Benvolgut Joaquín, sent una de les persones de l’antiga Convergència i Unió que millor m’ha conegut a títol personal, ja hauries de saber a aquestes alçades que tots els punyals que es van llençar i totes les mentides que es van dir dins d’aquella casa cap a la meva persona, quan tan sols era una jove adolescent de 15 anys una mica il·lusa, no van ser res més que unes maniobres orquestrades i clarament deliberades per apartar d’enmig a algú que els molestava i que no els encaixava dins de la seva manera de fer política que, com més tard hem anat veient, no la podríem definir d’exemplar.
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la paraula “rancúnia” com un sentiment inveterat d’odi, de malícia envers algú. No considero que els periodistes d’investigació que es dediquen a desemmascarar les mentides i les males praxis d’un govern actuïn en un acte de rancúnia. Més aviat crec que actuen en un acte de servei i de justícia de fer públic, des del conegut com a quart poder, tot allò que la ciutadania no sabria pels seus propis mitjans i que convé que tinguin en compte per saber quina mena de persones els envolten.
I fet l’apunt més personal, ara em dedicaré a fer un breu repàs de comprensió lectora de l’article que vaig publicar perquè, pel que he llegit, dec utilitzar massa frases subordinades que us fan confondre el vertader subjecte de les oracions.
En primer lloc, m’agradaria deixar clar que aquest article era la segona part d’un primer que es titulava “Junts per la bandera o les bandositats tortosines” i que parlava de l’esperpent dels fets ocorreguts a la plaça de l’Absis a la cloenda de la Festa del Renaixement i de tota la polèmica que envolta la figura de l’exregidor de Festes, Domingo Tomàs. Així doncs, aquesta segona part tornava a posar el focus en la seva figura, arran del seu nomenament (casual o intencionat) com a borlista de la bandera de la Cort d’Honor. L’article deia clarament que qüestionava aquest mèrit “més enllà de si són o no actes religiosos”. Per tant, si aquest senyor hagués dut la bandera de l’Ofrena en comptes de la bandera de la Cort d’Honor la meva argumentació crítica hauria estat exactament la mateixa.
Ningú ha qüestionat el passat històric ni la feina de recuperació i preservació dels elements més distingits i valuosos de la nostra Catedral de Santa Maria, que és part de la tasca de l’Arxiconfraria, i que saps ben bé que sempre he lloat en altres publicacions meves com “Tortosa, un patrimoni per descobrir” on explico, per exemple, exhaustivament quins són els orígens de la devoció a la Cinta i tot el procés constructiu de l’actual imatge processional de Francesc Via. Un llibre, del qual també te’n recordaràs perquè et vaig entrevistar.
Amb aquest article tampoc es pretenia atacar ningú per la seva fe o creences que, en ple segle XXI, haurien de ser totalment lliures en un estat laic. De fet, el que critico és que qualsevol organisme, es digui Confraria o es digui Ajuntament de València, tinguin o hagin tingut els sants nassos de convidar a il·lustres càrrecs o excàrrecs amb una clara vinculació amb el règim franquista que, com bé sabem, precisament a la nostra Catedral van causar-li força estralls i gairebé ens quedem sense Reial Capella. Per això, a vegades, em sembla encara increïble entrar allà a la Sagristia i veure el reguitzell de víctimes de la guerra fent referència a un únic bàndol o passejar per la nau central de la Catedral i lamentar que encara hi hagi una clau de volta encastada per Regiones Devastadas amb el jou i les fletxes que, segurament, a tu, com a gran amant de la història, també t’ha de fer molt de mal al cor. I sí, segurament podríem explicar que a aquesta gent se la va convidar per algun que altre motiu polític o per obtenir alguna ajuda, però, en el meu parer, a aquests personatges jo no els convidaria mai ni que em regalessin tota la seva fortuna.
Així que, tota aquesta informació que dius que no ha estat contrastada, no és veritat. Potser no ha estat explicada amb la totalitat citant a tots els presidents democràtics i presidents d’associacions benèfiques que també han dut la bandera, però com que tots ells eren persones que sí que mereixien aquesta distinció, no vaig considerar oportú que fossin objecte de cita d’un escrit en el que es denunciava el nomenament de persones que d’il·lustres no en tenen res. Quan vam parlar l’altre dia, ja et vaig reconèixer que desconeixia que el senyor que toca el carilló hagués estat borlista, però tu també em vas apuntar que ho va ser perquè era el llavors responsable del Banc dels Aliments i, no pas, per la seva condició de carrillonista, un fet que hauria estat meritori, al menys, d’explicar en el moment del seu nomenament.
Com tampoc és veritat que la informació sigui extreta “d’anònims del carrer” ni pretén ser cap mofa ni cap falta de respecte cap als feligresos que canten a l’uníson l’Himne de la Cinta quan la imatge processional creua el llindar de la porta principal de la Catedral i el carilló inicia el seu repic de campanetes. No, aquesta crec que és una imatge molt impactant que només podem explicar els qui som fills d’aquesta terra i que, en el meu cas, és un dels moments que acostumo a explicar quan algú vingut de fora ve a la ciutat i no en té ni idea de què celebrem a les Festes de la Cinta. O, sense anar més lluny, enguany em va tocar fer una lliçó d’història local als càmeres de les televisions locals que eren incapaços d’identificar, per exemple, quin era el pas de la Relíquia.
Així doncs, el paràgraf de l’article el que deia exactament era el següent: “I, al final, alguns ploraven, no sabem si per l’emoció o com un recurs teatral propi de la política de les emocions, en sentir allò de “nostra Cinta sobretot”. Ara bé, els mateixos són freds i incapaços de vessar una sola llàgrima quan són els responsables de la cancel·lació de sis espectacles d’un final de festes que va acabar fent plorar a més d’un dels seus membres o quan nenes de dotze o tretze anys sortien plorant d’un despatx després que algú llencés per terra els seus somnis, el seu teatre, la seva música, el seu talent… o, simplement, després que algú les titllés de Shirley Temple. I és que això són només les anècdotes que et trobes quan t’aturen anònims pel carrer després de relatar un petit escrit sobre les bandositats tortosines”.
Quan dic “alguns ploraven” em torno a referir al senyor Tomàs i família que van entrar plorant a la Sagristia i van generar alguns comentaris entre exportadors de la bandera i confrares que deien que ells, havent estat distingits també amb alguns d’aquests reconeixements, no havien acabat la processó plorant. I sí, això feia pensar que, certament, també hi havia una mica de comèdia. Sobretot si al davant tens persones que són capaces de ser fredes i calculadores i de ferir amb les paraules, sense importar-los fer mal a ningú, encara que siguin persones grans, noies joves o artistes amateurs. Per tant, el despatx que menciono torna a ser el del senyor Tomàs en l’etapa de quan era regidor de Festes i la gent que hi sortia plorant eren les persones, algunes conegudes i d’altres totalment anònimes, que durant vora tres mesos m’han estat trucant i aturant pel carrer explicant-me les seves vivències personals amb aquest senyor, o bé donant-me les gràcies per haver tret a la llum la veritat del que havia estat, fins fa ben poc, la direcció de la Festa del Renaixement i per haver deixat de silenciar les injustícies que feien que tinguessis o no dret a actuar en funció de com et deies i de a qui votaves.
I ara sí, després de fer totes aquestes puntualitzacions, celebro que comparteixis amb mi aquesta passió per la història i que la crítica “sempre és necessària i respectable”.
Fes el teu comentari