de gestionar el millor que sàpiguen. Sota el meu humil punt de vista, està bé que la gent, que els menuts, es relacionin amb la natura, només faltaria. Però hem de tenir present que no vivim a l’any 1973. Ja no apuntem la llista de la compra en un paper, sinó al mòbil. Les taquilles del cinema han deixat pas a l’aplicació corresponent, les llibretes d’estalvi són part del record de l’eternitat i els deures s’entreguen per Clasroom. Que ens encanta l’ombra que fa la morera d’estiu i saltar tolls d’aigua a ple hivern? És clar que sí, però avui en dia sabreu que demà hi haurà tolls perquè l’aplicació El Temps del vostre Iphone us ha avisat hores abans o, encara millor, us mostra la tempesta en temps real.
Els infants d’avui viuran demà envoltats de màquines. I d’això no els podrem escapar. Programaran la Roomba per a netejar la casa, es descarregaran llibres per internet, faran la compra per l’aplicació del Bon Preu, aprendran a cuinar per YouTube, es matricularan a la universitat per Google i possiblement coneixeran la mare dels seus fills, o el pare, per Tinder. Davant d’això, què fem? No és millor involucrar-nos, ensenyar-los a gestionar-ho de la millor manera possible i que es familiaritzin amb tot d’una forma sana i compartida?
El món actual és el què és. Negar-lo i treure als petits el seu principal motor de vida que duran a terme en un futur no gaire llunyà no és educar, és eludir la responsabilitat que ens pertoca als adults i defugir-ne per complet, evitant allò que sí que hauríem de fer, que és implicar-nos, acompanyar-los i, de passada, potser aprendre natros i tot.
*JOSEP OBIOL és mestre.
Fes el teu comentari